Documentació
Art, vida i redonstrucció d'una època
La prolífica trajectòria literària de Jordi Coca (Barcelona, 1947) revela l’obra d’un escriptor amatent a aplicar contrapunts en les seves pròpies línies temàtiques i expressives. Depurada fins a l’extrem, la narrativa d’aquest autor presenta importants punts d’inflexió. I sobretot a partir de Mal de lluna (1988), segella una aposta per la transparència. La literatura de Coca ha assolit la virtut de la claredat. Tota pirotècnia retòrica hi és sacrificada en benefici d’un estil fluid i natural, que, comparable al cas d’Augusto Monterroso, transmet la falsa aparença de fàcil factura creativa. Des de Lena (2002) Coca ratifica un vast domini dels recursos expressius que exigeix la novel·la, consolidant-se —al costat de Jaume Cabré, Julià de Jòdar i Emili Teixidor— com un dels actuals mestres catalans en aquest gènere. A La nit de les papallones —obra guanyadora del Premi Sant Joan 2009— es reiteren dues de les línies de força predilectes de la novel·lística d’aquest autor: l’exploració del món contemporani i l’exposició d’una condició humana sempre sotmesa al moviment pendular entre instints i convenció social. Si a Els Lluïsos (1971) s’abordava la Barcelona dels anys 50, a La dona del ball (2007) els últims dies de laRepública i a Sota la pols (2001) una crònica de la postguerra, ara, a La nit de les papallones, resseguint les passes d’una estriper, l’autor cobreix un altre bloc temporal tot endinsantse en el món del music-hall de la Barcelona de finals dels 60 fins a les darreries dels 70, una època molt capitalitzada literàriament per la gauche divine. Si a Sorres blanques (2006), a Lena, a Les coses febles (1983) i a Cara d’àngel (2004) s’examinava el difícil equilibri d’uns protagonistes que confrontaven els seus desitjos idealitzats amb la realitat prosaica que els envoltava, a La nit de les papallones també es recreen aquests punts nodals. Però intensificant-ne el vitalisme que procuren els avatars tumultuosos de la vida d’una artista que es debat entre l’imperatiu vehement dels sentits i la brida de la sensatesa que li intenten imposar els que l’estimen. La nit de les papallones relata la vida de Carla, una estriper fictícia inspirada en la figura real de Christa Leem, la cèlebre artista que a finals dels setanta es va convertir en musa de la intel·lectualitat d'esquerres i del poeta Joan Brossa. Amb ressonàncies d’El professor Unrat, de Heinrich Mann —obra popularitzada pel film L’àngel blau, de Sternberg—, la novel·la s’organitza a partir de la veu en primera persona d’un periodista que treballa en un diari del Movimiento i que després de descobrir una fotografia de Carla a la secció de necrològiques, reconstrueix la vida d’aquesta dona, de qui havia estat encaterinat i a qui no havia vist al llarg dels darrers vint-i-vuit anys. Prodigant l’efecte d’un temps cristal·litzat i combinant els testimonis de la gent més propera a Carla, la novel·la no només és un fris que exposa les marques d'una època (bohèmia, dits tacats de nicotina, teatre de varietés, porros, heroïna, coca, gintònics, Bocaccio, Lord Black, comunes anarquistes, grisor franquista preludiant la grisor de la Transició...), sinó que també és la reflexió corprenedora al voltant d’un impuls artístic nascut de la soledat radical i la desemparança d’una dona que sobre les bases feblíssimes de la seva vidíntima alça una estètica poderosa. En alguns moments el lector pot sentir que la història es dilata massa, que s’abusa de la delicada tècnica de l’ècfrasi, i que per fer emergir el ric fons existencial de la novel·la no calia exposar tota la minuciosa logística de El Molino. Però aquestes percepcions queden compensades per la saviesa narrativa. La nit de les papallones concitarà el gaudi del lector que sap aturar-se en els meandres de les paraules, en l’art de la composició i en els sentits subtils d’una obra polièdrica. Un narrador que es va desvelant a partir del que ell relata sobre els altres, la renúncia a l’amor passional en favor de l’autoprotecció, una crítica finíssima a l’avantguardisme i a l’establishment polític de l’època, i la revelació d’un art fet de carnalitat —gens sotmès a la fatuïtat de l’intel·lectualisme—, converteixen aquesta novel·la en una assaonada mesura vital i literària.
Tornar