Documentació
“Sóc la supervivent d’un poema”
Julia Goytisolo parla de l’impacte que ha tingut en ella ‘Palabras para Julia’ Com era de preveure, la presència de Paco Ibáñez i Julia Goytisolo ha estat un dels grans atractius populars del cinquè congrés dedicat a José Agustín Goytisolo. Julia Goytisolo (Barcelona, 1956) va ser radical. “Sóc la supervivent d’un poema, Palabras para Julia. M’ha sobrepassat i no vaig aconseguir identificar-me amb ell. Quan Paco i el meu pare el van estrenar a Cotlliure em vaig enfadar, vaig plorar. No el vaig llegir fins als 45 anys. Quan era joveneta, tanta gent que havia patit tortura a Xile o l’Argentina, gent de tota mena em parlava del poema, sentia queera massa per a mi”. Ara bé, el va cantar amb la mateixa passió a l’Espai 4 del Palau de la Virreina que la resta d’assistents al congrés. “Mai em va llegir cap dels seus poemes, ni tan sols Palabras para Julia. Per a mi era el meu pare, no un poeta. Sí que em llegia poesia en català”. Era una de les obsessions de José Agustín, establir ponts entre llengües a Espanya i a Hispanoamèrica. Julia recorda que va traduir La pell de Brau, de Salvador Espriu, poema molt significatiu sobre l’encontre de cultures, el 1963. Dels integrants de l’anomenada Escola de Barcelona, va ser el qui més interès va posar en traduir poetes catalans al castellà. Joan Tarrida, director editorial de Galaxia Gutenberg / Círculo de Lectores, explicà el calvari que va viure José Agustín amb la col·lecció Marca Hispánica, que va néixer amb l’objectiu de publicar 100 títols de 43 autors catalans, en edició bilingüe català-castellà i amb pròlegs d’especialistes. “Ningú li va fer cas, ni la Generalitat ni el Ministeri de Cultura, només la Diputació de Barcelona. A més, va patir el silenci intel·lectual i de mitjans de comunicació. José Agustín, un home trist i melancòlic, era el gran defensor de les causes perdudes. Volia ser part de la cultura catalana”. Julia Goytisolo hi va estar d’acord. “Va voler que jo tingués una educació en català i també en castellà, per això em va portar a l’escola Isabel de Villena, tota una referència en aquella època. Els Goytisolo eren castellanoparlants. Era una família burgesa vinguda a menys. El meu pare va aprendre el català jugant a futbol al carrer”. Julia va fer també les seves primeres passes com a traductora, quan estudiava. Per exemple, un recull de narracions d’Espriu, escrites en un català-caló, que la va fer anar de corcoll. Tenia com a professor particular de matemàtiques a Gato Pérez, amic dels seus pares. I a través d’ell va consultar a un noi gitano per afinar la traducció, que va acabar pactant amb el propi Espriu. Però allò no era per a ella. Treballa a l’Ajuntament de Barcelona des de 1986 i des de fa 12 anys és directora de Barcelona Catalunya Film Comissió. Als deu anys de la seva mort, Julia opina que el seu pare “seguirà sent per molt temps un poeta popular. Mai es va sentir un intel·lectual, li agradava arribar a la gent”. Admet que el que tants músics, com Kiko Veneno, Peret, Muchachito, Rosa Leon, Joan Manuel Serrat, los Goliardos... i, sobretot, Paco Ibáñez, fessin versions musicals dels seus poemes va contribuir molt a aquesta popularitat. “Era el més rebel dels Goytisolo”, diu. Julia, la seva mare, Ton Carandell, i el especialistes en José Agustín dissenteixen de la plàcida infantesa a casa dels Goytisolo després de la mort de la mare, Julia Gay, el 17 de març de 1938, explicada ahir per Luis Goytisolo. “Va ser terrible. La casa va quedar en silenci, es van amagar les seves fotos, es va prohibir el nom de Julia. Fins i tot l’avi va obligar la minyona, que es deia Julia Santolaria, a què es canviés el nom. Es va dir Eulàlia”. Amb els anys, José Agustín li va dedicar un poema, Eulalia de puntillas. Morta la Julia Gay, ella var fer tot el possible perquè la família tirés endavant. “Aquell silenci els va afectar molt. Moltes coses no dites durant la infantesa. L’avi, José Goytisolo, no va poder superar-ho de cap de les maneres. A casa es parlava de física, ell era físic, de la naturalesa, mai de literatura, mai de coses quotidianes, de coses trivials”. “Juan Goytisolo deia que José Agustín era el puenteado dels germans. Va néixer just després de la mort del germà gran, Antonio, a causa d’una meningitis quan tenia vuit anys. El meu avi se’l va saltar, va passar directament de Marta, nascuda després d’Antonio, a Juan”. Era tal la desafecció del pare per José Agustín que ni li parlava, ni pràcticament el mirava, van explicar. Ton Carandell va dir que s’ha parlat molt del que va significar la mort de la mare pel José Agustín i que es tindria que estudiar més les relacions entre pare i fill. Miguel Dalmau, autor de Los Goytisolo, va afegir: “José Agustín va sobreviure airós i lúcid a aquests drames, sense l’amargura del rencor, i va saber trobar la seva pròpia veu”. Esther Tusquets, que va editar el poeta a Lumen, el va definir com un “pocavergonya encantador”, amb qui va mantenir relacions d’amor-odi.
Tornar