Documentació
Avi i nét, societat literària
Sergio Vila-Sanjuán (Barcelona, 1957) ens entrega una primera novel·la que no és del tot seva. Almenys és això el que ell ens diu. L’autor de l’original seria el seu avi, Pablo Vilar, periodista i advocat, mort el 1982. Vila-Sanjuán, al pròleg, ens parla del descobriment entre notes i semblances periodístiques. Una novel·la escrita als anys 60 i que il·lustraria –tribut a la ficció, és clar– la joventut de l’avi. El nét hauria retocat, millorat i posat al dia la maquinària del rellotge antic. Cert o no, les dues possibilitats em semblen fantàstiques i molt literàries. L’únic problema és que un no sap si felicitar l’avi o el nét. Una heredera de Barcelona està instal·lada especialment en el període convuls de la dècada dels 20, a Barcelona. El protagonista –alter ego de Pablo Vilar– és un advocat penalista que mira de fer-se un lloc a la seva professió. Ergo, accepta qualsevol client. Carteristes, cupletistes, criminals passionals i baralles de veïns. Compagina això amb articles al ja finiquitat El Noticiero Universal. És catòlic, monàrquic, home d’ordre, defensor de les reformes socials i polítiques sense extremismes. Vilar coneix la gent de Barcelona. La de dalt i la de baix. I és per això que es troba en mig d’alguns dels terratrèmols que passen a la seva ciutat. Un lloc de pistolers i missa diària, d’ambicions i reformes,d’ideals id’injustícies, de festa al Paral·lel i al Turó Park, de repressió policial i troglodites a Montjuïc. Cinc personatges tenen pes i transcendència a la novel·la. L’hereva Isabel Enrich, el comte Güell, el líder anarquista Ángel Lacalle i el general López Ballesteros. El cinquè personatge...? Barcelona. Una Barcelona viva, gairebé autodestructiva. Una ciutat –i això no és gens fàcil–que pretén ser mirada lluny de la ruta literària, el còmico l’empanada gòtica. Una heredera de Barcelona és una novel·la d’aventures (però no només això). El text navega des de la primera línia a velocitat de creuer. A estones sembla la novel·la barcelonina que en Conan Doyle mai va saber que havia d’escriure. I sí, és d’aventures però per a un públic (també) adult. Vull dir que l’autor ens estalvia els amors adolescents, les miradetes a calesses i els anarquistes macos i pirates. També les fugides nocturnes en carrerons foscos, els dolents dolentots que escapen per portes falses d’esglésies i els cops al clatell del protagonista. Novel·la històrica? Sí (però no només això). Ben documentada, ben parida, ben construïda. Els personatges i les situacions històriques força ben diluïdes a la sopa calenta i nutritiva que ens para a taula l’autor.
Excel·lent obra de línia clara
La trama no és lineal, encara que, en aparença, sembli una novel·la de sofà i conyac calent. Vila-Sanjuán ens agafa pel braç i ens fica en un laberint. Darrere d’una porta hi ha una altra porta i allà, una tercera, una quarta. No tanca cercles. Les seves creacions no saben què estan fent, què està passant al seu voltant. Perdem personatges, els oblidem, els tornem a trobar (o no) a la cursa cap un abisme que nosaltres coneixem i ells només intueixen. Una heredera de Barcelona és, en definitiva, una excel·lent novel·la de línia clara, sense manierisme autoral. Bastida complexa i invisible, equilibrada, servida com a plat únic. Fresc, contemporani, no maniqueu i per al gran públic. Barcelona ja té una altra novel·la de què presumir. Cava per al nét, flors –clavells vermells– per a l’avi.
Tornar