Articles
La desmemòria
Vaig anar a Cervera a xerrar amb alumnes d’institut, els més grandets, sobre immigració. L’escola està encabida en l’edifici de la universitat felipista –les fidelitats es cobren–, que dep ortes endins téu n aire conventual, sòlid, discret i tanmateix magnífic. Els alumnes van engegar uncol·loqui que ja voldrien els polítics: un debat sincer, sense prejudicis ni complexos. Com que l’activitat l’organitza la Fundació Paco Candel, els vaig recomanar que llegissin Els altres catalans, que no és lectura obligatòria, perquè entenguessin que la migració és una cosa cíclica, que algú ho ha viscut abans i que no es tracta d’un fenomen sinó de persones, cadascuna amb un nom i una història. El petit gran Paco Candel era fill d’una migració anterior, la que va venir a picar pedra per l’Exposició del 1929 i el seu metro. La història d’en Candel, que els estudiants desconeixen, està explicada e nun d’aquells quaderns deliciosos que fa l’Editorial Mediterrània am bil·lustracions de la immensa Pilarín Bayés, un aenciclopèdia de detalls entranyables. Em diu la Marianela, la noia de la Fundació que m’acompanya, que la Mediterrània està com qui diu apuntde tancar. Han fet 254 “petites històries”, però es veu que la cosa no dóna més de si i ningú no mourà un dit per evitar el silenci. Tot és tan fràgil... Fa pocs dies van morir duespersones de la mev aèpoca, tot i que jo sóc força més jove, i m’ha sorprès la manca de ressò: de necrològiques. L’un, Sergi Beser, no el coneixia pas, però em va sonar el nom respectat, present en les iniciatives lingüístiques, universitàries, literàries d’aquellt emps de compromís; quina paraula aquesta. L’altra era Maria Lluïsa Borràs, crítica d’art: una dona complicada, de salut també complicada –les dues coses van juntes–, que se sentia maltractada perquè l’atzar i el poder mai li anaven de cara.Va ser cèlebre la seva disputa amb les institucions quan aquestes van declinar comprar una peça de Maillol –ara de visita a Barcelona–; ella n’havia organitzat la primera retrospectiva amb cara iulls, i la musaDiana Vierny encara estava present i de bones. La Borràs era, segons com, de tracte difícil. Sorprenia trobar, en el seu pis de Consell de Cent, un trapezi operatiu a lmenjador, però tenia una filla etèria dedicada al circ, quan el circ no estava de moda: el Tortell Poltrona encara repartia pastissos a can Foix. Recordar aquestes coses no treu cap enlloc. La principal aportació de la Borràs va ser l’estudi sobre Francis Picabia, que els anys de la Primera Guerra Mundial va recalar a Barcelona com ara ens ve el Jonnathan Littell, buscant pau i anonimat. L’home era un dadaista maquinista, si se’m permet, perquè adorava tant l’absurd com els artefactes i, sent un pintor molt dotat, va passar necessàriament per la prova de la figuració: els talents es llueixen. A Barcelona va crear una revista, la 391, efímera, però que posa la ciutat en la història europea de l’art. També coneixia, la Borràs, les col·leccions privades aleshores tancades i barrades i avui fent fundacions, perquè el prestigi és ara part del patrimoni. Sabia, doncs, moltes coses imoltes se les devia endur per sempre.Va morir a l’Empordà: gairebé tenia 80 anys, però feia anys queno se’n parlava. En fi: no seré jo qui recrimini la desmemòria. Tot passa, que deia el poeta, i què s’hi pot fer. Potser un dia es posarà una placa al carrer Consell de Cent, com fa poc es va fer amb en Vinyoli, i hi compareixerà l’alcalde i quatre amics, i la ciutat i el país estaran distrets, com sempre.
Tornar