Documentació
Entrevista publicada al diari “Avui” el 19/12/02 per Helena Morén Alegret
Amb més de vint obres poètiques al darrere, Que dormim? és un dels treballs de Casasses que han nascut de la seva estada berlinesa, del setembre del 1994 al setembre del 1997. Sense voler, diu Casasses, Que dormim? és una obra de repàs vital en què apareix el seu inici com a poeta i un paisatge, el de l'Escala, proper al seu primer poemari, La cosa aquella. Amb Que dormim?, batent de tramuntana, Casasses vola a un altre lloc de la seva trajectòria literària i sentimental
Destre en mai saber
Així s'autoanomena Enric Casasses Figueres (Barcelona, 1951) en el recull de poemes Cançons d'amor i de revolució. Però aquest petit gran títol no pot amagar que ha guanyat uns quants premis: el de la Crítica de Serra d'Or per La cosa aquella (1991), el de la Crítica de l'Associació de Crítics d'Espanya per No hi érem (1993), el Carles Riba per Calç (1996), l'Ausiàs March per D'equivocar-se així (1997) i el Ciutat de Palma-Joan Alcover per Plaça Raspall (1998).
Casasses ens diu a la conversa, sobre Que dormim?: "Quan una història l'explico ja no l'escric. Les que escric són les que no em surten explicades". Amb l'agenda ben plena de recitals, Casasses ha de trobar temps per dedicar-se als seus projectes, en principi, més imminents. D'una banda, la col·laboració en un llibre, d'unes dues mil pàgines, del poeta mexicà Orlando Guillén (Acayucán, Veracruz, 1945), del qual fa la traducció i el pròleg. Es tracta de Doce poetas catalanes del siglo XX con tres añadiduras, i són: Guerau de Liost, Josep Carner, Carles Riba, Joan Salvat-Papasseit, Pere Quart, Agustí Bartra, Joan Vinyoli, Gabriel Ferrater, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, J.V. Foix, Joan Brossa, Maria Antònia Salvà, Clementina Arderiu i Rosa Leveroni. Guillén n'ha traduït un llibre sencer de cadascun. Casasses reblarà l'obra fent un escrit per situar els poetes catalans del segle XX dins la poesia catalana de tots els segles: "Per tant, Llull, March, la cançó popular, Verdaguer i Maragall, aquest és el context de la poesia catalana".
L'altre projecte lliga amb la seva estada a Anglaterra durant els anys setanta: "Ara vull desenterrar Audrey Beecham, una poeta anglesa que va morir el 1989. La vaig conèixer el 1975 o el 1976, quan érem a Nottingham; ella em va donar el permís de treball allà. Havia publicat The Coast of Barbary (1957) i tenia un altre llibre fet i acabat, però deia que no el publicava perquè li semblava malament cascar els boscos per un llibre de poemes. Havia estat a la guerra d'Espanya, a finals dels anys trenta. Tots els seus papers ara són en unes caixes a la Universitat de Nottingham i s'ha d'anar allà, desenterrar-ho i publicar-ho aquí amb paper reciclat, per respectar la seva voluntat".
H.M.A. Berlín és com el teu segon gran calaix, d'on ha anat sortint publicada la teva obra...
E.C.F. ... I la que falta encara! Queda el totxo del Malèvitx, aquesta és de Berlín. Després n'hi ha una d'anterior, el tractat còmic de retòrica.
H.M.A. ¿Vas veure allà la manera de tornar a escriure amb llibertat, després de publicar La cosa aquella?
E.C.F. Ah!, quan començava a ser una mica conegut, foto el camp a l'anonimat de Berlín, i vinga escriure! En aquest sentit, sí. El que hi tenia era la solitud. Quan em preguntaven "¿estàs aquí de vacances o treballant?", jo deia "exiliat". I era bastant això. Em passava el temps a la biblioteca buscant Malèvitx... Fins a l'últim any no hi vaig conèixer gent, i quan va venir la Mireia ja tenia l'arrencada de l'Uh i no parava d'escriure per tot arreu, en una festa, en un vernissatge de l'artista mig finlandesa Laura Kikauka, apuntant tot el que hi veia o em passava pel cap. Ara, en canvi, estic de joglar full time, més que de trobador. Per escriure tranquil, hauria de suspendre tots els recitals. Però, no..., medito per la carretera. Escric a casa o on sigui, sempre porto la llibreta.
