Documentació
“Metrònom Ferrater”
Els països que, a l’època moderna i contemporània, han tingut poques glòries militars o poca gent elevada a la santedat, tendeixen a convertir en herois i en sants el primer que troben proveït ni que sigui d’una pàtina d’excel·lència. No és obligat que aquestes persones siguin genials, i per això poetes menors de l’Osona, cantantstabarra de l’Empordà o entrenadors de futbol amb cara de gendre perfecte han estat ascendits adés a la categoria de superhomes, adés a la de sants. Amb el temps es descobreix que no n’hi havia per tant, però la població, moguda per aquesta necessitat d’elevar a l’ordre del sagrat el que només era de l’ordre de la vida quotidiana i tot sovint més que pagana acaba elegint un altre passavolant per omplir el buit que, com ja s’ha dit, hi ha sempre en tot país que no hagi conegut ni Nelson ni Wellington, ni Napoleó ni Joffre, ni Bismarck ni el mariscal Von Hindenburg. A Gabriel Ferrater li va succeir una cosa així, a títol pòstum per a fortuna seva: un suïcidi induït, potser, per una malaltia dolorosa i irreversible va fer que, casualment, morís als 50 anys, que era l’edat que ell mateix havia insinuat que era més que suficient com a termini d’una vida decorosa. Després, pels efectes que ja hem comentat, la seva figura va créixer d’una manera no pas desmesurada, però sí frenètica, que és tota una altra cosa. Com passa sempre en aquests casos, tot Catalunya diu que va conèixer “en Gabriel”, i aquests, tot sovint, han entès poca cosa de la seva poesia, malament la seva vida, i res dels seus escrits teòrics, carregats d’una intel·ligència que no es troba a l’abast de cap turiferari. Per això hem de considerar molt benvinguda l’edició d’una peça de DVD amb idea d’Enric Juste, producció d’Emilio Manzano i la col·laboració de Jordi Cornudella: Metrònom Ferrater, Barcelona, Bellveure, 2009. Lluny de caure en exclamacions sentimentals, aquest vídeo presenta entrevistes a una vintena d’amics i coneguts del nostre home de lletres, algunes una mica desafortunades, però la major part d’una gran categoria —encara que massa concentrada, de la qual cosa se’n desprèn, erròniament i inevitable, una vaga idea de trivialitat. Jaime Salinas i Félix de Azúa hi estan molt llestos i educats, com és habitual en ells; Francisco Rico opina amb encert que la intel·ligència de Ferrater estava per sobre de la seva poesia -tot i que és una evidència històrica que no cal ser molt intel·ligent per escriure’n—; Castellet subratlla que el seu amic va ser, per damunt de tot, un gran lector, i tampoc no s’equivoca; Rosa Regàs també l’encerta quan diu que, en un país normal, Ferrater hauria estat una gran figura —com encara no ho són ni Carner ni Foix ni Riba, no ens enganyéssim—; Amàlia Ferrater, la seva germana, assenyala els beneficis que va comportar al seu germà el fet de no haver anat a estudi fins als deu anys; Laureano Bonet coincideix amb Rico en apreciar que Ferrater era capaç de verbalitzar coses que es troben als antípodes de la paraula, com ara la pintura —igual com és dificilíssim escriure un poema sobre un gest o una mirada—; i Carmen Balcells, després de rumiar-hi molt, engega aquesta frase que figura que resumeix el món de Ferrater: “Si s’és poeta i s’és genial, no es pot ser pobre”: i ens quedem amb el dubte si vol dir que un poeta genial hauria de tenir la vida pagada, o si ja és prou ric pel fet, incomptable en paper moneda, de ser poeta i genial alhora.
Potser les intervencions més rellevants són les de Mario Vargas Llosa, Jordi Cornudella i la dona legítima de Gabriel Ferrater, Jill Jarrell. Vargas Llosa demostra d’una manera fefaent no haver entès gaire res de Gabriel Ferrater, perquè diu textualment que era “un gran cosmopolita” i que la seva poesia estava “molt poc condicionada per allò local” —quan tota la seva obra en vers, com la de W. H. Auden, neix del fet de creure que el millor poeta és aquell que més arriba a assemblar-se a un home qualsevol o a un “hijo de vecino”, en expressió traduïda de Stephen Spender (World within World)—, i, cosa pitjor, que havia conduït la seva llibertat fins al “llibertinatge”: aneu a saber quins vapors tenia aquell dia Màrius a la testa. Jordi Cornudella és el que parla amb més saviesa, i, en aquests moments, potser al costat de Salvador Oliva, és dels pocs crítics que seria capaç de reconstruir el sentit amagat de tots els poemes de l’autor.
Tres dones causen un gran efecte en el vídeo: la germana al·ludida, que hi parla amb tendresa fraternal; Yvonne Hortet, que expressa un afecte de gran amiga; i Jill Jarrell, que enraona més bé que ningú, encara que no domini el català, impregnada d’aquesta manera anglesa tan discreta de parlar de les coses més íntimes, i amb un deix de melancolia pròpia d’una gran enamorada. De tot plegat en surt un DVD sobre Gabriel Ferrater no pas exhaustiu, però que té l’avantatge de no caure en l’error de convertir en màrtir —heroi o sant— un home d’una enorme i contradictòria humanitat.
Tornar