Documentació
Directa i trepidant, tipus estàndard
Ni tan sols quan són obra dels propis autors, les contraportades hi toquen massa. Aquesta sí, i ho fa amb exactitud i correcció: “Se sabrà tot és una novel·la directa, vivíssima i trepidant”, segons l’editor, i hi estic bàsicament d’acord rebaixant el superlatiu. De fet l’autor, Xavier Bosch, s’ho fa anar per no estalviar-se res del que habitualment fa d’una narració qualsevol una novel·la “directa, vivíssima i trepidant”, perquè trobem periodistes corruptes i periodistes que van ser il·lusos, amos de diaris a mig camí del cartró pedra, el plexiglàs i la plastilina, una intendent dels mossos d’esquadra que folla amb tanta fúria que s’ha de tapar la boca amb el coixí per afeblir l’escàndol (tot i que, de fet, ho fa només per obtenir informació privilegiada d’un periodista culpable) i tota la resta de materials previsibles per fer pel·lícules i/o novel·les de gran impacte popular, considerable ressó mediàtic i plena insignificància estètica i literària, com és el cas. L’estil de la prosa, com és natural, també va pel mateix cantó: funcional, pràctica i rasa, sense esma literària i sovint justament “directa” (tot i que no menys de sis o set coses van “a mal borràs” al llarg de la novel·la).” No hi ha dubte que l’autor coneix el mitjà politicoperiodístic de què parla, perquè va ser director molt breument del diari Avui, va ser periodista radiofònic i ha treballat amb fortuna a la televisió. La novel·la fabula sense imaginació una història de xantatges i secrets, passats foscos i presents calents amb insinuacions que remeten a empresaris de premsa temibles i negocis immobiliaris superbruts, i aliats indestructibles del poder polític, i consellers de la Generalitat que van a toc de pito de l’amo per terbolíssims interessos. Les caracteritzacions de personatges i ambients són perfectament previsibles i tot va com ha d’anar d’acord amb la imaginació estàndard del lector estàndard que veu sèries de televisió casolanes i imagina conxorxes del poder a restaurants de luxe amb personatges indesitjables. Però és cert també que no hi ha cap altre propòsit a primera vista. A l’autor no li ha passat pel cap una altra finalitat que l’entreteniment vagament teledirigit a la denúncia de les mancances de la democràcia, que és un sistema reconegudament imperfecte de poder on els amos dels diaris manipulen els periodistes d’empenta (i tenen secrets que els poden esfondrar la vida), els periodistes tenen depressions i han patit problemes que els condicionen també a ells, i el Raval de Barcelona és fet a mida per armar-la nit darrere nit (bé sigui per la via de la prostitució de carrer i emergència, bé sigui per via d’islamistes tan pirats com ho han estat tantes jerarquies catòliques disposades a tot per tal de castigar l’home de poca fe). És decebedor tot plegat, perquè els premis literaris amb repercussió mediàtica, com ho és el Sant Jordi, potser podrien aspirar a alguna cosa més, i alguns dels seus jurats ho saben bé perquè són bonslectors de literatura. La novel·la del Lluís-Anton Baulenas premiada l’any passat tenia una recreació històrica i una tensió narrativa, estilística i ètica suficient però era molt lluny de l’actualitat. Aquesta té tota l’actualitat banal d’ara mateix al damunt però gairebé gens de literatura: és directa i trepidant com el dia i dia i això és el que presumiblement explica que no repensi cap mecanisme narratiu ni s’estalviï la immensa majoria de recursos del vell fulletó, la novel·la de lladres i serenos, les sèries de periodistes i el cinema de gran angular. És una novel·la sense literatura i és perfectament publicable, com tantes altres, però no havia d’haver estat destacada amb un premi literari que Wikipèdia descriu com un dels més prestigiosos en llengua catalana.
Tornar