15è. aniversari (1999 - 2014)
 
 

Documentació

Els mals de la ciutat

Article publicat al diari "Avui" el 15/10/09 per Xavier Pla

Finalista del premi Sant Jordi 1984 i publicada per primera vegada l’any següent, Prínceps és l’única novel·laquevaescriure el periodista, traductor i professor Josep M. Carandell (Barcelona 1934-2003). Recuperada ara feliçment per La Magrana, és una obra que sorprèn per la seva frescor i intel·ligència, destinada a retrobar elpúblic que no vatenir en el seu moment, aquella mena de lectors que creuen que una novel·la no convencional ha de reflectir una manera d’entendre la vida i el món, que l’aprenentatge dels seus protagonistes ha de ser també el seu. Lector voraç, curiós i antipedant, cronista de la capital de Catalunya amb la seva famosa Guia secreta de Barcelona (1974), traductor de l’alemanyi home de teatre, Carandell és un exemple d’escriptor tastaolletes en el millor sentit del terme, que sabia combinar l’erudició amb la divulgació, la informació amb l’amenitat i la ironia, l’interès pels homes i les dones ambel de les grans i les petites ciutats com la seva, una Reus “orgullosa” esdevinguda “trista i neguitosa”. En la novel·la, els prínceps són tres nois i una noia que deambulen en la Barcelona que va de 1951 a 1953. Uns anys estranys i desconcertants que l’autor descriu, servint-se d’unes paraules d’Alfred de Musset en l’epígraf inicial, com“tot el que era ja no és, tot el que serà no és encara; no busqueu una altra causa dels nostres mals”. És una novel·la amb models i referentsmolt clars. Reflecteix la formació d’un lector de grans obres de la literatura europea del segle XIX. És una bona novel·la d’aprenentatge, d’iniciació a la vida, que reprodueix un esquema gairebé tòpic: un noi del camp, el reusenc Eloi Abelló, es trasllada a Barcelona per estudiar a l’Escola de Comerç. Idealista, ple d’ambicions, obsessiu i sempre una mica neguitós, Eloi va a la recerca d’un gran amor que el satisfaci. El descobriment de la seva personalitat es farà alhora que anirà descobrint els espais de la gran ciutat, que hi apareix amb totes les seves modulacions, des de la visita al “barri al·lucinant dels prostíbuls” durant el Congrés Eucarístic fins a les caves de jazz mig clandestines i els salons de les cases de bona família, envoltats de grans biblioteques i les millors obres d’art. I Prínceps també és una mena de roman à clef, una novel·la en clau en què cadascun dels personatges amagareferents realsqueal mateix autor no li va fer res descobrir: si Eloi és clarament una projecció autobiogràfica de Carandell, Damià és el seu amic d’infantesa Jaime Barluenga, i l’admirat Marcel de Barbarà és Joan de Sagarra. Però si només fos això, Prínceps seria una obra anacrònica, fora del seu temps. El que insufla precisament la narració, i sobretot les reflexions una mica angoixades i vertiginoses del seu protagonista, és una preocupació per la pròpia identitat i la dels altres en freqüents converses sobre art i filosofia, sobre la naturalesa del jo i els seus desdoblaments i falsedats. En aquest sentit, és una novel·la molt francesa, amb molta conversa, molt de jazz i força alcohol,que reflecteix molt bé les preocupacions existencialistes dels anys 50. Disposat, doncs, a tastar “els mals de la ciutat” i a experimentar “el joc bèstia de la vida”, Eloi té sovint la sensació de trobar-se enmig d’una comèdia de costums, actor enmigd’una farsa de la qual desconeix els rituals.Enles tardes llargues i buides, sense diners ni amics, Eloi pateix, espera l’arribada d’un gran destí i, alhora, està convençut que només una “gran desil·lusió” el farà baixar dels núvols a la terra. Contrasta sempre amb els valors dela família del camp,unparesensible al qual la guerra va esguerrar la vocació i una mare “ben arrelada en terra d’avellaners polsegosos, oliveres esquerpes, vinyes ensofrades, rieres blanquinoses i camins fondos”. La desil·lusió final i la fugida completen l’itinerari d’uns personatges que es busquen i que al final troben justament allò que no comptaven trobar. Company de generació dels germans Goytisolo, de Juan Marsé i de Manuel Vázquez Montalbán, la formació cultural de Carandell és bàsicament castellana o castellanitzada. I això es nota en l’únic punt desfavorable d’aquesta novel·la,que presenta algunes estranyes caigudes de registre, usos molt forçats de solucions sintàctiques i un ús arbitrari (ara hi són, ara no) dels articles personals que potser hauria valgut la pena millorar

Tornar