Documentació
Jesús Lizano
J.L. L’obra de qualsevol artista surt de la naturalesa. Determinats individus tenim aquesta energia que ens comunica amb la força creativa i per això l’artista és un missatger. No és que hagis d’escriure o de pintar. És que et cal escriure o pintar. Més: l’artista viu per a la seva obra i la seva obra no és per a ell sinó que és per als altres. Molta gent pensa en les coses anecdòtiques que els passen als artistes, però ¿quina importància té si aquell és sord o a aquell altre se li va morir el pare o un altre era homosexual? Tot això importa un rave! Imagina’t que en l’espècie humana, que està dividida entre dominants i dominats, a sobre no hi hagués ni poesia, ni música,ni pintura, què seria de nosaltres?
A.C. Però la vida marca l’obra.
J.L. A tota la meva obra li vaig posar el nom de Lizania, que significa tot un món. La subtitulo Aventura poética y libertaria. Tot el que un viu és experiència i aquesta experiència serveix per al fi, que és l’obra. En el meu cas, he estat sol molt de temp si això s’ha sublimat en el fet de viure la meva obra, que m’ha fet apropar-me profundament a l’espècie humana.Vaig estar en el món cristià, després vaig conèixer els existencialistes enlluernat pel pensament de després de la Segona Guerra Mundial.Vaig estar amb el comunisme perquè, segons es deia a la universitat, solucionarien tots els problemes i acabarien amb els exèrcits i amb els poderosos. Després s’havist que no. Quan els comunismes han arribat al poder s’han lluït. No han parat de matar gent. Aleshores vaig seguir evolucionant i vaig arribar al món llibertari, on fa anys que estic. Molts creuen que l’anarquisme és una altra lluita pel poder, però l’anarquisme és la renuncia a tot poder, i per tant la renuncia a la política, que és la lluita pel poder.
A.C. Sempre a la conquista de la innocència.
J.L. Sí, però no es tracta que conquerim la innocència sinó que la innocència ens conquereixi. La naturalesa és innocent i, a mesura que ens hi anem acostant, aquesta innocència ens va naturalitzant. Un dels grans problemes de la naturalesa humana és que està allunyada de la naturalesa. La meva filosofia és el comunisme poètic. El comunisme religiós no val perquè ens divideix entre bons i dolents; el comunisme polític ens divideix entre amics i enemics. En el comunisme poètic no hi ha ni bons ni dolents ni amics ni enemics i reconeix que qualsevol ésser humà té llums i ombres.
A.C.I tots som mamífers.
J.L. Tu n osaps l’alegria que vaig tenir quan vaig descobrir-ho!T enia un professor de filosofia que, pobre home, es passejava per l’aula assenyalant amb el dit el cel i anava dient “perquè l’ens, perquè l’essència...”, i ningú no va entendre mai res de res. Al cap dels anys, em vaig adonar que som mamífers i vaig pensar que era una llàstima que no fos a la universitat per dir-li a aquell bon home :“Escolti, no es preocupi tant pel que som. Si és claríssim: mamífers”, però, es clar, si li hagués dit això m’hauria suspès.
A.C. Suposo que li ha costat encaixar en aquesta societat.
J.L. Es clar.Quane stava a l’ensenyament feia coses queno es podien fer. Per començar, em feia dir antiseñor Lizano, i els xavals, encantats. I el primer dia de classe ja els aprovava a tots perquè es tractava de treure’s de sobre aquesta preocupaciód e l’aprovat. Quin sentit tenia fer de la filosofia una assignatura? Un dia em va cridar el director i em va dir que el que li preocupava és que jo em feia dir antisenyor. Li vaig contestar: “Es clar, com que el senyor ets tu...”. Per sort en aquell moment jo encara no estava a càrrec del meufill i de la meva mare. Una altra satisfacció va ser quan em van fer fora del servei militar, perquè ¿m’imagines a mi aprenent a fer servir totes aquelles armes? Quan em van fer la prova del salt d’altura novaig saltar ni mig metre i em van dir:“Vostè vol ser militar? Però si no has uperat ni aquesta prova!”.Vaig respondre: “Jo no vull, però m’hi obliguen”. Feia milícies i al final em van suspendre, cosa que al capità d ela companyia ja li va venir bé perquè sempre tenia nens de papà que no podia fer fora. Sóc llibertari des de naixement: la meva mare em va haver de tenir amb l’ajut de fòrceps, perquè ja no volia sortir i per alguna cosa devia ser.
A.C. I comt’has guanyat la vida?
J.L. M’he guanyat el menjar, no la vida. Vaig tenir sort perquè vaig entrar al món editorial, a l’editorial Vicens Vives, on podia compaginar la feina d’assessor literari amb els poemes. El que no podia fer era esperar el cap de setmana, perquè si tenia la necessitat natural d’escriure ho havia de fer, com fer pipí. És el mateix. Al director li havien parlat de mi i em tenia simpatia. Un dia em va cridar perquè els de personal m’havien pescat fent poemes i emva dir: “Lizano, si l’acomiado es trobarà amb el mateix problema que té aquí, i on anirà?” I va tenir l’encert de no acomiadar-me, sinó de posar-me enu n despatx sol. Estava jo sol, amb la meva música, una cosa extraordinària! I no és que em passés tot el dia escrivint poemes, però quan me’n venia un, podia fer-lo. I així 22 anys. Si no, no sé què hauria passat, només sé que no hauria deixat d’escriure.
A.C. T’havies plantejat la via religiosa,oi?
J.L. Volia ser monjo i on vaig fer la prova va ser a Samos, Galícia. Em va anar bé perquè m’havia d’aclarir: o em faig monjo o s’ha d’acabar tota la cosa religiosa, em deia. Estava mentalitzat i em costava rebutjar la religió. Vaig ser-hi quatre mesos. El prior era molt intel·ligent perquè el primer que va fer va ser deixar-me una màquina d’escriure. L’home creia que m’hi quedaria, però em vaig adonar que eren uns sants i que no era això el que jo volia. No tenia encara clar l’anarquisme, però sí que creia que el sobrenatural és un poder. Fixa’t que a Déu li diem totpoderós. La meva pàtria és el món, la meva família la humanitat. Una frase llibertària que m’identifica plenament. El meu pròxim llibre esdirà Visión d ela Acracia, on tots serem companys, organitzant-nos en comunitats humanes, no religioses ni polítiques. Necessitem organitzantnos, però no que unspocs ens dominin, mentalitzin i manipulin.
Tornar