Documentació
La ciutat ‘comcal’
Carme Riera ha escrit una novel·la paròdica en què ironitza sobre símbols catalans des de l’òptica d’un nord-americà
Amb l’últim llibre de Carme Riera (Palma, 1948), Amb ulls americans, passa una mica com amb aquella novel·la de Ramon Solsona titulada DG: el lector no acaba d’entendre què pot portar un escriptor de tan reconeguda qualitat i personalitat a publicar un llibre tan lleuger i, en definitiva, desencertat. Les raons que fan que un novel·lista es desviï de la seva trajectòria deuen ser totes ben respectables i legítimes. Però, malauradament, bé s’ha d’admetre que, per exemple, després de la celebrada Figures de calidoscopi i, sobretot, de l’excel·lent i inoblidable Les hores detingudes, en els seus últims llibres Solsona no ha trobat ni el to adequat ni un gènere on sentir-se còmode. Sempre pot passar, és clar, que un novel·lista necessiti relaxar-se i dedicar uns mesos del seu temps a alguna mena de divertimento narratiu, practicant noves veus, més iròniques i desenfadades, o assajant altres gèneres literaris de vegades menystinguts, com ara la comèdia, l’esperpent o la picaresca. O es comprèn que les diverses angoixes o malestars que persegueixen l’escriptor català (falta de projecció pública i de reconeixement social, poques compensacions materials, clara discriminació cultural davant dels qui escriuen en castellà) l’obliguin a replantejar-se alguns principis creatius. S’entén molt bé, també, que simplement busqui, de manera desesperada o no, arribar a un públic més ampli. Fa tres anys, Carme Riera ja va provar sort amb la publicació de L’estiu de l’anglès, un llibre que s’allunyava molt de les excel·lents Dins el darrer blau (1994) i La meitat de l’ànima (2004). Ara torna a provar-ho amb la novel·laAmb ulls americans, una comèdia picaresca menor, lleugera, plena d’embolics, sobre la Catalunya d’avui observada amb uns ulls forans. El llibre permet a Riera reactualitzar dues conegudes passions seves: la ciutat de Barcelona i la reflexió sobre les identitats. La trama és senzilla i una mica superficial, però eficaç, a mig camí entre Un submarí a les estovalles, de Joan Barril, i Vicki Cristina Barcelona, deWoody Allen. Seguint un antic tòpic literari, Riera es proclama en el pròleg madrastra i no pas mare del llibre. Com a professora d’un curs de creació literària, hauria rebut de mans d’un estudiant un manuscrit d’un amic seu nord-americà. Ella només s’hauria dedicat a donar-li forma. George MacGregor és unperiodista que treballa per a un diari hispà de Nova York i ha de cobrir la conferència de premsa de l’alcalde de Barcelona. Per un atzar, coneix Albert Puigdevall, una mena de cap de protocol de l’Ajuntament, catalanista abrandat, cinèfil impenitent, que queda immediatament fascinat pel jove nord-americà, ingenu i musculós, al qual assetja amb tota mena de trucades i insinuacions. Puigdevall s’assembla força a un dels protagonistes de l’última novel·la de Baltasar Porcel, Cadacastell i totes les ombres: és un home de l’aparell del partit, disposat a sacrificar-se pensant en uns destins polítics superiors. Malcasat i amb ganes de sortir de l’armari, Puigdevall ho farà tot per entabanar Georges i emportar-se’l a Barcelona amb la promesa d’una beca i el compromís d’escriure un llibre sobre els catalans. Potser les millors pàgines són les dels principi, amb la trobada a Nova York, la breu relació a distància i, finalment, l’arribada a la ciutat. Després, de manera ja més lineal i previsible, Riera es dedica a repassar alguns dels grans mites de la catalanitat (el tió, la barretina, Els segadors, la llengua...) a través del filtre de la mirada d’algú que, com a mites, s’identifica més amb Micky Mouse o la Bella Dorment de Walt Disney. Alguns episodis semblen extrets d’una pel·lícula de Louis de Funès: Puigdevall maquillat com una dona anant a l’aeroport a buscar George, que arriba amb la barretina posada. Puidgevall disfressat de monja conduint Georges a Montserrat... Algunes bromes són massa fàcils: el DOGC és confós per un gos, la senyora Rajola opina sobre els símbols del toro i del burro, l’americà resulta que perd petroli en comptes d’oli, i Barcelona és batejada com la Ciutat Comcal.
Una proposta que va més enllà
A la segona part del llibre, decebut pel seu amant (?), Georges és contractat com a professor d’anglès per una família de la burgesia barcelonina castellanitzada. Aviat, s’adona que la proposta va més enllà: és un altre tipus de tripartit, amb escenes grotesques que ressonen de Vida privada, de Sagarra. Dues escenes resulten memorables. En el sopar de la comitiva municipal a NY, la majoria de comensals són extres, figurants afamats que no volen saber res de Barcelona. George va al departament de Cultura per informar-se de la beca.Mentre s’entrevista amb el responsable de la projecció internacional de Catalunya, una dona porta a lamà una safata amb preservatius. És la diada contra la sida i la conselleria, diu la funcionària, se sent totalment implicada en aquesta lluita. “Agafi’n, agafi’n. No, un no, que vostè és jove...”. El més estremidor és pensar que aquestes dues anècdotes tan increïbles siguin realment certes.
Tornar