Documentació
Els luxes de la paraula
Se’m fa difícil de creure que un bon nombre dels lectors de Joan Margarit no hagin de disfrutar com animals amb aquest llibret ple de regals. Per començar pel final, el llibre inclou la llista d’autors que han rebut l’homenatge d’un volum com aquest a la mateixa col·lecció (i és irresistible: Català-Roca, Palau i Fabre, Joan de Sagarra, Francesc Vicens o Joaquín Jordá). I com va fer el 2007 la revista electrònica El coloquio de los perros reprodueix després una rica i diversa selecció de fotografies de l’autor i la seva fauna i, encara, el lector trobarà escanejat un feix de cartes que han d’encantar algú més que a mi: una senyorial i educadíssima de Salvador Espriu a J.M. Subirachs parlant de la poesia d’en Margarit i un altre munt d’en Martí i Pol. És el poeta crucial per assumir plenament l’any 1980 que Margarit ha de canviar de llengua —precisament mentre tradueix al castellà Estimada Marta—per ser el poeta de les anatomies sentimentals i la cirurgia ètica. I per fi el gruix del llibre: una entrevista de cent planes que recorre amb la veu del poeta i la intervenció informativa i pertinent dels autors, la seva biografia sense les eines ni de la ficció ni de la lírica. I el veiem exercint d’opositor a càtedres, i fent de professor de l’Escola d’Arquitectura, però també nen desdibuixat a la pedra opressiva de la Girona dels anys quaranta, fascinat per una navalla que els lectors recordaran, i el veurem amunt i avall amb la Mariona Ribalta i amb els fills, i la pèrdua dels fills, i el guany de nous fills. I també veurem la maduració lúcida, com sempre en el seu cas, de la vocació de poeta, que no neix de la immersió al català. El català és l’eina necessària, el requisit i la condició perquè comenci l’exploració de valentia i veracitat que farà de Margarit un dels poetes clàssics en català (i en vida!): clàssic perquè és valor literari perdurable i rellegible, i clàssic perquè ha escollit sense embuts la tradició de la plenitud racional, la presició lírica i la nuesa d’artificis lluents però emborronadors. La mena de racionalisme líric i realista que practica en Margarit sovint té mala premsa en els poetes per moltes raons, però una que se sol callar és crucial: aquesta mena de poesia exigeix la valentia de l’autoanàlisi cru, però demana també la valentia i la fredor perquè l’anàlisi cristal·litzi en poemes que despullen i delaten, ens enuncien i ens descriuen, malgrat que no siguem arquitectes, ni nens de postguerra, ni la infantesa i la joventut hagin passat a cops d’itinerància. L’addicció a un poeta té riscs: llegim el que sabem i podem llegir, i sovint entenem el que ens convé entendre. No és necessàriament dolent, aquest procediment, però no és el millor. De la mateixa manera que Joan Margarit ha sintetitzat en 50 planes la biografia de l’extraordinària poeta nord-americana Elisabeth Bishop perquè la llegim millor (a l’Obra poética traduïda amb Sam Abrams i publicada a Ígitur l’any passat), aquest llibret regala el mateix per endevinar alguns dels resorts invisibles i les eines de càlcul que fan del poema un joc tancat i concís, exacte i savi. L’entrevista gravada en un DVD que ve amb el llibre obliga definitivament a reverenciar la col·lecció i pregar per a una distribució comercial més universal.
Tornar