Documentació
Em sento una supervivent
Han passat els anys, tantes coses, que diria Estellés, però Marta Pessarrodona continua al peu del canó. Han passat dotze anys des que va publicar L’amor a Barcelona, i ara ens arriba Animals i plantes (Meteora), 25 poemes on, amb l’excusa de les bèsties i els vegetals, parla de l’amor, de la literatura i de la seva gran passió, els seus amics.
Comencemambuns versos de One art d’Elizabeth Bishop, que crec que donen el to d’Animals i plantes:“L’artdeperdre no costa de dominar; / hi ha tantes coses que semblen fetes / per perdre’s que la seva pèrdua no és cap desastre”.
Sí, una mica és això. L’altre dia algú em va preguntar: creus que la poesia es nodreix del passat? Jo sempre cito allò de l’Adrienne Rich, que la poesia es nodreix del passat, però de vegades endevina el futur. I és aquell poemameu, Cançó com una oració, que vaig escriure durant una relació que creia que anava bé, però va acabar malament... Em va fer por aquell poema. El vaig desar. Un altre exemple personal: quan el 1998 vaig publicar L’amor a Barcelona, no sabia que l’any següent ja no hi viuria. Va ser com un comiat. Ni quan vaig escriureL’amor aBCN pensava quemarxaria...
Hi ha gent que pensava que havies Deixa’t d’escriure.
N’hi ha que diuen que retorno a la poesia. I no, no retorno. No he deixat d’estar-hi mai... Una altra cosa és que no hagi corregut a publicar.
És el període més llarg en què no has publicat res?
Sí, però també és el període més insòlit. He escrit un altre llibre que no he acabat.
Et veus comuna supervivent?
Absolutament...
D’una generació que ja no existeix, una manera d’entendre l’art, la literatura...
Hi ha un buit. Hi ha dues generacions que se salten. Hi ha gent de 30 anys que valoren moltíssim l’alta cultura. Dit d’una altra manera, i fent ús de la meva via historicista, sempre he cregut que dues grans víctimes de la democràcia són la idea de Països Catalans, en la qual encara crec, i la poesia. Jo recordo ben bé un narrador dient que la poesia és pròpia de pobles de tamtam, cosa que ningú no gosaria dir a Nova York, posem per cas. Com que les bajanades no duren, està demostrat que hi ha molta gent interessada i només cal veure la gentada que va als festivals de poesia. Ven poc la poesia? I què.
¿No creus, però, que la poesia ha perdut prestigi social?
Totalment... Vaig publicar el primer llibre el 1969 i devia sortir una noteta petita a Serra d’Or.
Però era un prestigi. Recordo que vaig trobar un antic professor meu, en Vilà Valentí, un home culte, i gairebé em posa la catifa vermella. I tot perquè havia publicat un llibre de poemes... Això s’ha perdut. Som titllats de desgraciats, estem desprotegits...
Abans deies que et consideraves una supervivent...
Personalment, m’hi sento. Per això el 1994 vaig recuperar per al Tria de poemes una entrevista que em va fer Montserrat Roig, on ja m’ho demanava.
T’has quedat sola?
Personalment, no m’hi sento. És allò del poema de Gil de Biedma: “La poesía es un vicio solitario”.
¿A Animals i plantes t’has enfrontat per primera vegada, poèticament, a la figura de Gabriel Ferrater?
Ja hi és en els llibres anteriors... El que passa és que durant 25 anys vaig decidir no parlar-ne. I aquest llibre ja m’ha agafat que en parlo obertament. El cito fins i tot al capítol d’agraïments! Durantaquests anys, en què no en parlavani que em matessin, per mi existia tant com ara...
¿I la cita en l’últim poema del llibre, de l’Anthony & Cleopatra de Shakespeare?
Aquest poema em va donar la idea que havia acabat el llibre. Està en forma de vers hebreu, que serà el dominant a partir d’ara, cosa que m’obliga a refer Variacions, el llibre que he escrit en paral·lel a Animals i plantes... El desllorigador d’aquest poema surt d’una estada a Alexandria, i el Déu abandona Antoni. Era a l’hotel Metropol, on hi havia les oficines d’irrigació on treballava Kavafis. Jo, que l’he llegit molt en anglès, català i castellà, com m’agrada més és en les versions de Riba. Hi ha l’anècdota de Gabriel Ferrater, que, tot i adorar Riba, estava molt disgustat perquè en un poema havia posat la colga en lloc de cardar. Aquests catòlics, sempre els ha desortir la vena catòlica, deia... Però resulta que, l’any 2008, a les converses de Formentor, Biel Mesquida presenta Porcel i li diu: “Ara et faré la pregunta del segle: hi va haver colga entre tu i Llorenç Villalonga?”. Segur que Riba va agafar colga no per puritanisme catòlic, sinó perquè li anava bé per a la traducció.
