Documentació
Lluís Llort: "He volgut desmitificar el món literari actual"
Llort presenta la seva cinquena novel·la, La imperfecció de les bombolles, en què reflexiona sobre l'edició i el seu entorn
La imperfecció de les bombolles (Arola Editors) és l'última novel·la de Lluís Llort, que en el seu vessant novel·lístic signa només Llort. T ardor (1999), Maleït Montjuïc (2000), Camaleó (2001) i Trenta-dos morts i un home cansat (2004) són les seves obres anteriors, en què va tastar diferents gèneres. Ara ens ofereix una dura crítica al món editorial que farà sortir els colors a més d'un implicat, anònim, això sí. I tot, diu, és rigorosament realista.
Al seu llibre sobre el món editorial no hi surten noms. De fet, ni l'escriptora protagonista té un nom. Però moltes situacions són sospitosament reals.
Si hi hagués posat noms, hauria estat una mena d'assaig de denúncia, i no volia això. És un crit d'alerta, sí, però novel·lat. Vull evidenciar situacions concretes, no noms. Entre altres misèries del món editorial, mostro com els premis poden ser fraudulents, però no cal assenyalar ningú amb el dit. Fins i tot, no vaig posar noms als personatges principals per esquematitzar-los de manera deliberada, perquè siguin els estereotips que vull presentar. En qualsevol cas, la base de tot el que hi explico és ben real.
És una obra sobre la decadència del món editorial, però també hi deu haver editors que treballen seriosament, oi?
I tant que hi ha bons editors, dels que llegeixen personalment els manuscrits i discuteixen amb l'autor tant com cal per millorar l'obra. Però la realitat és que cada cop hi ha més editors del tipus botiguer, o tauró de les finances, que només busquen resultats, que saben de números i poc o gens de lletres. Tot i això, la novel·la no és una crítica contra aquest segon grup ni contra determinats gèneres, tot és bo, si del que es tracta és de fomentar la lectura. Que el lector triï el que li agrada més. Als que no els agrada el que veuen a tots els aparadors (de llibreria i mediàtics), ja busquen altres opcions.
Vostè explicita allò que en els medis literaris tothom sap: que massa sovint compta més la fama mediàtica que la qualitat literària, que els grans premis en molts casos són una pantomima... ¿No vol dir, però, que els lectors ja ho intueixen, això?
La gent que forma part d'aquest món sí que ho sap, esclar, però s'ho callen. Els lectors anònims, o no en saben res, o si ho intueixen es pensen que són casos esporàdics, i els diferents conflictes de què parlo a la novel·la són massa habituals... Algú em pot acusar de fer una rebequeria perquè mai he guanyat cap premi; potser sí, però en tot cas, després de tants anys a la premsa cultural, conec força exemples de premis concedits a un autor, amb noms i cognoms, abans i tot que escrigui l'obra guanyadora.
¿El fet de parlar tan clar d'aquest món li ha portat dificultats a l'hora de trobar editor?
M'ha costat una mica publicar aquesta novel·la, però segur que no ha estat per aquest motiu. Més aviat ho atribueixo al fet que té una estructura una mica complexa. És una novel·la que es va construint a mesura que es llegeix. És la manera en què intento mostrar la crisi de creació de la protagonista. Tampoc és experimental, que ningú s'esveri! El que passa és que totes les obres, almenys les que jo conec, que han parlat d'autors, crítics, periodistes, premis, editors..., ho han fet des de la paròdia, amb un to amable, i jo volia ser més punyent per provocar la reflexió, més que no pas fer la guitza a ningú.
¿També és un llibre sobre la dificultat i el sentit de l'escriptura?
Parlo del fet d'escriure i de la superficialitat que l'envolta des d'una perspectiva que no vol ser autocomplaent. Sí que hi entra el sentit de l'escriptura, però només és un tast des del cas concret d'una autora de bestsellers.
Dins la novel·la hi ha la trama general i unes quantes històries paral·leles. En una hi surt una venedora de salsitxes, una dona tendra, solitària... És la imatge de la infelicitat serena, acceptada, resignada. ¿La mediocritat assumida seria el fil sentimental que trava la novel·la?
Com que una obra limitada al melic de la literatura seria feixugament endogàmica, aprofitant les provatures que va fent l'autora hi vaig afegir històries breus amb continguts més universals. Tenen un vol curt i esclaten, com bombolles de sabó. En aquestes històries, de gèneres, tècniques i, diguem-ne filosofies molt diverses, sí que hi ha un cert desencís general, per donar un vernís emocional uniforme al tema de fons. He volgut desmitificar el món literari actual, mostrant que la vida d'una modesta venedora de salsitxes pot ser tan rica com la d'una autora d'èxit. Entre això i que també desacredito el valor exagerat que se sol atorgar a l'atzar, penso que aquesta obra no li faria el pes a Paul Auster [riu].
En alguns passatges del llibre hi introdueix el castellà. Quin efecte persegueix?
Mostrar una realitat contrastada: voler ser un autor d'èxit partint exclusivament del català és dificilíssim! Si vols triomfar i no tens gaires escrúpols, com la protagonista de la novel·la, pots publicar alguna cosa en català per romanticisme, però el gruix important ha de ser en castellà. Hi ha molts més lectors en castellà, naturalment, però això també amaga el descrèdit que patim els autors en català, com si tots escrivíssim dels mateixos temes i de la mateixa manera...
Estilísticament, l'element més potent de la novel·la són els diàlegs...
Totes les novel·les que he publicat han estat recorregudes per constants com ara la barreja de gèneres, una estructura elaborada, la recerca en l'adjectivació, les descripcions i les imatges, pinzellades d'humor i, especialment, treballar molt i molt els diàlegs: hi disfruto.
Què està escrivint ara?
Per a adults res. Els últims mesos he publicat una sèrie de llibres per al públic infantil [signats per un tal Lewis York] i, tot i que va començar sent un encàrrec professional, la veritat és que estic gratament sorprès dels resultats. Sóc un tastaolletes i ara em toca passar-ho bé escrivint llibres infantils, però sent fidel al meu estil, com el Barça ho és al seu joc.
Tornar