15è. aniversari (1999 - 2014)
 
 

Documentació

Una sàtira de la cultureta dels premis Teresa Solana barreja humor i gènere negre per criticar la societat actual

Article publicat a "El País" el 08/10/09 per Rosa Mora

Drecera al paradís (Edicions 62), segona novel·la de Teresa Solana, et fa riure tant que de vegades et salten les llàgrimes. També et fa pensar. Marina Dolç, popular escriptora de best-sellers, és assassinada poc després de guanyar el VI Premi Novel·la Poma d’Or. La vetllada literària se celebra a l’hotel Ritz (ara Palace) i, tal com passa a la seva novel·la premiada, és colpejada amb la pesada estatueta de bronze que li acababen de lliurar. És detingut el finalista del premi, l’Amadeu Cabestany, un escriptor presumptament de culte i sense lectors. L’obra que havia presentat es titula Engalavernats a la barrundanya, títol que no entenia ni la seva agent literària. Gairebé tots pensen que l’Amadeu és rarot, però no un assassí. La seva agent i amant a estones encarrega els germans bessons Martínez, detectius sense llicència, que provin la innocència de l’Amadeu. A partir d’aquí, Solana dispara contra tothom: contra els patricis de la cultura; contra l’endogamia de la universitat; contra els periodistes i la premsa; contra els crítics saberuts i contra els escriptors. No se’n salva ningú. No es perdin per exemple la necrològica que un tal Carles Clave dedica a la finada (pàgina 53). Parla més del seu llibre i la propera presentació que de la morta. O la història de l’Oriol Sureda, el crític que ha consagrat la seva vida a matxacar els llibres de la Dolç, però que frueix llegint-la en secret. L’espècie de festa in memoriam organitzada per una simpàtica milionària tampoc no té pèrdua. Tots acaben en pilotes i barallant-se o fent l’amor. I més: un pres de la Model mor d’un infart després d’escoltar un dels poemes de l’Amadeu, La xardor enllardissada dels higromes. Solana també sap posar-se seriosa quan parla de temes com les hipoteques i la bombolla inmobiliària. O de la Barcelona que no li agrada. Sense anar més lluny, la Barceloneta postolímpica, sense xiringuitos, amb platges atapeïdes o un passeig on, com a Califòrnia, la gent patinava disfressada amb roba d’esport i petits auriculars a les orelles. L’escriptora no té pietat a l’hora de repartir mastegots, però també és generosa amb els records i la memòria. El perdiguer Lluís Arquer, que ajuda els bessons detectius, és un homenatge al detectiu del mateix nom creat per Jaume Fuster. La reconstrucció de l’escenari del crim ens porta a Agatha Christie i al seu Hercule Poirot. Teresa Solana (Barcelona, 1962) és una escriptora a tenir en compte.

Tornar