H.M.A. Que dormim? el conformen la "prosa retallada (i embastada i tot!)" del Cant 27 'Jo també hi era', i a més "dos recullets de poemes d'urgència o d'emergència" anomenats Set poemes per a *** i Songs for Petra...
E.C.F. El Cant 27 titulat Jo també hi era és Que dormim?, els altres són afegits perquè el llibre faci una mica més de gruix i, a més, perquè aquestes cançons, si no, no sé on les publicaria, no fan un llibre, però van amb el cicle d'aquesta història. El Cant 27 és un tros d'una història que podria començar molt abans i acabar molt després.
H.M.A. Hi ha un text de Segimon Serrallonga al primer número de la revista 'Al Buit' que diu "Tots els poetes bons són difícils [...] tant si escriuen en vers com en prosa. El que em fa neguit és la prosa trossejada amb ratlletes"? 'Que dormim?' és prosa retallada...
E.C.F. Ja, per això ho he dit. Perquè sempre ha estat un terme despectiu, aquell que fa veure que allò és vers, però allò no és vers ni és res. Aquí està fet expressament. I, a més, el segle XX és ple de vers lliure i de vegades té música, de vegades no. Que dormim? gairebé podria anar en prosa. És el tic dels poetes de tocar la tecla de retorn de línia.
H.M.A. ¿La cita inicial "Tirar pedres i pescar patellides", de Víctor Català, d'on surt?
E.C.F. La patellida és un mol·lusc que, segons Fabra, es diu pagellida. I és l'activitat dels nens a l'Escala, saltar roques, buscar patellides i gratonells (crancs). Em sembla que és de La mare balena. Ens fa veure un món de vora mar i és una paraula completament escalenca.
H.M.A. Fas aparèixer l'esperit del teu avi matern a partir de les seves paraules Que dormim? i, a través de la teva mare, es transforma en tu en figura llegendària, portador de "la llengua dels primers homes"; fins i tot, el poses al mateix nivell d'"aquesta febre del no t'adormis maragallià que diu vigila" i de "Llull, Pujols, l'avi i fins i tot Baudelaire"...
E.C.F. Exacte, són els que m'han donat la fascinació de la llengua viva, l'avi i els escriptors.
H.M.A. Vol ser un toc d'avís, o un contrapunt de 'senzillesa expressiva', als poetes 'de l'experiència', als 'del text literari' i als 'catedràtics que no alimenten'?
E.C.F. No, no vol ser un toc d'avís. El "que dormim?" a mi em ve de natural i directe, no com a reacció contra res. Després, de passada, pot servir per això. Però és de petit que et ve una paraula i no saps ben bé d'on ve, però et queda enganxada. La relació amb el llenguatge la tinc amb aquest avi, Pepitu Figueres, però també amb l'oncle-avi Llorenç, el dels caliquenyos; aquest ens explicava contes, tenia molta xerrera; en canvi, l'avi Figueres era un home més aviat de mesura.
H.M.A. Abunden les referències a Caterina Albert i Mercè Rodoreda (dita Rododèndron). En quin moment i com van aparèixer aquestes autores a la teva catedral d'escuradents?
