Documentació
Profecies (i al·legories)
Un llibre al·legòric, mig novel·la d’idees, mig assaig, sobre la llengua literària,amb referències constants a la realitat catalana present
Poc es devia imaginar, a finals dels anys 60, el sociòleg nord-americà Robert Merton, l’autor que va encunyar el concepte de les profecies que s’autocompleixen (“self fulfilling prophecies”), que les seves idees sobre les estructures socials tindrien tant d’èxit a Catalunya. Seguint l’exemple del personatge d’Èdip, Merton proposava denominar “profecia que s’autocompleix” aquell procés circular en què, si algú defineix una situació com a real, aquesta serà del tot real en totes les seves conseqüències, independentment de la seva realitat objectiva. És a dir, que, de vegades, la mera difusió d’un pronòstic, real o no, fals o no, o l’explicitació d’un temor hipotètic, pot acabar desencadenant la realitat anunciada. De manera que, si la gent creu que un banc està en crisi, ho estigui realment o no, aquest temor fet públic pot acabar portant el mateix banc a la fallida. Això no fa altra cosa que destacar el valor performatiu de la paraula diguem-ne profètica, que no tan sols és capaç de predir el futur sinó de condicionar-lo i, per tant, deconstruir-lo. Des dels anys 80 del segle passat, els debats sobre el futur de la llengua catalana han deixat de tenir una mera incidència filològica o sociolingüística per passar a ser socials i polítics,ambuna clara dimensió pública. Caldrà veure un dia de quina manera aquests debats oberts estan condicionant també la percepció que els parlants tenen avui de la llengua. I, sobretot, fins a quin punt el pronòstic negre per al català, tantes vegades repetit i anunciat, no afavoreix la inseguretat dels catalanoparlants
i la seva infidelitat lingüística. I, per tant, condiciona la precipitació cap a un bilingüisme cada vegada més aclaparadorament majoritari per al castellà i, en últim terme, la substitució lingüística.
Debat sobre el futur del català
D’una maner aoriginal, Carles Casajuana (Sant Cugat, 1954), que és l’actual ambaixador espanyol a Londres, s’ha decidit a entrar en el debat sobre el futur del catalàamb una novel·la al·legòrica titulada L’últim home que parlava català, premi Ramon Llull 2009. En realitat, es tracta d’una novel·la dins d’una altra novel·la, ja que el títol pertany també a una de les novel·les que un dels dos protagonistes escriu. És un dels nombrosos jocs metaficcionals d’un llibre que és híbrid, mig novel·la d’idees mig assaig. Amb una llengua que no convenç i que hauria d’haver funcionat molt millor, Casajuana reflexiona en veu alta sobre la llengua literària i la situació sociolingüística, amb una ambigütat que sembla guiada per acontentar tothom però amb el valor de les referències constants a la realitat catalana present: “Si hi ha un llibre que el lector català llegirà sens dubte en català és una novel·la sobre la desaparició del català. És la mena de llibre ideal perquè el lector es posi les mans al cap i, després, calmada la mala consciència i satisfeta la set de literatura autòctona, continuï llegint en castellà”. Casajuana afirma que va agafar com a model la novel·la del narrador nord-americà Bernard Malamud Thetenants (1971), que explica la història de dos llogaters que viuen en un edifici que el propietari vol enderrocar. Tots dos són escriptors, en la Nova York dels anys 50. Un és negre i l’altre jueu, es troben en una crisi creativa que els aboca a la rivalitat personal. L’amiga del negre s’acaba embolicant amb el jueu. En el llibre de Casajuana, Ramón Balaguer (amb accent) és “un escriptor català que escriu en castellà”, en excedència de funcionari al Govern Civil. Presumptuós i arrogant, el seu menyspreu per la llengua catalana el porta a repetir tots els tòpics que un personatge com Félix de Azúa, per exemple, ha anat repetint en les últimes dècades. Perfeccionista, llegeix obsessivament autors de mons tancats, com Borges, Benet i Onetti. Viu des dels anys 70 aïllat en un pis del Born i ara és la víctima d’un mòbing immobiliari. Balaguer se sent molt ofès quan arriba Miquel Rovira, un jove “escriptor català que escriu en català” partidari del “missatge” (?). Després de llegir les seves novel·les, Rovira l’acusa d’escriure en un castellà “impostat, ortopèdic i sense naturalitat”. De manera força inversemblant, Rovira treballa a les nits de vigilant d’un garatge. Escriu una novel·la sobre “l’últim almogàver”, l’últim dipositari de la llengua catalana, entrevistat per un tal Rosenfeld, un estudiós nord-americà de llengües llatines arcaiques. D’aquesta mena de novel·la policíaca, amb un mort (el català), un detectiu (el professor) i un testimoni (el vell rellotger), el lector només n’entreveu el procés creatiu i els dubtes de l’escriptor, però són els capítols més fluixos i, al final, els més mal resolts del llibre.
Assetjats per la realitat
Són dos escriptors solitaris assetjats per la realitat. El primer contacte és de recel mutu. El succeeix una clara rivalitat creativa (un escriu en una llengua “de segona mà”, l’altre en una “de segona categoria”) i també masculina, davant de la mateixa dona, que els abandona. Però, al final, hi ha com una entesa en el que és essencial: la passió per la llengua i sacrificar-ho tot per la literatura. Cap dels dos no vol abandonar ni l’edifici ni la novel·la
Tornar