Documentació
Rails i més rails? (Entgleisung 1997)
Diuen que sant Francesc d'Assís parlava amb els ocells. Santa Clara podria haver estat un ocell? De fet, a Ovidi, a Les metamorfosis, els homes i dones dels quals parla se li acaben transformant... A Enric Casasses li ha passat més o menys el mateix: ha anat representant tota mena d'estats d'ànima ("En cada estat d'ànim hi figuren tots els estats d'ànim") a través de l'amor a dos, l'amor a un, l'amor a molts, l'amor a tu... repassant uns fets donats per ells mateixos ("que els únics que no es comporten normal són els esdeveniments"), perquè, per una sola història (que acabarà bé, encara que serà difícil), va descarrilant-nos l'argument, que mai ha estat cap línia recta, d'uns temps vistos des dels cors flamejants, on hom treu l'aigua clara d'un mateix si s'hi agafa amb primavera o s'hi mor (per què em vénen al cap les tombes flamejants?). O sigui, que les coses són metàfores, imatges, vagament desxifrables però entenedores, i entrelligades per diversos fils comuns. És indiscutiblement útil per a la comprensió de cada poema l'estirabot final, car concreta obrint lectures; m'ha agradat la idea. I és que resulta que el gènere dels Canaris fosforescents són poemes en prosa amb estirabot: petits poemes en prosa (com en Bau de l'aire, que al llibre no surt però hi ha el "bau dels altres") hereus directes del Gobelet dels daus de Max Jacob, no sé per on, però m'hi jugo el que vulguis que qui busqui trobarà. A títol personal (a la nobleza le gusta espesa) proposo el joc, jo ho he provat després de llegir el llibre tranquil·lament, d'anar alternant una cullerada dels Canaris amb una del llibre Uh (Container, 1997), també d'en Casasses, perquè tots dos són d'època berlinesa i, sobretot, perquè el tren ("i el món trontollen però la vida no") de l'un m'ha recordat (i me l'he fet) el metro que contextualitza l'altre ("que es resumeix com un que en un microsegon en què el metro pràcticament s'atura a mig túnel reviu un instant de la infància sortint de sobte de l'amagatall d'un portal cridant-li uh a algú, i alhora té baixant de la font del gat enganxada al cervell"). El joc és divertit i, si hom és prou cabut, pot trobar-hi paral·lelismes (per hermenèutiques que no quedi!). Fa no res he dit d'època berlinesa i crec que això no hauria de ser notori, ans al contrari. Dessituem els poemes en part. No hem de fer safareig. En Bauçà diu: "Émile Zola ha fet molt mal, en el sentit que ha donat un crèdit il·limitat, una carta de noblesa, a la xafarderia". En Rubió i Balaguer diu: "L'obra literària és la cosa primordial. [...] Les diverses dades de la vida exterior ni són veritat ni són mentida: són fragments contingents de la xarxa que empresona una existència". I en Casasses mateix diu, des dels cors flamejants: "Els músics impostors / La música / importava".
Tornar