Documentació
Usos i costums
El to de la novel·la, la manera que utilitza el narrador de Fred als peus per encarar-se i resoldre els conflictes que li planteja l’exercici de la memòria, la línia que dirigeix l’escriptura d’Àngel Casas, pot xifrar-se en l’episodi següent, situat al cor dels anys cinquanta, quan el rotagonista és encara un nen i, en temps de vacances fa d’escolà als enterraments. El rector de la parròquia de Sants vol que l’ajudant conegui la mort de prop, el porta a veure un difunt, i el resultat de l’experiència és descrita així: “No era un home mort heroic dels que veia matar la cinema, ni un “glorioso caído por Dios y por España”, com m’havien ensenyat a l’escola, que s’havia de morir d’una causa gran, ni un màrtir de les vides de sants que ens explicaven, no, era un mort normal, de cada dia, un mort calb, vell, lívid”. Els usos i costums de l’existència quotidiana del barri de Sants, que constitueixen la base fonamental de la novel·la, s’encamminen a disvirtuar pàgina rere pàgina, la música èpica i gloriosa amb què es pretenia emmascarar, des de l’oficialitat, la sordidesa de la postguerra. I el contrast que es creava entre els ritus de l vida i la mort de la ficció, els que oferia el cinema i la literatura, i els que recorrien els carrers del barri eren només superables gràcies a les estratègies de la picaresca infantil: els ciutadans morien al llit, o esclafats per en tramvia, l’única aventura possible era visitar una tia en un convent, presenciar l’incendi d’una fàbrica, o comprar llaminadures d’amagat gràcies a l’atzar d’uns diners. Àngel Casas ha escrit una novel·la que vol convertir el trascendent humà, una novel·la que ha accepta el convencionalisme dels costums i que pretén reinterpretar-lo des d’un temps distant i amb la nostàlgia cap a les il·lusions caducades, des d’una òptica compasiva que admet -i reivindica- la paraula bonhomia.
El lector sap que a la mateixa època, als anys cinquanta i seixanta, i en altes barris barcelonins, hi havia qui iniciava el seu aprenentatge literari o cinèfil, qui s’introduïa dins la clandestinitat política, o qui vagarejava pels llocs de moda de la ciutat a la recerca d’alguna esperança que no el desasossegués. Àngel Casas, en canvi, novel·la la vida sense estidències de la gent sense cap història remarcable més enllà dels entrebancs i les alegries passatgeres que ofereix l’obligació d’anar vivint: l’itinerari vital de Joan Salelles, nascut a la postguerra en el barri de Sants, en una família normal i corrent, s’alça com la veu natural dels qui no han tingut el privilegi de protagonitzar uns heroics episodis novel·lescos. El mèrit de Fred als peus és que, partint d’una matèria narrativa pouada en la quotidianitat més estricta, aconsegueix transformar un passat obvi en literatura gràcies a uns recursos i uns procediments que concedeixen tensió dramàtica a una tristesa que es projecta endavant, cap el present des d’on es recorda i s’escriu: en aquest sentit són suficientment il·lustratives les pàgines de l’epíleg on es cataloguen la mediocritat i les petites desgràcies, els fracassos i els esporàdics triomfs del personatges de la novel·la. No és un mèrit menor, per altra banda, que Àngel Casas eviti caure en la temptació de recrear-se en el record ensucrat, en la manipulació excessivament visible del repertori lacrimogen d’una generació, com l’exhibició sarcàstica o caricaturesca d’un període històric grotesc. A Fred als peus no es juga amb l’afanys de culpablitzar ningú perquè tots els personatges són víctimes, i continuarien sent-ho encara que haguessin tingut la sort de néixer i viure en un altre país i en una altra època: descrivint els usos i els costums d’una època, Casas retrata els usos i costums, les diminutes misèries i els microscòpics esplendors, de la condició humana.
Tornar