Documentació
Reality show
De propostes recents perquè Catalunya es deixi de mirar el melic en podem trobar a La vocació de modernitat de Barcelona, de Joan Ramon Resina, o bé a El malestar en la cultura catalana, de Josep-Anton Fernàndez. Els estudiosos es presenten a l’arena armats amb teories i lectures per obrir un debat on sospesen obres literàries, decisions polítiques i també la complicada gestió del patrimoni dels símbols i els mites. El més important és, però, que Catalunya hi és observada com a part dels processos que afecten tot el món. Carme Riera (Palma, 1948) pren partida en aquest debat amb una obra de ficció. Però, per si la immunitat de la poesia no fóra prou segura, es construeix un marc reforçat que l’ha de protegir de tota responsabilitat. Amb els ulls americans pretén no ser més que la transcripció d’un manuscrit que li ha arribat casualment. Allò que diu l’amic d’un amic, fins i tot en la retòrica més quotidiana i barroera, serveix com a amagatall per dir opinions que costaria pronunciar a la cara. Amb un simulacre de novel·la, l’autora usurpa la posició de l’art que se situa més enllà de tota ideologia. Riera utilitza el prestigi guanyat amb novel·les com Dins el darrer blau (1994) i La meitat de l’ànima (2004) per incidir en qüestions de la vida col·lectiva. La pregunta que es planteja, però, no és pas com Catalunya és vista des de fora. Riera, tal com ja va començar a fer amb L’estiu de l’anglès (2006), explica la seva pròpia experiència de confrontació amb un entorn estranger. “Tres mesos no són suficients per oferir una visió definitiva de Barcelona”, diu la narradora en presentar el suposat autor d’aquests apunts. Però tampoc ho són per conèixer Amèrica. Els americans del llibre porten la ingenuïtat com a marca de fàbrica. La seva visió de Nova York no és la de La campana de vidre de Sylvia Plath, que mostra els racons que s’obren al visitant potser només en un primer contacte. Encara que el protagonista sigui “ros, d’ulls blaus, mandíbula poderosa”, és una criatura perversa que es ven per posició i diners, aprofitant “la impaciència d’un cercador d’orgasmes”. Gregor, el protagonista, és abandonat al Liceu per la seva amant en l’avantllotja tot nu. Si el seductor seduït fos realment americà, no hauria pas pogut evitar recordar la película Hair i l’escena en què la noia rica agafa el taxi només en calcetes. A l’Amèrica de 1968 (i la resta del món que compartim) ja va quedar clar no només que alguns nois porten ungles pintades sinó que els estats els utilitzen com a carn de canó si convé. D’això, Riera no en parla. Al conte Princesa meva, lletra d’àngel (1991), Riera va denunciar la mercantilització dels símbols nacionals. La pretensió de l’autora és recuperar un país net sense aquesta simonia diària. “Reconèixer i estudiar la llengua catalana és a l’abast de qualsevol erudit americà, fins i tot d’algun parisenc”, va dir a El canvi Miquel Bauçà. Per molt que l’idioma sigui abastable, un estranger no pot mai tenir accés a l’essència de la catalanitat. La nota irònica falla perquè qualsevol pallasso ha d’assumir que serà ell la riota. Per fer riure, cal posar-se el nas vermell i sabates grosses. En canvi, Riera se’n manté al marge i per això el seu humor no és més que escarni. Des d’una posició còmoda d’algú que no se sol perdre les estrenes de teatre “si són bones”, assenyala amb el dit la lletjor dels no selectes.
Tornar