E.C.F. La Víctor Català molt aviat perquè és de l'Escala i és una figura mítica. La meva mare en té molts llibres dedicats, es coneixien del poble i ma mare, com baixava a la universitat a Barcelona, de vegades havia portat manuscrits de la Víctor als editors. La Rodoreda m'entra més tard. A casa teníem Vint-i-dos contes i llegia allò d'adolescent i em fotia por, era superdur. La meitat no l'entenia, però no per la llengua, sinó humanament. Jo no havia arribat a aquella manera d'entendre el dolor i patir. A poc a poc vaig anar-ho veient. Àngel Carmona deia "Shakespeare, Cervantes i Rodoreda", era el seu eslògan, "i com a cima de la literatura universal, el conte La meva Cristina". Després, El carrer de les Camèlies ja l'he llegit dos o tres cops, i el tornaré a llegir! Fa temps que les narradores estan al primer rengle de la literatura catalana. En poesia, les dones no han començat a entrar per la porta gran, de manera reconeguda, fins a Maria Mercè Marçal, Dolors Miquel..
H.M.A. Esmentes Carme Serrallonga com a mestra de literatura...
E.C.F. Carme Serrallonga era mestra de l'escola. Era genial. Kafka no el va explicar, era un dia de sol, vam sortir al pati i ella se'ns fot a llegir La colònia penitenciària, un conte sobre una màquina de tortura. Tots els nens cagats, teníem 14 anys o així i la senyora aquella, que semblava la directora de l'escola, bé, ho era... Em va quedar gravat i sé què és Kafka perfectament. I el dia que va voler explicar Stendhal va demanar si algú havia llegit La Cartoixa de Parma i aleshores la Clara Riba, la germana del Pau, va dir: "Jo". I li va dir: "Saps quan el Fabrice li diu, que està tancat allà...?", i van començar a comentar la novel·la com si parlessin de la pel·lícula de l'altre dia, explicant-se escenes entre elles dues, i em van agafar unes ganes de llegir aquest llibre... En canvi, dels romàntics alemanys va explicar Heinrich von Kleist, d'aquest en va explicar el suïcidi. I també tots flipats.
H.M.A. I quin paper han jugat altres mestres com ara Àngel Carmona i el teu pare, Enric Casassas i Simó?
E.C.F. Són els únics que considero mestres. La Carme Serrallonga és més de nen. Amb el meu pare és més profund, era estar allà amb els seus llibres i els seus escrits, que estan molt bé. Ara s'han publicat els seus poemes A la dula vés (Llibres del Segle). I mestre, mestre directament, el Carmona. Al principi de conèixe'l li vaig fer un retrat en prosa dient: "Tu estaves de clochard a Nova York a l'època que es passejava el Lorca, feies de mariner en aquella nau on anava el Ramon Llull...", li vaig donar el paper i el següent dia que ens trobem em diu: "Aquest no sóc jo: és el teu pare", i em torna el full. Vaig deixar passar un temps i després li vaig fer un retrat que és un sonet, que aquest sí que el va acceptar, plorava, es volia suïcidar i deia: "Ja m'han clissat!". El segon retrat va anar bé. El Carmona em va donar confiança. Era un mestre del sentit de la cultura. El sentit, què vol dir cultura, què vol dir civilització, poesia... L'altre que he trobat a aquest nivell, no com a mestre sinó com a col·lega, és Orlando Guillén. El Carmona, li deies qualsevol cosa de qualsevol tema i et contestava a to, justament, potser amb un tros del César Vallejo o d'un poeta irlandès del segle XIII... Tenia una memòria bestial i recordava tot el que l'havia afectat realment. A mi em va dir que el meu perill era tenir massa èxit, em va avisar. I em va dir: "Algun dia també hauràs de ser lleig"; i després he fet el vers "un dia seré massa i un dia seré xunga", al poema 17 anys.
H.M.A. Sembles relativitzar allò que ha aportat la teva generació, reduint-ho a "una miqueta de forat en la re-definició o des-definició dels ex-esquemes de bon o mal comportament relatius a tres coses que són l'amor i la procreació i l'aparellar-se"... Què en penses del mite de l'amor lliure o cert donjoanisme imperant?
