Documentació
“Amb aquesta novel·la m’he curat”
Tres i acció! Maria Jaén (Utrera, 1962) es va fer famosa quan va aparèixer el 1986 la novel·la eròtica Amorrada al piló. Des d’aleshores ha publicat tres novel·les més,un recull de contes i llibres de literatura infantil (acaba de publicar La princesa valenta,a Molino), però sobretot s’ha convertit en una professional dels guions de sèries de televisió, com ara Sitges, Ambiciones, Calle nueva, Laberint d’ombres i la molt popular El cor de la ciutat, encara en antena després de deu anys.La pinça birmana (La Magrana), tècnica sexual que va generar polèmica a partir d’un episodi d’aquesta sèrie de TV3, és una novel·la en què l’autora fa un retrat molt versemblant, tot i que maquillat de farsa, dels draps més bruts del món d’una telenovel·la. Per a ella ha estat un llibre d’autoajuda en el sentit més estricte del terme, s’haquedat a gust, i els lectors també s’ho passaran molt bé coneixent els turments d’una professió plena de punyalades per l’esquena.Tallem, és bona!
La novel·la comença amb elclàssic “qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència”, però de “pura coincidència” no sembla que n’hi hagi gaire. El cor de la ciutat sembla més que una font d’inspiració.
Hi ha coses concretes que són d’El cor de la ciutat, extretes de les seves trames, però a banda d’això, tot el que explico a la novel·la és inventat.
És més fàcil inspirar-se en persones reals de les que solen estar a l’ombra (productors, guionistes, escaletistes...) perquè el públic no els coneix.
Tot són clixés. He jugat amb això. Inspirats en altres casos, com ara la relació de la Carla [una actriu molt diva que viu esclavitzada per la influència de la sevamare] i la seva mare, que és la de Frances Farmer, l’actriu nord-americana, però el seu cas va ser molt dramàtic i el dels meus personatges no ho és tant.
El ritme és àgil, el llenguatge fresc, els diàlegs fluids, els conflictes diversos i sucosos... però manté el format de novel·la. Parla del món dels guionistes i actors d’una telesèrie, però sense cedir gaire a la temptació de fer un híbrid de tècniques.
Jo volia escriure una novel·la. Sí que és cert, però, que la manera d’escriure-la està influenciada pel fet d’haver estat tants anys escrivint capítols de telenovel·la, sobretot pel que fa als diàlegs, molt picats. A més, incorporo temes clàssics de les trames de les telenovel·les més populars, però tot plegat no allunya el resultat d’una novel·la tradicional.
Fa un retrat molt realista de les interioritats delmónde les telesèries i, especialment, del dels guionistes. De vegades, tot i que siguin temes endogàmics, cal treure la bilis acumulada, oi?
Sí, escriure això ha estat una manera de curar-me de la sèrie. Em sentia malalta per culpa de la pressió, de l’estrès que provoca ser guionista d’una sèrie diària. En les de format setmanal el ritme no és tan dur. Vaig deixar El cor de la ciutat un parell de temporades i em vaig adonar de com podia ser de perjudicial, però en comptes d’anar a un psicòleg, vaig escriure aquesta novel·la que m’ha reconciliat amb mi mateixa. Fins al punt que, ara que vaig tornar a la sèrie, estic bé, no m’afecta com abans.
¿Pensa que els dramaturgs amb talent “no escriuen televisió, escriuen teatre i si no tenen per menjar, passen gana, però no es prostitueixen escrivint subproductes de merda”?
Jo no sóc dels que ho pensen, però sí que hi ha dramaturgs que opinen això. Per mi, la telenovel·la és tan important com el teatre, o més. Prefereixo accedir a un públic més ampli oferint bones històries que estrenar en un teatre petit una obra que ningú entén. En qualsevol cas, del que es tracta és de tenir respecte per la feina dels altres, sigui la que sigui, si està ben feta.
El capítol 5, el de Sílvia Clotet, té gaire d’autobiogràfic?
Les migranyes sí que són un símptoma meu. De la resta, només algunes frases o, per exemple, l’anècdota de la meva sogra, que li va fer gràcia que sortís una recepta com les seves a la sèrie, però no va deduir que era jo qui l’havia afegit. Molts cops, als espectadors els costa distingir entre realitat i ficció, fins al punt que si apareix alguna cosa personal d’ells en pantalla, com va ser el cas, ni els passa pel cap que no sigui casual... Però a banda de detalls menors com aquest, no té gaire d’autobiogràfic.
