Documentació
Ciutadana d'enlloc
Pensar diferent, mantenir el sentit comú com a única consigna, transformar la vivència en bellesa: aquestes serien algunes de les característiques de l’obra d’Hélène Cixous, a qui podríem associar a molts ismes, però per fer-li justícia és millor no col·locar-li més etiquetes. Un dels grans esdeveniments literaris de la temporada és la publicació de La llengua m’és l’únic refugi, un conjunt de textos autobiogràfics i dues entrevistes amb Cixous, en versió i edició a cura de Joana Masó, amb la col·laboració de Maria Oliver, Arnau Pons i Marta Segarra, que han traduït alguns dels textos. Nascuda a Orà (Algèria) el 1937, Hélène Cixous és una filla de la diàspora jueva eterna, amb sang de les diferents branques perseguides a tot arreu. Precisament aquesta ciutadania nòmada, la identitat perseguida, és un dels vehicles per on transiten els singulars textos de La llengua m’és l’únic refugi. Ens parla d’ una llengua canviant, pel destí, la procedència o les arrels familiars.Apart d’aquesta identitat errant, Cixous s’ha convertit en una de les intel·lectuals francesesmés importants de les tres últimes dècades del segle XX. És un referent, no exclusivament per la qualitat de la seva obra, sinó per haver sabut associar al pensament una manera d’observar la realitat des de l’angle no habitual, des de l’angle oposat als diferents tipus de poder: de gènere, polític i cultural. L’obra de Cixous altera la dominació simplement des de l’exposició. No li cal ni qüestionar-la. La tria de textos del volum és d’una força i una delicadesa aclaparadores, comparable a Thomas Bernhard i Peter Handke, per citar dues figures de primera magnitud. El primer text, La meva algeriança, és una obra mestra, paràgraf per paràgraf: “El meu pensament va néixer pensant que jo hauria pogut néixer en un altre lloc, en algun dels vint països on va aterrar un tros viu de la meva família materna que havia esclatat al camp de mines nazi”. Des d’aquest inici fa un recorregut per la infantesa a la inclement Algèria colonial, plena de records dolços, però també de la retirada de la ciutadania dins d’una zona exclosa. El seu pare, metge, es obligat a abandonar la professió després d’haver servit l’exèrcit francès el 1939: “Em vaig trobar ben bé enlloc”. Entre records del període hi ha descripcions que mostren la seva categoria literària: “Àfrica del nord era un teatre àrid i perfumat, sal, gessamí, tarongines, on es representaven violentes obres de teatre. L’escena era la guerra, no es feia sinó canviar de guerra”. O quan fa referència a les llengües que sentia a casa saltant del francès a l’alemany, de l’espanyol a l’anglès, de l’àrab a l’hebreu. O quan descobreix els orígens berbers del cognom, que adopta literàriament després d’alguns dubtes: “El meu nom, el meu nas massa aguilenc, les meves prominències. Els meus trets excessius. In extremis vaig renunciar a renunciar a les meves marques. D’allò que em vaig protegir, protegint el meu nom i el meu nas, era de la temptació de renegar”. Només amb aquest capítol ja tindríem un llibre de referència per revisitar periòdicament, però el volum té moltes joies, que no podré tractar com es mereixen, com un diàleg que va escriure Cixous com a reacció a l’ascens de l’ultradretà Jörg Haider a Àustria. També destacaré A Barcelona somiant Barcelona, una breu història dels setges de la ciutat (“Cau. Deu vegades. És castigada, deportada, li tallen la llengua. Una vegada, l’any 1714, li tallen el cap i el trasplanten a Cervera, com més lluny millor del cos i dels centres nerviosos”) amb aparicions estel·lars de Gaudí, Jean Genet i Tàpies. Un retrat d’amor cap a la ciutat en metamorfosi. El feminisme i la sexualitat sorgeixen dels textos i al diàleg entre Cixous i el seu amic Jacques Derrida, tots dos nascuts a Algèria, que es va publicar al Magazine Littéraire. Derrida recorda els quaranta anys de relació i com el primer text de Cixous va arribar “com un meteorit al meu jardí”. Entre els autors esmentats (Joyce, Poe, Husserl, Freud...) hi ha una referència a Montaigne, de qui Cixous havia extret una frase per exposar la misèria d’Algèria: “Copso el mal que estudio i l’inscric en mi”. Sobre l’adscripció a la terra natal reitera: “No vaig perdre Algèria, perquè mai no la vaig tenir, ni ser”. Aquest tast de Cixous hauria de ser l’aperitiu d’un banquet en pròxims llibres.
Tornar