Documentació
Punxar la bombolla literària
Ja fa més de mig segle que Jorge Luis Borges es va preguntar per què als lectors els inquieta que el Quixot sigui lector del Quixot i que Hamlet sigui espectador de Hamlet. La resposta és coneguda i ha quedat com un clàssic de la reflexió literària: “Tales inversiones sugieren que si los caracteres de una ficción pueden ser lectores o espectadores, nosotros, sus lectores o espectadores, podemos ser ficticios”. Borges va ser un mestre a l’hora de dinamitar les relacions entre realitat i ficció a partir d’ambigüitats i paradoxes. Per això, el van apassionar les figures capaces de subvertir els ordres literaris preestablerts. I, entre totes, sobretot una: l’estructura en abisme. La mise en abyme és aquell procediment gràcies al qual un poema o una novel·la, que pertanyen al món de l’autor i del lector, irrompen al seu interior, sovint com una miniatura, en el pla de la ficció. És la figura de la imatge dins de la imatge que van practicar els pintors flamencs, la del relat dins del relat de les Mil i una nits, la del quadern gris que Josep Pla acaba d’escriure quan el lector acaba de llegir El quadern gris, la que proposen les famoses nines russes: per més que les anem obrint, sempre n’hi ha una altra a l’interior, de més petita... fins a l’infinit.
Estructura en abisme
L’estructura en abisme genera un vertigen en el lector. Afecta la realitat dels subjectes implicats, que mai poden assegurar-se el lloc que ocupen, en un espai multiplicat per reflexos successius. És precisament a partir d’aquesta indeterminació dels espais que avui ocupen els lectors, però també els autors, i els editors, i els periodistes culturals, i els crítics, i els agents literaris, que el novel·lista, periodista i guionista Lluís Llort (Barcelona, 1966) reflexiona i juga en la seva última novel·la. A La imperfecció de les bombolles, no només hi ha una paròdia desmitificadora que denuncia els interessos de la societat literària actual en què més d’un (i d’una) es veurà reflectit. Tampoc és només una crònica lúcida i desesperada de la solitud de les parelles i de les dificultats afectives en les relacions humanes. No es pot reduir tampoc a una reflexió sobre la crisi creativa d’una novel·lista d’èxit i el fet de publicar novel·les. La imperfecció de les bombolles és un artefacte literari inquietant fonamentat en la tensió que provoca la seva estructura narrativa. El lector ha d’acceptar les regles del joc i fer encaixar les peces que l’autor posa sobre la taula, ambnombroses anades endavant i endarrere, i admetent admetent que alguna d’aquestes peces és més fruit de la virtualitat combinatòria que de la successió narrativa. En cada capítol, Llort no només assaja formes literàries (la narració breu, el monòleg, l’entrevista o la nota al peu), sinó que proposa jocs narratius, com ara la repetició, la variació, la rectificació i la desviació, escenes que esdevenen miralls convexos o concaus d’una realitat desmitificada sense agror ni ressentiment. Comsi l’autor volgués convèncer de la força convencional de la representació literària i, alhora, denunciar el suposat valor de l’atzar: “Una successió de successos als quals donem sentit”.
Diàlegs versemblants
Amb un estil expressionista i algunes imatges llampeguejants (un passat que creix “com si fos un tumor”, un silenci “buida” les habitacions),
la novel·la destaca també
pels diàlegs, sorprenentment versemblants, però que són com paraules dites en un escenari buit sense espectadors. Els protagonistes són una editora sense escrúpols, la seva autora predilecta i multipremiada i el seu marit, que també és l’amant de la primera. L’editora va heretar el negoci familiar, ruïnós. Ella va donar la primera oportunitat a una autora que fins aleshores només havia fet novel·les experimentals i pretensioses. Ella la convenç que “el que importa és l’autor i la seva imatge”, i que una bona novel·la ha de tenir un bon començament, un final millor i, sobretot “una magnífica relació amb els mitjans”. Després, van venir els llibres en castellà, els premis comprats, les vendes inflades, el reconeixementde l’audiència. Sempre amb un clip a la mà, l’editora i el seu amant, constantment distret amb un retolador, reflexionen sobre la seva relació en crisi i sobre la carrera literària de la seva autora. Mentrestant, “ella”, a la banyera, envoltada dels seus “monstres”, reflexiona sobre la bellesa efímera de les bombolles de sabó, intercala narracions i assaja, insatisfeta, nous arguments. Al final, no només un personatge seu guanya un premi (una venedora de salsitxes), sinó que escriu la novel·la que realment volia escriure sobre el final de la seva relació i sobre el procés de creació. I aquesta és la que el lector té a les mans. ¿Han desaparegut els editors que es llegien els originals? ¿Els que eren “intel·lectuals de veritat”, que discutien amb els autors, que seguien el procés de creació, impressió i distribució, feliços de tenir un exemplar calent a les mans, “com les llevadores els nadons”? Potser sí, però segur que tornaran.
Tornar