Documentació
Divagacions sobre una “stripper”
Amb La nit de les papallones, novel·la guanyadora del premi Sant Joan Caixa Sabadell 2009, Jordi Coca ha volgut fer una obra de ficció partint d’un personatge real, una maniobra creativa freqüent almónliterari anglosaxó però poc habitual en la literatura catalana. El personatge triat per Coca ha estat Christa Leem, la mítica stripper que, amb els seus espectacles de music-hall, va revolucionar de tal manera les nits de la Barcelona oprimida i excitada dels 70 que s’acabà convertint en una de les icones contraculturals de l’època. De totes maneres, Coca no ha portat fins a les últimes conseqüències l’aposta per ficcionar la realitat, ja que ha optat per construir una protagonista –la Carla– que tan sols és identificable amb Leem en els seus trets més essencials: la significació històrica, la fulgurant però irregular trajectòria artística i la catastròficament turmentosa peripècia íntima. “La novel·la no és un biopic de la Christa”, afirmava l’autor en una entrevista publicada fa poc per aquest diari. “Ella hi és en esperit, però no hi ha cap anècdota del llibre que sigui real”. És un dels pocs elements de la novel·la que no correspon a la realitat,perquè tant els localsenquè actua la Carla –la Bodega Apolo, el Molino...– com els ambients per on esmou –el Bocaccio, el Jazz Colón...– i la majoria de gent amb qui es relaciona –Joan Estrada, Brossa, Ocaña...– són òbviament verídics. Aquesta barreja de realitat i ficció sembla que hauria de ser l’atractiu principal del llibre, perquè promet al lector la recreació versemblant d’un període històric agitat i molt intens –que l’autor, a més, va conèixer de primera mà– i, alhora, el retrat d’una figura arquetípicament tràgica, que es veié abocada a l’abisme –un destí de desgràcies– per culpa en part de les seves pròpies virtuts. A la fi, però, aquesta doble promesa inicial queda incomplerta. La descripció que ofereix Coca d’aquella dècada, marcada per tota mena d’ebullicions ideològiques, de transformacions sociomorals i de renovacions estètiques, acaba resultant tòpica i superficial, més pròpia d’una crònica apressada de diari que d’una novel·la. De la mateixa manera, la figura de la Carla –“una altra meravellosa papallona blanca amb polsim daurat a les ales que morirà cremada”– en cap moment assoleix prou envergadura per obligar el lector a sentir la mescla de fascinació i de pietat que sempre suscita la grandesa –bellesa i talent– feta malbé. Més que no pas l’heroïna d’una tragèdia, la Carla sembla la víctima d’un melodrama.
Un narrador fluix i dispers
Per construir la seva ficció, Coca s’ha inventat un narrador que, després d’assabentar-se de la mort de la Carla (2004), es llança a fer una evocació completa de la trajectòria de la vedet, des que era una principiant joveníssima a inicis dels 70 fins a la seva retirada definitiva a mitjans dels 80, passant pels anys d’esplendor artística i èxit massiu, sempre entenebrits per la seva fragilitat i la seva tendència –males companyies, drogues i alcohol– autodestructiva. La idea de crear un narrador que, mitjançant els seus records, guiï el lector pels fets més rellevants de la vida d’una stripper que es movia tant pels baixos fons del Barri Xino com per les festes luxoses dels marxistes rococó –l’etiqueta és de Tom Wolfe– de Bocaccio podria haver donat molt de joc. A més, el narrador, un home de seixanta-set anys desconfiat de tothom i descregut de tot, coneix molt bé el tema de què parla perquè, de jove, quan “treballava en un diari del Movimiento” escrivint sobre el món de la nit, no només va assistir des de la primera fila a la irrupcióde la Carla sinóq ue, a més, la seva experiència li permeté de valorar la novetat del talent de la noia, cosa que el dugué –amb una passió meitat amor i meitat mitomania– a donar-li un devot cop de mà. El problema és que, si bé en aquest tipus de veu evocadora hi pot cabre de tot, sempre necessita d’un esquelet argumental mínimament consistent o d’una idea forta que articulin el conjunt i li donin un sentit coherent. I Coca no ha sabut trobar-los. Per això el lector té la sensació d’anar passant pàgines plenes d’informacions –cites, dades, reflexions, opinions, sentiments– que s’amunteguen sense ordre ni intenció, enfilats per una prosa encarcarada i gens suggerent, que serveix per inventariar uns fets del passat però no per fer-los reviure ni per expressar-ne aquella veritat humana oa quella dimensió de metàfora perenne del món que els podria fer perdurables. En comptes d’acabar enlluernat pel fulgor seductor de la Carla, pelseu erotisme inquietant, el lector acaba pensant que el seu únic mèrit va ser triomfar sense treure’s mai el tanga
Tornar