Documentació
Mirant enrere
Si Arthur Miller fos català, es diria Josep Maria Benet i Jornet. Ho dic com un elogi. És aquest teatre pessimista sobre la condició humana, la mirada freda sobre la passió dels altres. I també el somriure tímid, perquè el Papitu Benet és un home poc llançat, dubitatiu, simpàtic precisament perquè sempre sembla a punt de trencar-se per alguna part, malgrat que és capaç d’esclats furibunds d’un caràcter que salta esperitat quan es toquen segons quins temes. A mi,un cop, emva caure un xàfec que encara no me’n sé avenir, i no m’estava adreçada, la diatriba, sinó a una circumstància: mai havia presenciat una rebel·lia tan profunda contra una cosa que ni ell ni jo podíem canviar. En fi, com tots sabeu, en Papitu Benet és home dual: per una banda unteatre equiparable al de les grans cultures universals –un teatre fet de carn i misèria– i per l’altra el geni dels serials televisius, que ha aconseguit bregar en el gènere tota una generació de guionistes. Vull dir amb això que en Papitu és un home de cultura popular passat per les aules universitàries; un home de barri, dels escolapis de Sant Antoni, sino vaig errada. I aquestes coses –aquests carrers–marquen caràcter: acaben sent una manera d’estar en el món, si un vol continuar lligat a aquells records. En Papitu és un homede fidelitats, tot i que ell confessa poca memòria. Bé, doncs, tinc a les mans el seu Material d’enderroc, llibre que uneix peces de memòria com qui construeix un puzle, o això diu, del qual he llegit amb prou feines quinze pàgines, malgrat que em deleixo per acabar-lo. Pam més, pam menys, jo he viscut aquella època i vam conèixer la mateixa gent: les memòries alienes en construeixen la pròpia. M’ha sorprès, però, la manera com el llibre està escrit, no pas perquè sigui fragmentari, que això cadascú s’ho sap, sinó perquè té una textura estranya, aspra. M’explico: en Papitu en sap molt, d’escriure, i està acostumat a la intensitat que requereix el text teatral. Aquesta intensitat, potser instintivament, intenta rebaixar-la en aquest text, i això fa que hi falti carnadura a canvi d’una clara voluntat de naturalitat. No és pas unacrítica, sinó una inquietud de lectora: què li ha passat amb aquest passat? Ara bé: hi són els personatges evocats, fixats amb pinzellades brillants, erigits com si fossin tangibles i no pas fantasmes. Gairebé tots els que m’he trobat en les primeres pàgines ja no hi són: bo és, doncs, que algú que sempre ha tingut en Papitu envers els amics. Ara bé: les primeres escenes tenen lloc a la Cúpula del Coliseum, on Ricard Salvat i Maria Aurèlia Capmany posaven en ordre un grup de gent que feia un teatre molt exigent, molt vinculat aEuropa. Eren joves, es devien divertir molt; però eren seriosos, gens frívols. Passa que, aquells mateixos anys, es reunia a Barcelona –o a Cadaqués– un grup ple de glamur de personatges importants de la cultura, en diversos gèneres, però que ha quallat en la memòria perquè van fer saltar les costures de la moral benpensant: perquè van lligar i es van emborratxar. Vaja, que s’ho passaven de conya. Sempre he pensat que el de la Gauche Divine és un dels mites més incomprensibles de la cultura i del país, una bestiesa, al marge de la vàlua de les persones que componien el grup. Un mite creat i alimentat –fins avui– per ells mateixos. Llavors, quan algú em torna a explicar l’esforç consistent de la Cúpula del Coliseumm’envaeix una nostàlgia diguem-ne canònica: no sabem establir bé la jerarquia dels que van salvar-nos els mots.
Tornar