Documentació
La mirada del fill únic
A «Maletes perdudes», de Jordi Puntí, quatre nois de mares diferents descobreixen que tenen el mateix pare
El Cristòfol, fill únic, no ha vist el seu pare des que era un infant. Treballava com a transportista de mudances i fa anys que els va abandonar a ell i a la seva mare, que viuen a Barcelona. Una trucada de la policia per dir-li que el seu pare ha desaparegut el neguiteja i el porta a descobrir que, en realitat, té tres germans –que també es diuen Cristòfol–, de mares diferents i en diferents ciutats europees. Jordi Puntí reconstrueix a Maletes perdudes (Empúries) la vida d'un fugitiu anònim a partir del qual aporten les persones que l'han conegut. La novel·la es fixa en els conflictes d'identitat de fills únics que veuen alterada la seva perspectiva vital.
Jordi Puntí, fill únic, havia pensat moltes vegades com seria per a ell tenir un germà. A Maletes perdudes hi trasllada part d'aquesta experiència íntima. Un home que treballa com a camioner per tot Europa ha tingut quatre fills amb quatre dones diferents. Es coneixen arran d'una trucada de la policia a Cristòfol, el fill català. Gabriel Delacruz Expósito, el seu pare, a qui no ha vist des que era un infant, ha desaparegut del seu pis a Barcelona. Allà hi troba un paper misteriós amb quatre noms: Christof, Christophe, Christopher i Cristòfol, els seus fills: «Era un repte explicar una història com aquesta: un home amb fills repartits per Europa que no es coneixien entre ells, i a partir de la seva desaparició els fills es troben. Això és bastant impossible a la vida real, i el repte és fer-la versemblant a partir de l'escriptura.» Jordi Puntí no ho fa amb un narrador extern, sinó amb diverses veus que es complementen, com un trencaclosques, en què les diverses mirades ofereixen un retrat del personatge del pare: «M'atreu explicar històries que enganxin, i en aquest cas la intenció era reconstruir la vida d'un home que ha desaparegut a través de les persones que el coneixen.» L'altre objectiu era explicar «què significa ser fill únic» i com afecta això a les relacions d'amistat, i ho fa a partir dels «quatre Cristòfols, fills únics que experimenten un canvi de vida» a partir d'una descoberta a partir de la qual tenen necessitat de saber més, de completar-se. «Saber una cosa així suposa problemes d'identitat, hi ha un punt de recuperar un passat que no sabien que tenien», diu l'autor. De fet, gairebé tots els personatges de la novel·la són fills únics.
Tot i l'argument, l'escriptor condueix el lector cap a l'humor. «No m'interessa el drama, volia fer un llibre optimista», diu, per això el punt de vista no és gens dramàtic. «Hi ha una mirada irònica que té a veure amb el caràcter dels germans, que han crescut sense un pare i tenen l'oportunitat de reconstruir una part de la seva vida», apunta. Són els fills que, amb les mares, els papers trobats i els testimonis dels dos companys inseparables de son pare, el Bundó i el Petroli, els que reconstrueixen la història del Gabriel, orfe, que passa la joventut en una residència religiosa en ple franquisme fins que es posa a treballar com a transportista. Des d'aquesta òptica, l'autor també planteja el contrast amb l'Europa dels anys seixanta. «Els protagonistes són persones que es mouen i van de la Barcelona del franquisme als llocs més interessants del moment, com ara Londres, París i Frankfurt». Tot i que no es tracta d'una novel·la política, l'època i l'escenari no són casuals: «Els obrers no sempre van ser herois durant el franquisme, la gran majoria treballaven tantes hores que no podien pensar en qüestions polítiques, només a guanyar un sou... Avui la història ens dóna visió de la lluita antifranquista molt heroica, i jo volia explicar un antifranquisme passiu, de la gent que cada dia ha d'anar a treballar i no poden ser herois», reflexiona l'autor, que creu que ha traçat una «novel·la d'antiherois».
«La crisi ha anat bé perquè hi havia inflació de títols»
Sant Jordi és a l'horitzó i Puntí veu enguany una fornada rica i diversa d'autors catalans. «D'alguna manera penso que la crisi ha sigut bona, perquè hi havia una inflació de títols, clarament. Per mi hi havia autors que publicaven sense tenir els mínims; això s'ha anat regulant i aquest any per Sant Jordi hi ha molt bons autors catalans, molt per triar i molt diferents; per tant, amb una molt bona perspectiva del que s'està fent ara mateix», opina. Maletes perdudes arrenca amb força: surt simultàniament la versió en castellà (Salamandra) i ja s'ha venut a França i Alemanya. Després del protagonisme català a la fira de Frankfurt del 2007, creu que potser sí que hi ha hagut canvis per als autors catalans a l'hora de vendre's de portes enfora. En el seu cas, diu que ha volgut fer una «novel·la transnacional», fugint de l'endogàmia atribuïble al fet de no ser una cultura normal. «He volgut allunyar-me del pes del país i la nostra situació i he intentat escriure una novel·la de normalitat multilingüe, d'un personatge que es mou d'un lloc a l'altre perquè, quan et mous, les coses es veuen d'una altra manera», raona.
Tornar