E.C.F. Tota aquesta història de l'amor lliure o el donjoanisme és una història que no té solució racional, perquè si en tingués ja no hi hauria ni novel·les ni colobrots. Això toca punts que no estan a l'abast del pur cervell. No hi ha una solució que valgui per a tots, de vegades surten forces que un no se les controla, altres de no se sap on surten... Al poema Un de bonic diu "és amor lliure i com a tal incert" i, al final, "és l'amor lliure i com a tal del cert". Si no és lliure, no és amor. Però, realment és l'únic que ha canviat, s'ha trencat el matrimoni, o es trenca constantment. La gent se separa, s'ajunta. I els mites del segle passat d'anar verge al matrimoni, totes hiss'han acabat. Per a tothom no, però per a molta gent. De l'amor lliure tinc també unes proses a la Petra que es diuen En va, Em ve i Amb vi. I tracten d'això, de la impossibilitat de dir a dues persones diferents me'n vaig amb tu fins al final. Però la sensació la pots tenir.
H.M.A. "Vaig haver de necessitar tornar / a créixer i arribar / i tot a fer-me o a sentir-me home / perquè el món tornés a ser-hi / perquè el tros de país fos meu i prou de nou". Quina relació té el teu creixement amb el paisatge?
E.C.F. Això és el creixement meu, purament. L'Escala era el meu món, quan era nen: allà tenia la cova del gran pirata, les gàbies dels pirates petits, el camí dels contrabandistes, teníem tot el territori nostre, era genial. Però un dia, brrruah! Passeig Marítim, totes aquelles roques a prendre vent, el camí dels contrabandistes ja no existeix, els estenedors que eren supermàgics on les dones cosien les xarxes... Van trencar el món, jo no ho volia veure, no volia ser-hi, no hi érem. I en créixer hi he tornat, m'ho he mirat i ara l'Escala és això. I jo també hi era.
H.M.A. ¿Consideres l'amor a la terra, a la llengua i a les dones els teus temes principals?
E.C.F. No són temes, són les que m'han criat, fet, parit. Amb això de la terra, la pedreta mexicana és igual d'important que la pedreta catalana que vaig recollir de la muntanya, sóc de tot arreu. Tot el que trepitgi és casa meva. Tota aquesta història del país que no existeix és un embolic, t'obliga a ser nacionalista perquè els altres et van escanyant. El nacionalisme és una malaltia que es cura amb la independència, frase de Bernard Shaw; que també diu que si França hagués estat sotmesa a Anglaterra, tota l'energia dels Diderot i els Voltaire s'hauria dedicat a putejar els anglesos en comptes d'obrir camí com estaven fent. És a dir, el rotllo opressiu aquest és una xupada d'energia que et foten de més a més, de propina. Però sí, jo conec aquest terreny i especialment aquest tros i estic amb aquesta llengua. És molt diferent escriure ésser després d'Ausiàs March, que ser després de Quevedo. No vol dir el mateix. A part de la música, que també és diferent. Cada llengua té la seva evolució independent, amb les seves mirades i contactes amb les veïnes. Que el Dante hagués decidit escriure l'italià d'aquella manera és una història, i el fet que el Llull escrivís prosa en català, n'és una altra. Llavors, tota la resta, tota l'evolució posterior, queda marcada.
H.M.A. La terra, la llengua... i les dones?
E.C.F. La Petra surt amb el nom perquè d'alguna manera la seva passada per la terra o per la meva vida no actua al nivell normal sinó al nivell de l'art, com si fos una representació o una performance vital. Ella és l'àngel caigut, però les ales són enormes; jo la vull ajudar a portar-les, però són enormes, pesen molt. I aleshores un dia vola sense avisar. Les dones i els dies, que diu Ferrater. No sé com ho veuen elles, per a mi són éssers humans però diferents. Porten el fil de les generacions a dins del cos, són "el fosc laboratori de la meravella". Tenen a veure amb la inspiració, que se'n diu.
H.M.A. Què és important per fer, del poema dit, una forma d'art?
E.C.F. Aquesta forma d'art és la poesia, existeix des del primer dia. El poema és dit, de sempre. És el llenguatge: si no hi ha entonació, no hi ha poema. I hi ha el gest i tot. És el llenguatge tal com és. Surt del cos humà. La paraula, i parlar, és la matèria feta font "perquè font és".
Tornar