Diuen que els guionistes de telenovel·la (sobretot des que es va implantar un determinat estil de coordinació molt exigent i despòtica) pateixen malalties relacionades amb l’estrès. És cert, o s’ha mitificat?
Jo he vist de tot, per culpa de l’estrès, que pot arribar a uns extrems brutals: atacs de cor, depressions, fístules anals, divorcis... Un dels motius d’aquest estrès és que tothom es considera creador des de la seva professió i les constants intervencions provoquen disputes. Si tu estàs satisfet del que has escrit, després depèn de molts factorsq ue es mantingui en els mateixos paràmetres de qualitat, perquè hi intervenen els actors, producció, direcció, tècnics de so, maquillatge... i tothom pot millorar o esguerrar la seqüència.Amés cal tenir en compte el contrarellotge habitual.
¿Les frases que la Clotet anota, caçades al vol, són reals? De fet, tots els escriptors tenen molt de vampir sentimental... Els guionistes, més?
Moltes són reals. Els guionistes cacem d’una manera constant, perquè la feina va molt de pressa i et cal molt de material per incorporar. Aquella frase escoltada al forn et serveix per a un diàleg que estàs escrivint... Sempre vas amb el radar en marxa.
La Clotet diu que es copia d’altres sèries. És tan habitual? ¿Per comoditat o perquè, amb la bona feina que fan els nord-americans i els britànics, iamb la diferència abismal de presupostos (aquí mai es podria rodar Perdidos), és realment difícil tenir una idea original realment original?
Aquí és impossible fer un Perdidos, això és cert, però es poden fer coses diferents, hi ha gent amb talent, tot i que topen amb el pressupost o la por. Aquí fem telenovel·la i sitcom, perquè són els gèneres que funcionen, però es poden fermoltes altres coses... En canvi, com que funciona, tot s’allargassa tant que al final ens anem copiant els uns als altres. En tot cas, inspirar-se en una altra sèrie està bé, però copiar i no advertir- ho és tractar els espectadors de tontos, perquè avui dia tenim accés a tota mena de sèries estrangeres i de vegades el plagi és molt evident. A Hospital Central fins i tot van copiar part de la sintonia de Urgencias!
El final del capítol 5 és molt definidor: el personatge parla de “venjança”, de “fer mal”, de “desitjar el pitjor” a altres guionistes, però també a actors, encarregats de vestuari, tècnics de so, periodistes... no se’n salva ningú! ¿És el que s’ha proposat amb la novel·la?
No, no! [Riu.] Jo no sóc tan dolenta, sóc més aviat cursi escrivint. Ella, la Sílvia, ha de parlar així perquè està maquinant un crim...
Però s’ha quedat a gust?
Sí, molt a gust,m’ha servit per superar la sensació d’estar enganxada a la feina, a la sèrie.
En alguns moments, la tensió de la Carla recorda la Cardona (Sampietro) de Porca Misèria, es clar que aquell personatge també està inspirat en altres... ¿Hi ha solució per al divisme dels actors i les actrius?
No, l’actor és un Narcís desmesurat, són així i així funcionen, aquí i a tot arreu i des de sempre.
En la seva experiència com a guionista ¿s’ha relacionat gaire amb els actors? Ho dic perquè no sempre els guionistessuporten els actors...
Normalment no tenim relació, però de vegades un actor et demana com evoluciona la situació concreta del seu personatge per poder-ho treballar millor. I no hi ha cap problema, al contrari.
Perquè tant a L’escot (Amorrada al piló)com a Sauna no va escriure o col·laborar en el guió?
Si m’ho haguessin proposat hauria dit que no, aleshores tenia 24 anys i no estava preparada.
Li van agradar les adaptacions que es van fer?
No. Poques vegades un autor se sent còmode amb una novel·la seva adaptada al cinema...
Amorrada al piló (1986) i Sauna (1987), de contingut eròtic. Deu anys després, La dona discreta (1997) i La promesa (1999), intimistes imostrant uns mons eminentment femenins. Deu anys després publica aquesta farsa àcida, una crítica ferotge contra el món dels guionistes... Ara toca que l’any vinent, o d’aquí dos, publiqui una obra similar? I després farà esperar els seus lectors deu anys més?
Ara toca altre cop intimisme, i literatura infantil, que també n’escric. La nova novel·la en què treballo no sé si estarà llesta d’aquí dos anys o d’aquí quatre, però serà diferent d’aquesta, segur.
Finalment, d’entre les diverses opcions, quina creu que és la tècnica de la pinça birmana?
No ho sé, però m’agradaria saber-ho! [Riu.] Els que van dient que ho saben, que ho demostrin i ho expliquin d’una vegada.
Tornar