Articles
De quan el Xino era el Xino
Qui avui passegi per la part més baixa del Raval veurà grups de jovenets pakistanesos jugant al criquet en pistes improvisades entre xarxes de filferro. Això és pels volts del carrer del Cid, ja té gràcia el nom. Abans la zona havia estat llegenda i, quan era llegenda, era una merda. Literalment. El president Companys, que era més aviat impetuós, volia demolir el barri a canonades, però no ho va fer. Le Corbusier també el volia aterrar, com avui Rita Barberà amb el Cabanyal de València –és brutal, la dona–, per bastir-hi torres molt altes i grans parcs, tot plegat un desastre. No era un problema de carrers estrets amb ànima obrera, que aquest ha estat sempre el destí del Raval, sinó de, diguem-ne, moral. Aquella zona era uncau de vici. Totes les ciutats acumulen la merda en una zona concreta; la física i l’altra. “En passar una nit per l’estreta vorera del carrer Cid em va cridar un d’aquells bojos: «Escolta! Vols veure quadros? Fem una revue molt interessant», i acostant-se’m a l’orella em va dir aquestes paraules: «Fem el telèfon japonès i l’assassinat de Dato…». En sentir aquestes frases vaig fer com un bot… La perversió sexual en el fons és una manifestació del crim”. Final de la citació. La descripció, tan franca –ni us imagineu comcontinua la història–, pertany al gran Paco Madrid, que va ser qui va batejar aquell triangle below Nou de la Rambla com a Barri Xino. Ho va fer en castellà, en un llibre interessantíssim que es diu Sangre en las Atarazanas, publicat el 1926. Si ara jo el cito en català és perquè està a punt de sortir la versió catalana, a càrrec de l’editorial Acontravent. En principi sorprèn el canvi de llengua i pregunto pel que fa al cas. La resposta me la dóna l’editor Quim Torra, que és qui més i millor està recuperant aquesta època mítica del periodisme català –res que s’estudiï a les facultats, no us penseu– i no deixa de ser plausible. Paco Madrid tendia a un bilingüisme progressivament català i, si no hagués hagut de sortir per cames en els anys bàrbars, potser ell mateix l’hauria traduït. Però n’hi ha més: és una qüestió, diu l’editor, d’apropiació cultural: de recuperar com a nostre el que és nostre. Ningú piularia si la traducció fos a l’italià: doncs això. Establim una prioritat lingüística. Em sembla que hi estic d’acord. El cronista dels baixos fons havia nascut allà mateix. Una infantesa complicada, vagarejant per les cantonades sense mare ni pare, o gairebé. L’home es fa republicà de la branca pitjor: lerrouxista; però acaba sent catalanista, que ja és un trànsit. Pensem que el seu padrí de boda va ser l’impertèrrit Pich i Pon! Embriac de realitat, es va fer periodista, quan l’ofici només requeria nas i ploma, que li sobraven. A mitjans anys vint, amb Braulio Solsona –un altre exiliat posterior–, fan una revisteta que es diu El escándalo, ja es veu de què anava. I aquells mateixos anys publica el seu llibre cèlebre, una mena de reportatge que va seduir tothom, inclosos els aristòcrates que van començar a desfilar pel Xino com qui va a Port Aventura: buscant que el descens fos profund i excitant. Llegint en Paco n’hi havia prou, perquè aquest home és un prodigi de sinceritat. Anar, amb l’amic Braulio, a Buenos Aires, on va continuar una carrera lligada a la faràndula: estava casat amb una actriu. El cronista actual del Xino és Paco Villar, que en sap tantes coses quemés queno pas llibres fa catàlegs de dades, utilíssims, però sense vida, ni sang. Això, o Callejeros. Ja em direu.
Tornar