Documentació
Una antiguia sentimental
Davant de la vastitud gairebé oceànica de la prosa de Josep Pla, és lògic que alguns lectors se sentin aclaparats o fins i tot una mica desemparats. Què llegir? Per on començar? El quadern gris o El carrer Estret? Un llibre de viatges, unes notes autobiogràfiques o un homenot d’algun personatge que ens interessi? Literatura sobre cuina o descripció de paisatges, història política de Catalunya o reflexió filosòfica? Per sort, hi ha molts Pla per triar. Mentre els lectors i els llibreters es queixen, amb tota la raó del món, que avui és gairebé impossible comprar tots els volums vermells de la famosa i irrepetible Obra Completa de Josep Pla, l’editorial Destino ha optat per rescatar títols autònoms capaços d’atraure nous i antics lectors de l’autor de La vida amarga. Fa un temps, gràcies a la feliç iniciativa de Baltasar Porcel, va ser reeditada la novel·la Nocturn de primavera. L’any passat va ser el torn del relat divertit i interessantíssim titulat El rellotger de Creixells. Aquest any el llibre triat és un recull de cròniques de viatge, Cartes d’Itàlia, un dels llibres més emblemàtics de Pla, ideal per entrar amb bon peu en la seva prosa. Pla va fer el seu primer viatge a Itàlia l’any 1922 com a corresponsal de La Veu de Catalunya per cobrir la Conferència Internacional de Gènova. Un cop allà, va seguir amb atenció la Marxa sobre Roma i amb escepticisme l’aparició de Mussolini. Va decidir allargar la seva estada a Florència, acompanyat del seu amic Lluís Llimona. Pla arribava a Itàlia interessat per la pintura de Masaccio i, sobretot, coneixedor del grand tour i de la literatura de viatges sobre Itàlia: amb el Vasari sota el braç, amb el record de Goethe i de Stendhal, citant el filòsof Benedetto Croce i el crític Bernard Berenson. La fascinació per Itàlia el va acompanyar al llarg de la seva vida i, en total, hi va arribar a viure entre tres i quatre anys. Per als catalans, italians fracassats, segons Pla, Itàlia és una segona pàtria. L’escriptor, que es confessa un admirador crític d’Itàlia i dels italians, es desfarà sempre en elogis: “Itàlia és el país dels plaers de la sensibilitat. Mentre el món sigui món el viatge a Itàlia serà una de les obres més nobles que l’home podrà portar a cap”. Les Cartes d’Itàlia, publicades per primera vegada l’any 1954, en són un dels resultats més satisfactoris. Com molts llibres de Josep Pla, és miscel·lani, fragmentari, parcial i subjectiu, sotmès a les passions i gustos del seu autor i als atzars dels viatges i de les trobades. No és una guia del país sinó més aviat, comdiu ell mateix, una “antiguia sentimental”, un “recull de sensacions”, un “conjunt de preferències personalíssimes”, viscudes àvidament amb tota la seva curiositat sensual i la seva impressionant retina. El poeta Carles Riba, per exemple, que aquell estiu del 1922 també trepitjava els mateixos carrers, les mateixes pensions, els mateixos museus, s’admirava de la capacitat que Pla tenia per “caçar anècdotes pel món” i s’exclamava: “Ja veieu quines coses descobreix a Florència que nosaltres en tres mesos no vam saber ensumar”. El mètode d’escriptura de Pla seguia fil per randa les idees de Stendhal: Itàlia és un país vivent i no un museu. Per tant, cal partir de la idea que a Itàlia hi ha italians... Per això, Pla sempre feia, si fa no fa, el mateix: arribar a una ciutat desconeguda, baixar a l’hotel, prendre un bany i sortir al carrer a l’atzar, a badar i a parlar amb la gent real, amb els cambrers dels cafès, amb els quiosquers, amb els recepcionistes dels hotels o els revisors dels trens. I, al vespre, escriure-ho amb tota naturalitat, com qui escriu a un amic o a la família...
Llibre de matisos i de colors
Però què busca Pla a Itàlia? A Itàlia, diu l’escriptor, res és insípid i la varietat del país satisfà totes les curiositats. El seu és un llibre de matisos, de varietat d’accents dialectals i de colors. Pla diu que, com a escriptor sense imaginació que es considera, necessita forts excitants externs, grans contrastos com els que Itàlia li ofereix. El paisatge i la cultura l’atrauen, naturalment. Però, per sobre de tot, la gent, i no només els tipus pintorescos, els més autèntics i genuïns, sinó la vida quotidiana de l’home ordinari, del famósuomo qualunque i la seva existènciacasolana. Gràcies a la seva capacitat d’observació, Pla desfà alguns dels tòpics sobre els italians que circulen entre els catalans. Per exemple, el descobriment que la figura humana dominant a Itàlia no és tant la del xerraire vehement, de gesticulació i verbositat aclaparadora, sinó, ben al contrari, la de l’home eixut i racional, de sentimentalisme extern escàs, caut i prudent en les paraules. Com que Pla viatja sense idees prèvies ni prejudicis, allà on fascina la seva reflexió és a l’hora de descriure la cuina italiana, no només la pasta, sinó sobretot tot el que diu sobre els formatges italians, les verdures i les amanides i la gran meravella de la vida italiana: el cafè. Gran literatura i un festival per als sentits.
Tornar