Documentació
La meva vida sense mi
L’última novel·la de Judit Pujadó (Barcelona, 1968), Les edats perdudes, és una de les sorpreses més positives d’aquesta temporada literària. Després de publicar com a historiadora diversos llibres sobre la memòria històrica, centrats en la construcció dels refugis antiaeris durant la guerra, Pujadó afronta ara, en una nova novel·la, una reflexió completa i subtil sobre els fils de la memòria personal i col·lectiva. Sense cap mena de nostàlgia ni d’autocomplaença, amb una mirada que sorprèn pel seu tacte i sensibilitat literàries, amb un formidable esperit crític, Pujadó posa al descobert les ferides de la memòria familiar i les contradiccions de la vida moderna, que sembla demanar imperativament fer tabula rasa de tot el passat. Les primeres pàgines son esplèndides: una descripció lírica i fins a un cert punt inquietant del paisatge i els veïns del poble que acollirà la protagonista, captats sota l’advocació de la mirada de La mort i la primavera de Rodoreda: “Sense glicines ni eixams d’abelles, la vila, voltada de gira-sols, naufragava en una marea d’ales d’or”. La forastera hi arriba amb el convenciment que necessita una “casa pròpia” i es demana si podrà arrelar en una petita comunitat en què tothom es coneix, saturada d’història, però on encara són visibles els rastres del franquisme.
Viure una vida adolorida
En dos plans temporals, dos capgiraments decisius en la seva vida, la protagonista del llibre és Nora, la seva narradora. És una noia silenciosa que viu la vida adolorida. Als dotze anys, queda òrfena de pare i mare, morts en un accident de cotxe i, sobretot, acaba de tenir la primera regla. Té una imatge més aviat poc clara d’ella mateixa. I segurament el fet que no en conservi fotografies contribueix a la idealització del moment perdut. La domina un sentiment d’estranyesa, com si no pogués arribar mai a conduir la pròpia vida, com si aquesta pogués aixecar el vol sense ella: “Era com si lameva vida visqués sense mi”. Des del plàcid present de la nova vida de poble, Nora rememora els tèrbols anys de la seva adolescència.
Força narrativa extraordinària
Les cent primeres pàgines de la novel·la tenen una força narrativa tan extraordinària que el lector podria pensar-la autònomament, com una novel·la breu. Obligada a viure amb la seva àvia, una mestra republicana “sense escletxes”, Nora prefereix sortir amb els seus companys d’escola. És emocionant la manera com Pujadó retrata, segurament amb un important fons autobiogràfic, una colla de nois i noies d’una barriada més o menys marginal de la ciutat de Barcelona de finals dels anys 70 i principis dels 80. És l’època dels primers rellotges digitals, quan els quillos obrien els cotxes per endur-se els radiocassets, els nens i nenes pintaven amb retoladors Carioca i coreografiaven les cançons d’ABBA. Barcelona apareix com una ciutat que arrasa la memòria col·lectiva. La protagonista, obligada a marxar de la ciutat per imperatiu legal, odia “una ciutat que engolia víctimes, indiferent i freda”. Nora descriu amb un cert distanciament les relacions que s’estableixen entre els nens i les nenes i, sobretot, el descobriment del desig eròtic i les primeres experiències sexuals. Les peripècies despietades i violentes de la colla de la narradora, en Valdés, que la ronda de seguida, en Jordi i en Pau, en Quique i la Mapi, que desperta els desitjos sexuals de tots aquells nois en zel, es desenvolupen sobretot a l’aire lliure. El personatge tràgic és “el pobre Ferrer”, que viu en un orfenat, malalt de la pòlio, la riota de tots els companys, que la narradora associa al Geperut de Notre-Dame. En un enorme col·lector de claveguera, la colla no només hi troba, expectant, una colònia de gripaus sinó també, prop d’un mas abandonat, un escenari ideal on sortir a parlar, beure i escoltar música. Les disputes, la gelosia i les tensions violentes esclaten la nit de Sant Joan. Tots plegats assisteixen amb perplexitat al cop d’Estat militar del 23 de febrer del 1981. Observant les pors de la seva àvia, Nora es planteja constantment la seva identitat. Molts anys després, Nora compra un casalot al poble, prop del mar. Morta la seva àvia, abandona la seva activitat de fotògrafa, insegura de què pot aportar ella a unmón saturat d’imatges. Per a una forastera, els fils que mouen la vida de poble no són fàcils. Un atractiu personatge sense història viu al seu costat. És un home vulnerable, un vençut. Acusat i calumniat injustament per l’assassinat de la seva dona, viu reclòs a casa seva. Nora s’adona que els veïns poden arribar a tenir a les seves mans el futur d’una persona “i et poden reinventar la memòria”. Les històries fosques d’un poble aparentment feliç pugen ben aviat a la superfície. La projecció d’unes imatges de la Guerra Civil divideix el poble: “La flama de la memòria trontolla”. La història íntima de l’home per qui se sent atreta, les petites trifulgues i divisions de la Guerra Civil entre els veïns i, finalment, el dietari de l’àvia, forneixen una informació a posteriori que justifica la resta de pàgines d’aquesta magnífica novel·la i dignifica les històries familiars de cadascun dels personatges
Tornar