Documentació
“Sagarra és un autor segrestat ideològicament”
Josep Galindo i Pablo Ley han adaptat per al teatre La ruta blava, de Josep Maria de Sagarra, cinc anys després de l’Homenatge a Catalunya, d’Orwell. Dues visions ben diferents de la Guerra Civil. La de Sagarra s’estrena divendres que ve al Romea.
Per parlar de la Guerra Civil heu triat Homenatge a Catalunya i La ruta blava...
J.G.: Per començar hi ha com una coincidència gairebé còsmica i és que aquestes dues fugides voluntàries, la d’Orwell a Catalunya i la de Sagarra a Tahití, realment es produeixen en el mateix lapse de temps.
P.L.:Amés, es tracta de dues visions excèntriques. L’una, la d’Orwell, és una mirada que encara ara és extremadament objectiva. Com tenia tothom vigilant el que deia... Els comunistes, els de dretes, els d’esquerres. Per això la mirada d’Orwell és d’una gran nitidesa. Això és el que ens interessa, la mirada externa. Quan parlem de la Guerra Civil sempre acabem tornant a les trinxeres. Crec que el que és important és sortir de les trinxeres i mirar-se la guerra d’una altramanera. La gran decepció d’Orwell i aquesta fugida al paradís de Sagarra són dues mirades força escèptiques respecte al que finalment és la Guerra Civil. L’un fuig d’aquí desesperat, Orwell, amb un policia de l’Stalin al darrere. I l’altre marxa amb els anarquistes intentant-lo matar.
La guerra va canviar les seves vides?
P.L.: A tots dos la guerra els canvia l’obra. Orwell escriu després Rebel·lió a la granja i 1984. I Sagarra, igual. Després de la guerra és quan fa Catalunya. Tradueix Shakespeare, la Divina Comèdia, escriu El poema de Montserrat, un text religiós que actualment el podem considerar de dretes, però és on el veiem més catalanista.
Estem parlant, però, d’un anglès que ve a Catalunya a lluitar per la llibertat id’un català que fuig del conflicte. Sent dolents, llegint La ruta blava, podem considerar una frivolitat el seu viatge a Tahití enmig del conflicte...
J.G.: En els assajos hem experimentat molt amb això. És clar que La ruta blava, demanera explícita, no parla de la guerra. Hi ha algunes referències. Però en el fons, durant tot aquell viatge, és evident que Sagarra, mentre contempla tots els paisatges, mentre veu aquest món i es pregunta si és o no el paradís, és una persona que ha fugit d’una guerra. És a dir, la guerra és al cap del poeta. Condiciona la seva mirada. I més per la textura poètica d’aquest material. És un fet i això li dóna un valor extra.
De quina manera mostreu la guerra?
P.L.: Tangencialment. Sagarra parla de Hitler, del context. Però en el fons està fent un llibre amb l’objectiu de vendre i del qual poder-ne viure... Nosaltres, el que fem, és oferir una mirada del segle XIX, amb la qual se sent identificat el mateix Sagarra, la mirada de Sagarra del 1936, i les imatges d’avui. No amaguem que nosaltres som gent d’avui: arribem a Tahití en avió. Hi ha un personatge molt important en l’obra, Monsieur Catul, un senyor que és un nazi absolut.
J.G.: La guerra apareix subtilment des dels diferents llenguatges escènics... Una altra cosa que comparteixen La ruta blava i Homenatge a Catalunya és que, premonitòriament, ens estan anunciant la guerra europea. Sagarra ho afirma en una de les frases més orwellianes de La ruta blava, quan diu que tots els tahitians acabaran fent el pas de l’oca o cantant La internacional. Com Orwell, que té una descripció d’una posta de sol al front d’Aragó que podria ser Sagarra.
La ruta blava és molt colorista, ple de descripcions detallistes. És possible traslladar aquest llenguatge al teatre?
P.L.: La nostra premissa fonamental era que el llenguatge fos el de Sagarra. També teníem molt clar que un llenguatge tan sensorial necessitava una posada en escena molt sensorial. Per això necessitem imatges, mostrar la blavor del mar, les fruites... També hi ha música i altres coses que ens permeten recuperar aquell temps, unmón de sensualitats que és propi de Sagarra.
