Documentació
Pedres al camí
La cançó preferida de l’Anna, la solitària protagonista de Com una pedra, la primera novel·la de Dolors Borau (Barcelona, 1963), és Like a Rolling Stone, de Bob Dylan. Posa el tocadiscos i l’escolta repetides vegades en la nova versió que el cantant en va fer al seu disc Biograph, de l’any 1985, precisament l’any en què ella va néixer. Com una pedra que rodola, hi va haver un temps en què l’Anna anavamoltmudada i intercanviava amb tota la intensitat paraules i mirades. Però ara ja no parla en un to de veu tan alt. Se sent com una desconeguda per tots, no
ésmai al lloc on se suposa que ha de ser i no la troben mai quan fa falta. Com una nova Miss Lonely, ara el seu cor s’ha anat assecant, se sent com invisible, sense cap secret per amagar. L’Anna té les mans fredes, s’ha endurit com una pedra perquè no se li esquerdi l’ànima. Se sent “mineral”. Com els personatges d’Austràlia, el llibre amb el qual Roc Casagran va guanyar fa dos anys el premi de novel·la Pin i Soler, que es deien Petra, Àgata o Còdol, també Borau, que ha guanyat el mateix premi, juga metafòricament amb el significat del nom de la seva protagonista. Es diu, significativament, Anna Roca i Mur, estudia medicina i deambula per Barcelona amb la seva Vespa d’una manera una mica patètica, desinflada i abúlica, com l’enigmàtica Cecília Ce d’El carrer de les Camèlies, de Rodoreda, amb la qual un amic seu la compara. Independent, no forçosament simpàtica, per a l’Anna el record de temps feliços passats té sempre un regust agre i les desgràcies familiars la persegueixen. L’Anna tenia un germà bessó, l’Abel, que va morir. També va morir el seu pare,Manel, un empresari català inversemblantment assassinat per ETA amb un cotxe bomba que no era per a ell. I la seva mare, la Raquel, que es troba en una residència per a malalts crònics i gent gran, no parla: és una “pura carcassa i buida per dins; gairebé dissecada”. Com una pedra és una novel·la sobre el llast del passat familiar i el pes de les culpes. Borau construeix amb ambició però sense cuidar gaire l’estil una xarxa d’històries íntimes, solitàries i desgraciades que s’entrecreuen en el temps i en l’espai. Els seus personatges apareixen com abandonats pel destí, però tots, angoixats, busquen com refer camins, com saltar les pedres del camí, com superar les adversitats de la vida i remuntar els obstacles. Dividida en una multitud de capítols, Borau domina molt bé la tensió que imposa la brevetat, les microhistòries que s’obren i es tanquen en dues o tres pàgines, els personatges que apareixen, es mostren i surten de l’escenari. Al conjunt del llibre, en canvi, li costa aixecar l’interès del lector. La narració és àtona i el temps, exasperadament lent. En tota la novel·la, hi ha una preocupant acumulació de detalls intranscendents i d’informacions gratuïtes, sense gaire interès, que, a més, es fan explícites amb una certa ampul·lositat. Rescatar el passat L’Anna es passa la novel·la fent una feina catàrtica: rescatant imatges i paraules del temps passat, fotografies i converses, per poder agafar aire i refer la seva vida. Al seu entorn, tota una galeria de personatges, cadascun amb la seva vida desgraciada, constitueix una espiral d’infortunis que obliga Borau a reproduir els arbres genealògics de les famílies. En Marc és un estudiant de filologia, l’amic de tota la vida de l’Anna, el qui la va consolar després de la mort del germà. Sent cap a ell una fixació gairebé malaltissa, que li bloqueja la possibilitat de sentirse atreta per algú altre, per exemple un jove metge basc. Una trobada fortuïta al metro provoca que en Marc conegui la senyora Lola Mercadé, que el reconeix pel seu físic com un membre de la família. Els pares d’en Marc es van divorciar. El seu pare, que mai es va preocupar dels seus fills, tenia una doble vida, amb una noia que era policia municipal i que un dia que plovia molt, mentre organitzava el trànsit, va rebre un cop d’un cotxe. El cop es va convertir en un coàgul mortal... La seva mort va destapar que havia avalat la hipoteca del pis on vivia la seva amant, però que ho havia fet amb la firma d’un altre dels seus fills. Aquest home, covard i egoista, a més, tenia una altra filla secreta que, per més mals, va néixer amb un sol ronyó. L’Anna se’ls trobarà a l’hospital. Els embolics es multipliquen, i de desgràcies, com en un serial televisiu, sembla que ja no n’hi pugui haver més. La senyora Lola és el personatge més atractiu del llibre. Amb la seva personalitat, revoluciona les vides dels altres. Als seus 86 anys, ja sap que no cal esperar gaires compensacions de la vida, que el temps i l’oblit selectiu van fent la seva feina. En pau amb ella mateixa, ara es dedica a reescriure la història de la família (directament a l’ordinador) i ben aviat començarà a obrir les finestres de les habitacions resclosides de més d’una generació. L’Anna està com fascinada: només elles dues veuen els “follets”, els estranys esperits bellugadissos que les acompanyen
Tornar