Documentació
Reivindico la higiene moral i intel·lectual
Sebastià Alzamora publica La part visible (premi Carles Riba, Proa), un poemari intens sobre una relació amorosa que el porta a mirar l’essència de l’ésser humà a través d’un mico i un caribú. Faula? En part, però amb més literatura que missatge moralitzador.
Què ha volgut explicar amb aquest poemari?
A mi m’agrada que els llibres de poemes tinguin un fil conductor que els uneixi i que expliquin una història. En aquest cas, és una relació sentimental que passa per moments de plenitud, dubte, distanciament, decadència i final. Hi ha dos possibles nivells de lectura: els poemes autònoms, que han de funcionar per ells mateixos, i aquesta idea de conjunt. M’han demanat si, ja que té elements de faula, el llibre també té una moral. No ho crec, però si s’hagués de destacar un missatge seria que la vida és una força que s’acaba imposant i tendeix a tirar cap endavant. L’últim vers del llibre sembla zen, encara que no ho pretenia; diu: “Al final, tot acaba en equilibri”. Per molt angoixoses i intenses que siguin les relacions, tot acaba compensant-se, i d’aquesta compensació surt l’impuls de continuar vivint.
És curiós que tregui una conclusió vital d’un llibre que passa per l’angoixa i la intensitat que abans esmentava. Buscava aquest contrast?
El poemari jo no diria que sigui angoixat, però intenta no defugir l’existència del mal, per molt que el vulguem negar. Després hi ha una força, que és l’amor, que crec que és més forta. Elmissatge és positiu encara que el recorregut no sigui fàcil.
Un missatge que va acompanyat d’una reflexió sobre la mort i, fins i tot, el suïcidi.
Més que una actitud suïcida és l’actitud d’abandonar-se, de sentir- se vençut, de deixar-se. Aquesta idea surt al llibre, però no és la que triomfa. Hi ha un instint de supervivència no només física sinó sentimental, emocional, intel·lectual i ideològica.
En aquest recorregut poètic hi ha dos personatges constants, el caribú i elmico. Què representen?
Tan senzill com un home i una dona. Convertir-los en animals em permetia posar una distància, un filtre i tenir una perspectiva sobre la història que crec que sempre és aconsellable. A mi, emocionalment, m’afecta el que escric i he de buscar algun pretext. No faig una literatura de confessionari, tot i que la implicació és molt forta.
I per què aquests animals tan poc nostrats?
Posats a agafar animals vaig trobar que aquests eren prou exòtics. Surten de les cançons dels Pixies, un grup que m’agrada molt i que escolto quan vaig en cotxe. Hi ha una cançó que es titula Caribou, i una altra, Monkey gone to heaven.
Els primats també subratllen la idea de la falta d’evolució de l’home.
Sí, la part primària de nosaltres mateixos sempre m’interessa i sempre apareix en els meus llibres de poesia i novel·les. M’interessa aquesta part instintiva i agafada a les pulsions bàsiques. Per això sempre trec animals, com a Mula morta.
Què determina que faci un poemari o una novel·la?
Que el cos m’ho demani. La primera idea que tinc d’un llibre, em porta de seguida a una banda o a l’altra. Nit de l’ànima podria haver estat també un poemari i La part visible també podria ser una novel·la. Sempre escrivim com llegim i a mim’agrada llegir les dues coses. La novel·la m’ofereix extensió i amb la poesia guanyo profunditat.
I el pes de la tradició literària és el mateix en tots dos casos?
Sí, però la poesia és la forma d’escriptura més exigent perquè la relació amb el llenguatge és de tensió màxima. Un poema se’n pot anar en orris per una nimietat. Només una paraula inadequada i ja es fon. En la novel·la tens més recursos. Et pot fallar un paràgraf o una subtrama, però pot ser igualment interessant. En el poema te la jugues totalment perquè el tens o no el tens.
¿Ha variat la manera de treballar els poemes?
Cada cop sóc més lent perquè pesa la consciència del si val o no val. Un de bo significa haver-ne descartat diverses versions i, de tant en tant, en surt un de sobte, tot sencer, però això, amb el temps, cada cop és menys freqüent. És com lligar, l’aquí te pillo, aquí te mato cada vegada es produeix menys. En poesia, cada vegada m’interessa més la precisió. No crec en la poesia que es proposa com a inefable i que el poeta declara haver-la robat d’una altra esfera de l’existència. Tampoc no crec en la poesia que s’empatolla. Crec en la que diu coses amb la màxima eficàcia.
En el poemari es detecta aquest escriure lent i també que el llibre ha estat creat en diferents etapes vitals.
Sí, l’he fet en cinc anys i entremig he escrit dues novel·les: La pell i la princesa i Nit de l’ànima. El poemari anava i venia, sempre tenint el fil argumental dins el meu cap.
Quin és el poema que l’ha convençut més?
El que han posat a la contraportada. És el més lluminós d’un llibre en què la il·luminació no abunda. També m’agraden els tres poemes llargs, que, de fet, són un sol poema trencat i que fa de puntal i serveix per definir l’estructura.
Aquest poema que diu parla de la netedat. Al llibre la higiene hi és molt present.
