Documentació
In memoriam
La figura de l’escriptor mallorquí, que troba a Barcelona i a la premsa que s’hi publica l’oportunitat d’una professionalització plena i, a la vegada, la plataforma eficaç que li permet projectar-se, i fins i tot aconseguir una incidència prou o molt rellevant sobre la societat catalana, té una sèrie de representants il·lustres. Els dos primers foren Miquel dels Sants Oliver i Gabriel Alomar, en les dècades inicials del segle passat. Oliver va ser director del Diario de Barcelona (1904-1906) i de La Vanguardia (1906-1920); el segon fou col·laborador habitual d’El Poble Català i de L’Esquella de la Torratxa. El primer va apostar políticament per l’entesa entre el catalanisme polític i el maurisme, i amb les seves Hojas del sábado va promoure la divulgació a un gran nivell de la cultura i la història catalanes i europees; Alomar va convertir-se en un dels capdavanters del catalanisme d’esquerres. Els anys 20 i 30, Llorenç Riber i Joan Estelrich també tingueren molta presència en els papers periodístics publicats a Barcelona. L’un i l’altre col·laboraren a La Veu de Catalunya. En el primer cas, amb uns articles erudits amarats de referències a la cultura de matriu religiosa, sempre del tot allunyats de l’actualitat immediata; Estelrich, amb la voluntat d’intervenir coma protagonista en el debat cultural i ideològic de l’època. Bartomeu Rosselló-Pòrcel podria haver estat un continuador brillant de la nissaga, però la Guerra Civil i sobretot la mort als vint-i-quatre anys ho varen fer impossible.
Ambicions intel·lectuals
Baltasar Porcel va viure a Barcelona des de l’inici de la dècada dels 60. La voluntat de ser un professional de la cultura i la necessitat de disposar d’un escenari que permetés el desenvolupament de les seves ambicions intel·lectuals i creatives expliquen el seu arrelament a la capital catalana. Des de les pàgines deSerra d’Or i de Destino va dur a terme una sèrie d’operacions que tenien una evident intencionalitat cívica i política. Amb les entrevistes, va pretendre recuperar la memòria històrica d’aquelles generacions que, abans de la Guerra Civil i en els primers vint-i-cinc anys del franquisme, havien contribuït a la creació d’una cultura catalana d’excel·lència. Amb els seus reportatges sobre gairebé la totalitat dels indrets dels països del català, especialment de Mallorca, va voler contribuir a l’autoconeixement i va esforçar-se per aportar elements útils que permetessin aclarir qüestions tan essencials com les seguents: qui som i com som?, d’on venim?, amb quins models de referència comptem per afrontar els reptes del futur? Amb el tractament periodístic de determinats temes (el conflicte àrab-israelià, el movimenthippie, el Maig del 68, la Revolució Cultural xinesa...) va voler lligar el món català amb l’agenda ideològica i cultural internacional que, en la cruïlla del 1970, era especialment palpitant i convulsa. El Porcel d’aleshores es va sentir atret, en coincidència amb una gran part de la intel·lectualitat europea de la seva generació, per les opcions que qüestionaven d’arrel el sistema capitalista. A les acaballes del franquisme i en el primer tram de la Transició, l’actitud de Porcel va ser igualment intervencionista. El seu lligam amb La Vanguardia –hi ha col·laborat durant quaranta-dos anys, d’ençà del 1982 amb una columna diària– va fer que els seus escrits assolissin uns nivells de difusió i d’influència certament molt considerables. Als articles i entrevistes, i als llibres que se’n derivaren, explicitava amb claredat les seves apostes: el foment del diàleg entre Catalunya i Espanya per tal de propiciar l’acceptació de la qüestió. catalana, la reinstauració de la legitimitat institucional de la Generalitat republicana a través de la figura de Josep Tarradellas, l’aproximació a lamonarquia pertal de fer-li entendre la realitat nacional nacional de Catalunya i així afavorir l’encaix còmode d’aquesta dins l’estructura de l’Estat democràtic que previsiblement s’implantaria, la promoció d’aquells polítics catalanistes no marxistes (Jordi Pujol i Josep Pallach) que segons el seu parer convenia que lideressin la nova etapa política, l’homologació del conjunt d’Espanya a les democràcies parlamentàries europees, la confiança en l’anarquisme perquè prioritzava la individualitat a diferència del que propugnaven les ideologies d’orientació marxista...
Creador visceral i instintiu
Com a creador de ficcions, Porcel sempre va ser visceral i instintiu, i va produir uns textos que es desenvolupen aunritme frenètic, amb intensitat, amb un cert desbordament. Tanmateix, l’escriptor en realitat tenia un pòsit culturalmolt extens iprofund: lectures a balquena, i no tan sols literàries, també de temàtica històrica, filosòfica i artística. Ara bé, com va dir o escriure ell mateix en múltiples ocasions, les idees sobretot eren importants en la mesura que es transformaven en accions. Si això no succeïa, es podrien, afirmava. Aquest convenciment explica, per exemple, que el seu mediterranisme vivencial i cultural, tan present a les novel·les i en moltes de les proses de no-ficció, en un moment determinat es concretés en la fundació de l’Institut Català de laMediterrània i en la creació del Premi Internacional Catalunya. Ambdós projectes, acollits institucionalment per la Generalitat presidida per Jordi Pujol, són un exemple d’idees transformades en accions pràctiques. Els objectius eren incrementar el protagonisme i el lideratge de Catalunya dins el món mediterrani i, alhora, impulsar iniciatives orientades a fer que la construcció de la Unió Europea tingués més en compte el sud del continent. Atorgar el Premi Internacional Catalunya a grans personalitats mundials responia a la intenció de trobar aliats de prestigi, els quals, a partir de la incorporació de la realitat catalana al seu sistema de referències, podrien contribuir, en els seus àmbits respectius de projecció, a donar més visibilitat internacional al fet político-identitari i lingüístico-cultural català. En paral·lel al Baltasar Porcel creador de ficcions sempre n’hi ha hagut un altre que també era molt rellevant: el que aspirava a intervenir i a influir en els afers de la cultura i la política. Han estat les dues cares indeslligables d’una personalitat polièdrica, de magnituds vastes i de dedicacions intenses
Tornar