J.G.: Sagarra fa servir un llenguatge molt teatral, alhora. No hem fet un treball de reformulació de l’escriptura del text per generar uns diàlegsque ens expliquessin unes situacions Perquè aquí el més important no són les situacions. Són el menys interessant. Una de les claus de la posada en escena ha sigut la gènesi d’una galeria de personatges. Hem aprofitat les descripcions dels companys de viatge, riques i hiperteatrals de Sagarra per crear vuit personatges de perfils molt marcats. Això ens ajuda a fer que les paraules de Sagarra, posades en uns personatges tan diferenciats, obrin el meló.
Són caràcters molt histriònics...
P.L.: Tots estan políticament molt carregats.
J.G.: El mateix poeta d’un país en guerra, el vuitè passatger, no és ni Sagarra, perquè Sagarra és tot. Sagarra és tot aquest univers. No hem intentat en cap moment que el públic trobés en escena Josep Maria de Sagarra.
P.L.: Sagarra pot ser frívol, poètic, cínic, profund, pot ser moltes coses. Si vas separant aquests estats, de seguida tens vuitpersonatges. Cada personatge és una manera de mirar Sagarra.Al’obra no hi ha diàlegs en el sentit teatral, ni un argument, ni es mata ningú, però passen moltes coses. És molt diferent la vivència que pot tenir un nazi que arriba a Tahití el 1936, que un poeta que arriba i diu “Què coi foto jo aquí, jo necessito esglésies senceres o cremades”, que és una frase preciosa del llibre que en la versió castellana del 1942 va canviar... El Sagarra frívol és el divertit. Té mirades políticament incorrectíssimes que són d’època. Parla dels negres i dels xinesos d’una manera que avui ningú nogosaria.
En els vostres treball, del Quixot a Homenatge a Catalunya, es pot detectar una certa recerca de l’èpica. On la trobem a La ruta blava?
P.L.: És segurament l’espectacle més èpico-líric que hem fet... Dintre d’aquesta mirada de la guerra, un altre dels llibres que tenim al calaix és Nada, de Carmen Laforet. I aquest és encara menys èpic. La ruta blava és l’obra més diferent de les que hem fet. Però amb Homenatge a Catalunya i La maternitat d’Elna anem aportant tots els colors a una realitat, sense fer apologia de l’esquerra, de la derrota, de la República... Va ser un moment en què els feixistes van ser terribles, però també els republicans es van equivocar molt.
La gent té ganes que li expliquin la guerra?
J.G.: L’endarreriment, el deure d’haver d’explicar-la, fa quemolta gent tingui ganes de venjança. Quan el que hem de fer és mostrar.
P.L.: De les coses més boniques que ens ha passat és veure la platea plena de gent gran, gent de cabells blancs, amb els néts. La gent surt del teatre no parlant de l’obra, sinó de la seva vida, de la seva història, d’allò que van viure de primera mà. Això és l’interessant de recuperar la memòria històrica d’una manera vivencial, a través del teatre.
Sagarra busca el paradís quan arriba a Tahití. Existeix?
J.G.: A La ruta blava, la reflexió sobre el paradís acaba sent retòrica. Ell sap que no hi ha paradís. Els paradisos són intangibles. Ho diu el Joan de Sagarra al documental que hem fet en paral·lel a l’obra, els paradisos, quan t’hi apropes, s’esvaeixen.
P.L.: En el momentque un va a un paradís, el que es fa més present no és el paradís sinó les teves circumstàncies. És el que vam fer al documental amb Joan de Sagarra, per parlar del seu pare, d’ell. Segurament, aquí, a Barcelona, no ho hauríem pogut fer. És en aquest sentit que Europa està molt present a La ruta blava. Per exemple: parla del pare Josep, un capellà, un home que llegeix La Croix amb 40dies de retard,que no sap res del que passa al seu continent, i la mirada que hi aboca Sagarra és la d’un senyor que és un colonitzador, d’un homeque fa missa en llatí a Tahití... Quan marxes del paradís, què te’n queda. Et queda la memòria.
Josep Maria de Sagarra és un autor oblidat?
P.L.: Hi ha la tendència a veure un Sagarra molt concret. Hi ha el Sagarra poeta, que és el que coneixem de les cançons. Hi ha el Sagarra de teatre, que és un Sagarra fet per al seu públic, molt tancat en una menestralia cultural. I hi ha un Sagarra desconegut per la majoria de la gent, no per la gent de cultura, que és el Sagarra de La ruta blava, de Vida privada, de les Memòries. És un autor rebutjat injustament, segrestat ideològicament.
J.G.: El que tenen en comú Sagarra amb Orwell és la modernitat
Tornar