Documentació
Català a l’atac
L’any 1947 Raymond Queneau abandonava l’anonimat literari i d’un sol pas entrava a l’olimp de l’Académie Goncourt amb la publicació d’una obra fulgurant, Exercices de style, llibre en què una mateixa vinyeta és relatada de noranta-nou maneres diferents segons les particularitats formals que imposa l’estil de cada relat. Ara, l’any 2010, en un homenatge i rèplica al llibre de Queneau, Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963) publica Xocolata desfeta, on una mateixa escena —que combina l’hedonisme, el caràcter imprevisible de l’atzar i el retorn a la consciència— és relatada de cent vint-i-tres maneres diferents. La història de la literatura revela una constant: la recerca de regles (aparentment) constrictores, a partir de les quals l’escriptor intensifica la creativitat. En el seu diagnòstic sobre la mort de l’autor, Roland Barthes exalta la condició autoreflexiva del llenguatge i proposa suprimir el “jo he escrit” per un implacable “jo sóc escrit”. La Càbala pretén retrobar una correspondència sense fissures entre veritat i llenguatge primigeni. Lucreci concebia les lletres com a àtoms en moviment continu, que en les sevespermutacions creen els diversos signes. Un atrabiliari artefacte d’anells concèntrics i giratoris que relaciona atributs i lletres i escales, materialitza, a l’Ars magna, el projecte hermenèutic de Llull: ni més ni menys que “atrobar la veritat”. Galileu, potser sense deixar d’estudiar les rotacions del cel infinit, va veure en l’alfabet el model de totes les combinatòries d’unitats mínimes. El matemàtic Kurd Lasswitz redueix a vint-i-cinc símbols ortogràfics (vint-i-dues lletres, l’espai, el punt i la coma) els elements atòmics que, en la seva prolixa combinatòria, permetran abraçar totes les possibilitats que un idioma pot desplegar. Sobre aquesta tesi Borges idea el conte La biblioteca de Babel, biblioteca que ja conté tots els llibres que poden escriure’s i que, per tant, degrada tota aportació literària a la condició de redundància. Italo Calvino va imaginar uns simis eterns, ensinistrats per escriure a màquina a dins de les masmorres on estan empresonats i que, per pura casualitat en l’acte mecànic del seu teclejar cec, arriben a (re)escriure grans obres de la història de la literatura. Els membres de l’Oulipo (Queneau, Le Lionnais, el prodigiós Perec...) intensifiquen a través de les seves obres la logomàquia inherent a tot procés de creació literària. Verbàlia de Màrius Serra és una altra construcció aclaparadora: desfà qualsevol pretensió egocèntrica en el marc de la creació literària i, travessant el tel de ceba que separa el joc de la seriositat irrevocable, revela que tota inspiració creativa és subjacent a les potències del llenguatge. Etcètera. Xocolota desfeta representa un exuberant exercici de plasticitat compositiva, un llibre que tonifica la veu literària d’un autor que entre les seves obres de ficció acostuma a interpolar creacions més assagístiques (com ara l’impagable Diccionari imaginari dels Països Catalans o la digressió Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos). Lipogrames, parasitismes vocàlics, cal·ligrames, verbeigs, prosopopeies, transformismes, imitacions estilístiques (escrites “amb l’obligació gairebé moral que no es pugui confondre el pastitx amb el pastitxat”), alternança de gèneres, textos amfibis que fonen el relat amb les característiques de l’obra d’uns quants pintors, haikús..., són part de les belles materialitzacions del caràcter metalògic que aquest llibre invoca. És evident que amb Xocolata desfeta Lluís no assaja cap anacrònica experimentació associada als epígons de l’antinovel·la, ni pretén demostrar —a la manera dels escriptors de l’Ouvroir de Littérature Potentielle— que l’estil no és neutre i que condiciona tota substància literària. Aleshores: quin valor pot tenir, ara i aquí, aquesta mostra de manierisme? D’entrada, assumir el repte de traduir a llengua vernacla un mecanisme ja metabolitzat en la cultura lectora. En segon lloc, convocar el gaudi estètic del lector afeccionat a la ludolingüística. I en tercer lloc, sedimentar l’atribut més important d’aquest llibre: la violentació de la llengua a través d’un exercici narratiu que sosté i fomenta la complicitat del lector. Que potser no llegirà aquest llibre d’una tirada però que en fruirà amb una —diguem-ne— constant intermitència lectora.
Tornar