Documentació
Cadascú és bilingüe de manera diferent
L’ambaixador espanyol a Londres, Carles Casajuana (Sant Cugat del Vallés, 1954), s’ha donat a conèixer com a literat, a molts lectors, arran de l’obtenció del premi Ramon Llull 2009, amb la novel·la L’últim home que parlava català. Mentre promociona el llibre –que publica Planeta, i que ha arribat a les llibreries fa poques setmanes–, Casajuana no perd mai el seu posat de diplomàtic, el mig somriure abans de respondre i una personalitat que s’intueix difícil de penetrar-hi. La literatura és, per ventura, una escletxa per saber el que pensa a través d’una història que sempre desperta interès –i angúnia– en l’opinió pública, la del futur del català, i que contraposa l’especulació i l’assetjament immobiliari amb la creació literària.
Viure a l’estranger li ha proporcionat perspectiva per a escriure una novel·la sobre elcatalà?
Suposo que sí; però alhora aquesta mateixa distància et fa perdre coneixement immediat perquè no tinc elements de comparació. M’agradaria que el lector, en acabar la meva novel·la, s’arribés a demanar si la situació del català és bona i si és la que voldria que fos. El català és una llengua important al món.
Tem que el català pugui desaparèixer o arribi a empobrir-se molt?
La idea de la desaparició del català és un mirall per parlar dels personatges. Aquesta és sobretot una novel·la amb dos escriptors. Un és més gran i escriu en castellà i l’altre ho fa en català. Un viu a una casa que volen rehabilitar i el volen fer fora. Jo descric les peripècies dels dos personatges. Crec que rebrà una atenció molt diferent si són lectors catalans que la vulguin llegir en castellà o si és gent de fora de Catalunya. De fet, en tinc molta curiositat.
Què pensa del bilingüisme?
No hi ha mai dos bilingüismes exactament iguals. Cadascú és bilingüe d’una manera diferent. El contacte amb les dues llengües es realitza sempre d’una manera personal i genera una gran complexitat social i lingüística. En aquestanovel·la he volgut capturar una part d’aquesta complexitat i contribuir al difícil debat sobre el bilingüisme.
Una referència important del llibre és The Tenants, de Bernard Malamaud. Què li ha servit d’aquella novel·la?
The Tenants té molts paral·lelismes amb la meva novel·la. L’esquema d’un edifici amb un sol ocupant a qui volen treure fora en una operació de mòbing immobiliari i que escriu una novel·la és una via molt poderosa per contar una història, per parlar de l’ambició d’escriure i contraposar-la al món immobiliari i del pur benefici.
Què representa, al llibre, l’especulació immobiliària?
És un símbol de la societat que només pensa a fer diners i que es contraposa amb la creació literària a L’últim home que parlava català. La creació, en general, és imprescindible per viure. La novel·la és un cant a la literatura. Jo no comparteixo l’opinió dels dos personatges perquè seria impossible, ja que són punts de vista extrems i contraposats. Aquesta oposició permet un cert joc i, al relat, és important el que cada personatge pensa de l’altre.
Com ha tingut un ambaixador temps per escriure la novel·la?
Vaig escriure L’últim home que parlava català fa uns anys. La primera versió té uns sis anys. Vaig tenir la novel·la al calaix i l’anava revisant. Quan m’hi vaig posar seriosament ho vaig trobar molt fàcil. Ara no tinc gaire temps. Tinc projectes. Sort que el dia és molt llarg. També he de dir que sempre és fàcil començar a escriure una novel·la, però costa molt continuar-la i acabar-la, perquè s’hi han de quadrar tots els elements. No és un assaig. Sí, hi ha un ressò d’una polèmica sobre la situació del català però és simplement l’opinió d’un ciutadà. Hi ha lingüistes que s’han dedicat molt de temps a estudiar-ho o autors com Quim Monzó i Patricia Gabancho que poden parlar del futur del català molt millor que jo. Utilitzo aquest debat com a referència per escriure una novel·la perquè m’ajuda a construir els personatges, però hem de preocupar-nos per la llengua, parlar català més imillor.
Influeix en la seva literatura la feina de diplomàtic?
Hi ha un punt de convergència entre l’afició literària i la feina de diplomàtic. Moltes novel·les requereixen un esforç per oferir punts de vista diferents al teu, mentre que a la vida diplomàtica també és necessari veure les coses des de punts de vista diferents al propi, com ho veuen els altres.
Tornar