Documentació
Somnis i dimonis
Fa cinc anys, Proa va publicar una de les novel·les més singulars de l’escriptor francès Olivier Rolin, antic dirigent d’una organització maoista i un dels protagonistes del fets del Maig del 68 a París. Era Tigre de paper, una història desencantada i un pèl amarga sobre la generació dels anys 60 i 70 i d’alguns del dinosaures que la van travessar. El narrador hi explica tota mena de batalletes polítiques a la filla d’un seu amic, mort vint anys enrere, mentre condueix tota la nit un vell Citroën, fent voltes i més voltes per la ronda perifèrica de París. Xerrant i conduint, el narrador recorda els seus èxits i els seus fracassos, els seus amors i els seus desamors, la seva teoria i la seva pràctica polítiques, la fascinació per la Xina i l’obediència estricta i gairebé cega a l’organització, convertida en una mena de secta capaç d’alienar un individu fins a les últimes conseqü.ncies. Però per Olivier Rolin, no hi ha autocrítica possible: tot el món estava i està equivocat i la imatge del seu cotxe, batejat com a Remember, fent cercles sense parar, es converteix en una patètica caricatura de si mateix.
A La pastoral catalana, Julià de Jòdar (Badalona, 1942) proposa un punt de partida semblant al de l’escriptor francès: un grup de personatges, dues dones i dos homes, aprofiten un viatge (real o imaginari) per rememorar la seva joventut i posar en la balança del pas del temps les seves il·lusions perdudes, les successives revolucions abandonades. Es tracta d’una contundent novel·la assagística, plena de reflexions interessants, amb una força lírica lluminosa però ennegrida, dominada per una atmosfera xafogosa i pesant, asfixiant, i puntejada per un huracà metafòric(?) a les costes de Florida, una zona del planeta que afronta amb tossuderia i fatalitat les devastacions de la natura. Però, per sort, Jòdar es troba ben lluny del novel·lista francès. Uns anys més gran i provinent d’una tradició molt menys intel·lectual que la parisenca, potser influït aquí per Philip Roth i la seva Pastoral americana, l’autor de L’àngel de la segona mort encerta el to autocrític sense caure en l’amargor ni el ressentiment, critica i dispara, és cert, però no per passar comptes sinó amb voluntat de comprendre sense dogmatisme, amb melangia pels ideals compartits i afrontant críticament la Catalunya d’avui, “la Nació dels Morts Vivents, soterrats per la conjunció dels bàrbars de la globalització i del bàrbar Estat espanyol”.Per sobre d etot, Jòdar presenta el gran tabú dels anys70: el model nord-americà d’estil de vida, individualista, pragmàtic i hedonista com a contrapunt al de la vella Europa.
Els protagonistes són herois extrets de la vida real que deambulen perduts en aquesta mena de malson, com fantasmes errants o morts esdevinguts fantasmes. Pau Garcia no és un homed’acció. Treballa en un diari liberal conservador deBarcelona i s’ha convertit en un home escèptic que es queixa molt. Fill de falangista, va ser amic de Terenci Moix i de Montserrat Roig, companyde viatge del PSUC, se sent un supervivent. Des de fa anys, va a la deriva, troba a faltar compromís i abomina de la ciutat en què viu (“un infern empastifat de vòmits”). La seva segona dona, Erina, intuïtiva i desperta, sempre havia cregut que la revolució era una qüestió personal i considera que el seu marit ha acabat sent una víctima col·lateral de les ideologies. No ha volgut tenir fills en una societat en descomposició, però és força més compassiva que el seu marit. Veritable especialista en assassins en sèrie i en el gènere narratiu conegut com true crime, es troba ara ben lluny dels seus somnis de joventut. És obvi que s’han adaptat als nous temps amb una barreja de cinisme i d’irresponsabilitat, que s’han instal·lat en una “vida moral ambigua”. Un missatge de socors d’Àurea, una antiga amiga ara retrobada, companya d’un misteriós agent especial de la CIA, brutal torturador, els comminaa passar les vacances sobtadament a Miami. De seguida, el viatge es converteix en una veritable baixada als inferns on tots els dimonis íntims, familiars i col·lectius es projectaran en els personatges més tenebrosos del llibre, “un fabulador i una guillada”, els dos loosers, que el lector va sentint que no són en realitat sinó l’altra cara de la mateixa moneda, la prova palpable que els somnis no es poden fer realitat. Com en altres llibres de Julià de Jòdar, tota aquesta novel·la està dominada per la por, una por que ve dels temps més foscos del franquisme, per les tortures de la Guàrdia Civil als obrers de Badalona i els sinistres germans Creix, però també per la Guerra del Vietnam i pels atemptats del 11-S, per Guantánamo i la Guerra d’Afganistan, per les diabòliques tècniques repressives dels Estats. I per la representació dela violència, que serà precisament un dels eixos vertebradors del llibre. Aquest no és un llibre fàcil. Però l’esforç paga sobradament la pena. El ritme lent d’un temps narratiu dominat pel present d’indicatiu, les anades i vingudes en el temps de la infantesa i joventut dels protagonistes, les nombrosíssimes digressions ideològiques o sociològiques, els singulars personatges secundaris (els taxistes, els companys de viatge...), els poemes i les referències a cançons nord-americanes, en fi, la quantitat i la riquesa mateixa de les imatges que hi apareixen i de les frases significatives que caldria subratllar, obliguen el lector a adoptar un aactitud expectant i oberta davant una obra impactant que és, de lluny, la millor novel·la de Julià de Jòdar.
Tornar