Documentació
El Goytisolo poeta
Als 10 anys de la mort de José Agustín, el seu germà Lluís rebat els mites i llegendes sobre la família d’escriptors
El cinquè Congrés José Agustín Goytisolo, que es clausura avui a Barcelona, es pot apuntar unèxit important: la participació de Luis Goytisolo, que ahir va parlar sobre la invenció de l’entorn familiar. Amb elegància anglesa, el petit dels Goytisolo va rebatre un per un els mites i llegendes que des d’anys i anys s’han escrit i circulen sobre aquesta singular família d’escriptors. “De vegades sorgeixen mites entorn de persones que no deixen veure la realitat, com va passar amb Napoleó. Els Goytisolo no som Napoleó però hi ha llegendes sobre els tres germans que ens afecten tan individual com col·lectivament. Cadascun de nosaltres tenim la nostra pròpia llegenda”. “S’ha dit que vam viure en una llar destrossada per la mort de la mare, en un ambient marcat per l’amargura i que això va fer que els nois ens aboquéssim a tot tipus de rebel·lies. No és així. No vull treure importància a la mort de la mare, que la va tenir per a tots els germans, però jo no tinc records, al contrari que José Agustín”. Julia Gay, la mare, va morir el 17 de març de 1938 a Barcelona a conseqüència d’un bombardeig de l’aviació italiana. La família la va estar buscant durant quatre dies fins que la van poder identificar. Aquesta tràgica mort va afectar profundament José Agustín, segons el seus estudiosos, i l’impacte és palpable al seu primer poemari, El retorno (1953). “Vam tenir una infància totalment normal i cap de nosaltres va ser especialment trapella. Jo, com a germà petit, vaig suportar les males jugades dels grans, com quan José Agustín em va convèncer que el quitrà era bo per les soles de les sabates. Ell es va endur la primera i crec que única bufetada del nostre pare. Estàvem a Torrentbó [entre Arenys de Mar i Sant Vicenç de Moltalt] i esperàvem algú que portava en cotxe a la nostra germana Marta. S’endarreria molt i el pare estava preocupat. José Agustín va sortir al balcó des d’on es veia la carretera i es va posar a cridar: ¡el cotxe, el cotxe! No era veritat i va volar la plantofada”. “Els germans petis coneixem millor els grans que aquests a nosaltres. La meva visió de Juan o de Marta és més real que a la inversa”. Marta (1925) és la germana gran. La segueix José Agustín (1928-1999), Juan (1931) i Luis (1935). Els set anys que separaven José Agustín i Luis expliquen moltes coses. Va haver-hi un altre germà, el primogènit, Antonio, que va morir el 1928. “La infància de José Agustín va ser normal, alegre i divertida. Li agradava molt el futbol i jugava bastant bé. No era un rebel. Com Juan, va pertànyer a Acció Catòlica i a congregacions marianes. Era creient. Jo, per la diferència d’edat, em vaig poder escapar de tot això”. “Al col·legi destacava en literatura i llatí i va escriure fins i tot poemes en llatí. Era l’únic de nosaltres que en sabia. La relació entre els germans era escassa. Quan vam començar a escriure podríem haver parlat de literatura, però no ho vam fer”. José Agustín va estudiar Dret a Barcelona i Madrid, on va conèixer poetes de la Generació del 27, de la dels 50 i llatinoamericans. “A la tornada a Barcelona es va vincular a l’entorn de la revista Laie i de Josep Maria Castellet. Va conèixer Carlos Barral i Jaime Gil de Biedma. D’aquesta època és El retorno i els primers poemes de Gil de Biedma i Barral”. “Aviat es va crear un problema que amb el temps es faria important. Alguns membres de l’Escola de Barcelona el miraven amb indulgència, com un poeta menor. Pels seus poemes, per la seva manera de ser. Tant Barral com Gil de Biedma i també José Ángel Valente es van allunyar d’ell. Barral li va dir que era el Lerroux de la poesia. El ferí molt. Sabia que era un bon poeta i més conegut que els altres i l’actitud dels seus amics li creà una inseguretat literària que no volia reconèixer. Tot això es combinava amb un temperament utòpic”. “El xoc amb la realitat va influir en el seu tarannà maníac depressiu. Tenia fases d’eufòria i de depressió. Les crisis que patia s’agreujaven amb problemes d’alcohol, encara que mai van influir en la qualitat del que escrivia. Va ser un poeta popular però no populista”. Sobre les raons, de les quals tant s’ha parlat, que van provocar que els tres germans fossin escriptors —bona part de les versions ho atribueixen a la dramàtica mort de la mare i a l’ambient en què viví la família—, Luis Goytisolo digué que potser es deu a una qüesti. genètica. “Som la quarta o cinquena generació d’escriptors. Totes per part de la mare”. Una germana seva, Consuelo Gay, era poeta. “Han quedat vuit poemes, dos escrits en català, dos en francès i quatre en espanyol”. Una altra característica comuna als germans, segons Goytisolo, és “una forta pulsió sexual”. “Cada germà l’ha viscut demanera diferent, però tots amb vinculació a la creació literària”. La tendència a la depressió també ha aparegut en altres familiars. “La nostra àvia i Consuelo Gay la van patir”. “Un altre factor que potser va influir també en el caràcter de José Agustín és que va néixer poc després de la mort del germà primogènit. Pensava que els pares el veien en el seu lloc”.El joseagustinians en general i la família del poeta en particular no estan massa d’acord amb la visió de Luis Goytisolo. Durant el congrés s’han mostrat convençuts que la mort de la mare i la fredor del pare envers ell el van turmentar. I per descomptat no creuen en la inseguretat literària del poeta. Asunción, Ton, Carandell, la vídua de José Agustín, que ha participat pràcticament a totes les sessions del congrés, reconegué que el poeta era “impertinent, mal educat i pesat”. “Potser això va tenir repercussió en la seva vida social, però no era insegur en la creació literària”. “No era mal educat”, respongué Goytisolo,“era invasiu i també podia ser pesat”. Tots van coincidir en què era encantador i divertit. “Desitjo que els períodes d’eufòria compensessin els depressius, sobretot perquè s’entregava amb tant talent a la creació literària”, conclogué Goytisolo.
Tornar