En aquests poemes he intuït un cert desig de claredat, fins al punt de fer segones versions d’algun poema antic, com A.M. al carrer Gènova de Barcelona, que podria ser la cara B de Bella dama coneguda.
Això deu ser una qüestió d’anys. En un aniversari Riba, en van demanar un poema inèdit i jo els vaig dir que al meu primer llibre ja n’hi havia un. No els va semblar bé i aleshores vaig escriure A Cartago amb música de Purcell. De vegades tires del teu propi bagatge.
¿Has escrit aquí els teus poemes més durs?
No ho sé... La meva generació va ser summamen tcriticada per la següent, la dels Llibres del Mall, perquè fèiem poesia social. Si et mires Setembre 30, hi és. Aquí m’ha agradat tornar al poema de protesta, comel polític o la meva història personal de la literatura catalana.
Llances dards enverinats contra certs personatges...
Sí, sí. I no diré qui són... Sempre que m’han acusat de fer poesia social, jo dic: en ple franquisme, què volies fer si no poesia social?
Pere Quart, Verdaguer, etc. estan una mica oblidats?
Massa... Forma part del desprestigi de la poesia. Així ens deixen més tranquils... Té avantatges.
En aquests dotze anys t’has dedicat de ple a la història...
Ja es veurà en el llibre de l’exili, França, 1939: el que intento és fer narrativa, sense equivocar-me en les dates. De petita, ja era la cronòloga de la família.
Què va passar aquí el 1939?
Un desastre.
Va ser el final de Catalunya?
Sí. Arribo a pensar que la feina de la Mancomunitat va ser tan potent, que aguanta encara ara. I ara corre el perill de desaparèixer.
¿No creus que Catalunya ja no existeix?
Rodoreda ja ho deia: com era Catalunya als anys 30? Catalana. Hi ha moments en què ho dubtes.
No catalana d’origen, d’arrels, sinó de vocació.
Sí, de vocació. Sembla que ho hem deixat córrer tot.
¿Som uns desagraïts respecte a aquella gent que es va deixar la vida per la cultura catalana?
Sí i no. La culpa és política. El silenci de la Transició ens ha privat de poemes. Aquella por de no toquem res. Diumenge es va condecorar els que van salvar el Museu del Prado. Ahir. Ahir. Som al 2010, no? I encara malament, perquè diuen que va ser Josep Lluís Sert qui va salvar la cosa, quan nova ser ell sol. L’ànima de tot plegat va ser Timoteo Pérez Rubio, el marit de la Rosa Chacel.
¿Hi ha una gran ignorància, doncs?
Absoluta.
Parles de Nicolau d’Olwer i Pere Coromines, avui dia ben enterrats.
Hi ha una certa desídia de les institucions, polítiques i culturals. No oblidem que el premi de més diners que dóna l’IEC el té gràcies a la vídua de Nicolau d’Olwer... Els catalans exiliats van quedar molt tirats el 1939. Sort que alguns d’ells eren molt espavilats, com Tísner que dibuixava o Fontserè que feia de taxista a Nova York.
Ja passava allò que si ets català i not’ho fas sol, ningú t’ajuda.
Sí. Pensa, amés, que Nicolau d’Olwer no va tenir fills. Si tens uns fills emprenyats, ajuda molt. Com els Centelles, l’acció dels quals aplaudeixo. Si hem perdut l’arxiu és per culpa de Catalunya... I Pere Coromines? Ens hemq uedat ambl’acudit fàcil del senyor Sagarra, que s’enreia de la seva prosa. Sí, és pesada, però té un llibre, Les presons imaginàries, que no deu conèixer ni déu, que està força bé. I era president del Consell d’Estat! I Nicolau d’Olwer va ser president del Banc d’Espanya, el de l’or de Moscou...
¿L’Alexandria de Quan tot de sobte és la teva Bizanci?
Sí. Escrius perquè llegeixes. I de vegades et surten coses que no esperes... Recordo que el pare de David Rosenthal emva dir que la meva poesia li recordava Wallace Stevens. En aquell moment, no l’havia llegit. Potser Stevens m’havia vingut per Lowell...Yeats tampoc m’és rar. M’agrada moltíssim. Cito constantment An Irish airman foresees his death, quan diu: ni odio aquells contra els qualsi lluito / ni estimo aquells amb els quals lluito. És un poema decisiu.
¿Aquest llibre és el teu Life studies?
Possiblement. M’agrada molt Lowell. I no creguis que als Estats Units sigui popular.
Tornar