Sí, la netedat i la higiene són coses que es donen per sabudes en una societat benestant i això està bé, però és que la brutícia és un dels grans mals que hem d’afrontar a la vida. Tant en l’àmbit de la via pública, commoralment i intel·lectualment, faig una reivindicació de la higiene.
¿I en el món literari hi ha molt a esbandir?
Desmentiria el tòpic que és un món podrit. No ho crec, hi ha molts espais fins i tot diàfans; es clar que també alguns necessiten una esbandida i hi ha gent que descuida la dutxa..., però no és un món brut, sinó que va per racons.
Quins?
Crec que les formes de brutícia que assetgen més els creadors són l’enveja, la vanitat i la malfiança. Hi ha una mala tolerància d’alguns envers la trajectòria dels altres.
De fet el sorgiment del moviment dels imparables va ser un intent de ventilació. Què n’ha quedat?
Un brot d’aquest tipus té sentit en un moment determinat, però és absurd voler-lo mantenir coma activitat permanent. Com diu la cançó, no em penedeixo de res. Potser hauríem d’havermatisat alguna cosa, no ho sé, peròaquesta mena de sacsejades són sanes i bones. La literatura i la poesia es van convertir en tema de debat públic i no només de sobretaula. Va ser bo per visualitzar que la literatura catalana és viva, que es renova, que és plural i diversa. Els que ho vàrem ser ara ja som mòmies amb estatus i darrere nostre ja ha sortit gent molt interessant i això és un signe de vitalitat indiscutible. Sostinc tot el que vam dir, tampoc no va ser una febrada de jovenets.
Com resumiria aquell missatge i què n’ha quedat?
La idea era que tenim una literatura qualitativament tan bona com qualsevol altra i que el que ens falta és creure’ns-ho. Això és així per falta de convicció i perquè desconeixem la nostra literatura. En tenim una visió reduc tiva absurda. El que vam intentar no és exaltar-ne uns i bescantar-ne uns altres, sinó dir que això era més divers del que ens explicaven.
¿S’ha aconseguit transmetre aquesta idea?
No prou, però sento aquest discurs més que abans. No vull dir que sigui gràcies a nosaltres, sinóque ara surt gent més jove que fa coses i tira endavant amb una idea de normalitat.
Per exemple?
Em sembla interessant l’antologia de poesia jove Pedra foguera. L’han fet d’una manera desacomplexada i sense demanar reducpermís, que és com es tracta de fer les coses en literatura. Un altre exemple és el que està passant a Mallorca amb editorials com ara El Salobre i El Gall, que serien inimaginables fa un temps.
Però en novel·la i a Barcelona encara queda molt per fer...
És possible que hi hagi propostes més engrescadores a la perifèria, però tornem altre cop a la convicció: Barcelona ha de creure més en el seu paper de capital de la cultura catalana.
Professionalment és al departament de Cultura com a assessor del conseller. En la pràctica, què vol dir això?
Fer la revista Cultura i coordinar el pla de foment de la lectura. Hi ha una dada que s’ha subratllat molt i és que la població no llegeix. És una situació que no ens podem permetre com a país, però és veritat que hi ha molta gent que sí que llegeix i que creu en la lectura com a eina fonamental per a la societat moderna. La qüestió de la lectura no és només una responsabilitat del govern, però és necessari que aquest s’hi impliqui.
I com compagina aquest càrrec polític amb la seva feina d’escriptor?
Jo sóc el primer interessat que lagent llegeixi. No és cap motiu de dissuasió interna. M’he dedicat a la gestió cultural i al món editorial i les feines que he fet mai han estat cap impediment.
Al llibre hi ha una reivindicació política, fins i tot de país.
Sí, jo dic de broma que, per primer cop, he fet poemes patriòtics sobre Catalunya i Mallorca. És cert que aprofito per dir alguna cosa sobre la comunitat nacional a la qual pertanyo. Ho he escrit molt en articles, però en poesia no ho havia tocat mai.
Quin és el missatge?
Allò del Martí i Pol de “Tot està per fer i tot és possible”.
És curiós que em citi Martí i Pol...
Sí, serem el que vulguem ser i està en les nostres mans que sigui així. Altre cop tornem al que intentàvem dir amb els imparables. Les raons externes són excuses de mal pagador.
Hem parlat de grans propòsits i no el vull deixar sense parlar d’erotisme. En el seu poemari hi és molt present, i tot sovint en un to agressiu, molt de mascle.
És per aquesta perspectiva primària que abans et deia. El sexe és una de les manifestacions més potents de la vida. No hi ha una imatge més vital que la de dos o més fent sexe. I com tot a la vida, pot oferir moltes modulacions. Pot ser dolç i plàcid i gratificant i pot ser amenaçador i desestabilitzador.Al llibre hi ha l’erotisme més fosc, però també elmés lluminós.
Vostè és nascut a Llucmajor el 1972 i al llibre es nota la generació a la qual pertany, però alhora hi ha una veu mésv ella.
No he fet una proclama generacional, però pertanyo a un temps de persones crescudes en el benestar, però que semprehemsentit a parlar de quan això encara no estava construït. Això fa que les nostres preocupacions siguin unes, però que lamemòria col·lectiva en reflecteixi unes altres, per exemple, la guerra. Nosaltres no en vam tenir cap experiència, ni tan sols érem un projecte, però els seus efectes encara els estem notant.
Ja ho pot ben dir
Tornar