Documentació
Una cantata de mil dimonis i una cullera
L’Auditori de Barcelona, o el Purgatori que diu aquell, ha estat okupat. Plataforma la cultura oficial i oficiosa Barna, aquesta caixa de llet simètricament apilada és l’escenari d’un dels esdeveniments més bellament estranys que he pogut veure des de fa temps: La tonalitat de l’infinit. Es tracta de la cantata escrita pel poeta Enric Casasses amb la música “inspirada, sàvia i vital” de Feliu Gasull i la força premenstrual de mil nenes i nens amb els pulmons plens d’aire cridant a cor què vols: Just arribada / ja estic prenyada”. Des de principis del mes de maig, cada dilluns el Purgatori s’omple dues vegades amb els alumnes i professors dels centres educatius barcelonins que han estat preparant durant el curs aquesta mena de concert. Tot i que l’infern dantesc té sempre penjat el cartell sold out, el passat 21 de maig em vaig encabir dins el càusticament inacústic Auditori. A l’escenari, el mestre de cerimònies Josep Prats movia el seu ceptre com un druida extraient el vent del cant dels infants. L’orquestra de cambra al centre i descentrada la mezzosoprano. Al darrere, pels costats per tot arreu la jovenalla, les claus i els vòmits dels pares que retroben l’amor al desert del matrimoni, si no rondina el mòbil ni sona el nadó, o viceversa. A primer terme els escollits amb veu d’ocell amb el nervi ben temprat i al mig de la centrifugadora nebulosa de l’infinit, l’il·luminat versaire: l’Enric Casasses. Després de la Crida inicial per invocar els esperits i “obrir l’ull” de la ment de la gent assistent, la Primera cançó demana breument que “l’amor canti”, però l’amor cantarà més tard perquè ha anat a la font a omplir el càntir. Amb el Sermó de l’infinit el poeta demiürg enceta la creació del cosmos mitjançant les notes musicals, cercant, pas a pas, “la tonalitat de l’univers” i després de l’home i la dona i la fam i la filosofia hi ha l’art i la seva expressió més alada: la música. Ho Saps? Sí, ara ho sé, que les galàxies són infinites i allà on s’estrafan les dimensions hi viu la poesia, allà “on s’acaba el meu jardí”. Aleshores “la dama Gana i l’amo Amor” comencen el seu periple pel nostre món, amb el narrador borratxo entrebancant-se amb els músics i els nens i nenes li formulen un Enigma: Què som? I el poeta respon: “La vritat és una taula on posar-hi el pa i el vi” (recuperant l’antifilosofia vital de Francesc Pujols). El cor canta Ha fugit una estrella que es creia Peter Pan amb la tornada popular “Ai que el meu cor se’m nua / com un pom de clavells”. El trobador i el guitarrista van passant pàgines en un crescendo espiral anomenat El forat del vent, que dóna la nota exacta de la filosofia de Lévinas i d’Heràclit: “En un sol àtom de l’ungla del dit petit hi ha tota la informació de tot el que ha existit i existirà”. I la llibertat en forma de gavina, o viceversa, fa un tomb pels Països Catalans, sortint de Mallorca, passant pels terrats de Barcelona i el mític Cap Norfeu, per arribar a Perpinyà. L’Enric treu els coltellets del sarró i acarona un Poema a mitges amb els nens i els dóna la mà i l’amor a Tres quarts en punt de sis i l’alba floreix i el poeta penjat del terrat declama que “L’amor ho cura tot i no et fas vell”. I el trobador els regala La poesia, després de fugir amb la certesa que “l’infinit és la cara de la gent”. [Dante i Virgili (1822), Delacroix: En Casasses i jo recorrem plegats les entranyes del Purgatori amb una bossa d’estraperlo plena de cavalls salvatges i els versos del tuareg Hawad. A la sortida hi ha la premsa amb ganes de brega. Periodista: “I els nens ja ho entenen tot això?”. Polipoeta: “Més que els mestres!”.]
Tornar