Documentació
Enrique de Hériz, escriptor: "Ni el mag ni l’escriptor han d’enganyar"
Han passat cinc anys des que Enrique de Hériz va obtenir el premi Llibreter amb la seva anterior novel·la, ‘Mentira’. En la seva cinquena novel·la, Manual de la oscuridad (Edhasa), Enrique de Hériz narra l’ascens i la caiguda del millor mag del món, que, després de quedar-se cec, haurà d’aprendre a sobreviure.
–Les històries de mags són gairebé un subgènere, però aquí l’hem cultivat poc.
–Quan vaig començar pensava que m’estava ficant en un tema ple de tòpics, però després, vas buscant i no hi ha tanta bibliografia local.
–I això que hem exportat molts mags.
–Però la majoria han estat més coneguts a l’estranger que aquí. A Barcelona, per exemple, tenim El Rey de la Magia, una de les poques i més antigues botigues de màgia del món.
–En la qual vostè va començar com a aprenent de mag per documentar-se. ¿Se’n surt bé?
–Sóc un mag pèssim [De Hériz va demostrar tot el contrari en la presentació de la novel·la]. La meva dedicació data de cinc anys enrere, quan vaig començar aquesta novel·la, i fa temps que no practico. Em va ajudar saber com és la relació física amb les cartes quan has de sorprendre amb elles.
–¿Sorprendre, no enganyar?
–En el món de la màgia el públic sap que està davant d’un truc, però el truc ha de tenir prou qualitat i honestedat per emocionar. De fet, el mecanisme de la novel·la és similar. Tant el mag com l’escriptor han de tenir l’exigència moral de no enganyar el lector.
–Però la màgia és pura tècnica.
–No només això. És clar que en les dues disciplines has de dominar la tècnica a la perfecció, però com més l’exhibeixis, com més evident sigui, menys aixecarà el vol l’art.
–La novel·la descansa sobre una certa simetria. Igual que un mirall, el llibre té una cara brillant i una cara fosca.
–Juga amb les dualitats: la màgia i la ceguesa, la llum i la foscor, el passat i el present. ¿Per què un cec? No sabria dir-ho, la meva manera d’escriure és poc deliberada. Fa temps que em perseguia la imatge d’un mag que es queda cec.
–I hi ha un altre tema important que és el de la paternitat.
–D’això sí que en sóc una mica més conscient. Però aquí anem al cor de les pulsions irracionals.
–¿I en aquest cas?
–En gairebé totes les meves novel·les subjau l’obsessió de la desaparició i vaig pensar que aquesta vegada me n’havia deslliurat, d’aquest assumpte. De fet, ho vaig comentar molt ufanós quan estava aprenent il·lusionisme. No saps els farts de riure que vaig provocar.
–¿Quina era la tonteria?
–El meu mestre em va dir: perdó, però l’únic que importa en la màgia és fer desaparèixer alguna cosa.
–I aquí ha desaparegut una pregunta, la de la paternitat...
–A això anava. El meu pare va morir quan jo tenia 12 anys i un any i mig després va morir el meu germà gran. Així que és normal que jo hagi assimilat la idea de la desaparició traumàtica. D’això només me’n vaig adonar quan escrivia la meva quarta novel·la, Mentira. Per això, aquí el pare mor i el mestre mag es converteix en una figura paternal.
–També és aquesta la primera novel·la que escriu sent pare.
–És veritat, ara que ho sóc estic jugant amb la idea de la meva pròpia mort.
Tornar