Documentació
L'heroi clàssic
Tenia només 24 anys quan Baltasar Porcel emva convidar a anar amb ell i la seva dona, Maria Àngels, a passar uns dies a Andratx. A veure el seu món, una terra ja irremissiblement oberta a la vida moderna però amb les arrels encara sucades en una fosca substància mil·lenària.Vam caminar pel poble, vaig saludar el seu pare –mans enormes i pageses–,vam remar en un bot pel freu de sa Dragonera, vaig entreveure Sant Telm.Vaig parlar amb el gat Mundo, negre i gras. I eren històries i detalls, veus allò?, recordes aquell fragment quan dic que…?, i va ser una de les immersions literàries més fascinants que he fet mai. L’obra d’un escriptor traslladada a la vida real i la vida real transformada en mite literari, i jo tan jove i tan nouvinguda a aquest món. Comprendreu que va ser un privilegi. Baltasar Porcel era un home difícil de tractar, perquè tenia un humor corrosiu que et tirava a sobre a la que badaves, però era d’una immensa generositat. M’havia donat la meva segona feina i sovint, quan li demanava que m’ajudés a sortir d’un tràngol, agafava el telèfon, trucava a gent molt principal i els deia, invariablement: “Escolta, vull que ajudis aquesta criatura emprenyadora…”. Aquells dies ell treballava en Cavalls cap a la fosca, una de les més sàvies novel·les catalanes de tots els temps, un monument a la llengua i la culminació del mite d’Andratx: la vaig veure néixer, literalment, pàgina rere pàgina, com una torrentada però minuciosament elaborada després per millorar un matís, per afegir-hi una gota d’intensitat, un calfred o un sarcasme. El mite d’Andratx és una de les construccions més potents que ha donat la literatura del país. Un mite tràgic: quan Porcel es gira cap al món urbà, la seva mirada es fa satírica. Porcel escrivia sobre la naturalesa humana, portentosa i abjecta, i era ell mateix pur instint, passió, desordre i orgull, la barreja perfecta per entendre el món i conquerir-lo. Tan segur d’ell mateix que va prescindir de les condicions preceptives que seguia la cultura catalana ara fa unes dècades: no va ser mai marxista –venia d’un anarquisme ideològicament tumultuós però lliure; venia de personatges aleshores discutits com Josep Pallach o, posats a fer, Josep Tarradellas–. Pitjor encara, va sumar forces amb Jordi Pujol, per a qui va muntar dues construccions aleshores difícils d’entendre pels radicals revolucionaris culturals que preteníem reinventar la modernitat abans que les estructures del país comencessin de debò a funcionar: érem massa joves quan Porcel ja era un home madur, ambiciós, amb món i criteri. No el vam entendre: enteníem poques coses, aleshores. De manera que Porcel va transitar entre l’admiració que genera una obra sense pal·liatius i la crítica a les seves opcions, més les ideològiques que les pràctiques. Però quina importància té, tot plegat? El vaig tornar a veure, després d’anys, ja a la tornada de la seva malaltia, i estava com sempre, iconoclasta i incòmode, lliure com una criatura, pletòric de vida. Un cop mort, llegeixo a El Periódico la crònica de l’Ernest Alós, la peça periodística més mesquina que s’ha escrit en molts anys, una directa declaració de guerra a la comunitat nacional. I entenc que sí, que Porcel ha guanyat la batalla, que per la història dels catalans, de les lletres catalanes, de la fidelitat a una cultura, ha estat un heroi com els d’abans: clàssic, mediterrani, iracund, genial, irrepetible
Tornar