Documentació
Vides antagòniques
Hi apareixen tots els elements, referents i personatges que permeten elaborar un retrat sociopolític complet de la capital catalana: les intrigues de la Generalitat i les reflexions sobre el catalanisme
Feia quatre anys que Baltasar Porcel (Andratx, 1937) no publicava cap novel·la. Durant aquest temps, ha superat un càncer i ha estat guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes: el perill suprem i la distinció més alta. Però ni una cosa ni l’altra semblen haver-lo mediatitzat. Cada castell i totes les ombres (Premi Sant Joan Caixa Sabadell2008) és Porcel en estat pur. O, millor dit, és una síntesi de les etapes per les quals ha transitat al llarg dels anys la seva obra novel·lística. Dit una mica esquemàticament, aquesta nova novel·la és el resultatde contrastar les dues tipologies més extremes de personatges porcelians. La que representa, d’una banda, Pelai Puig Alosa, un polític ambicioset i frustrat, molt semblant als protagonistes de Lola i els peixos morts i d’Olympia a mitjanit: homes mesquins, atribolats i cínics, marejats i esclafats per les circumstàncies. I, d’una altra banda, la que representa Ginés Jordi Martigalà, un magnat astut, refinat i insaciable, avesat a tenir la gent als seus peus, semblant al protagonista d’El cor del senglar: arquetipus de l’home d’acció, vitalista i llest, que s’enfronta a la vida des del cimde la seva voluntat i que concep el món com una presa. L’acció de la novel·la es desenvolupa durant tres dies consecutius dins el marc de la fascinant, bulliciosa i esperpèntica Barcelona contemporània, i hi apareixen tots els elements, referents i personatges que permeten elaborar un retrat sociopolític complet de la capital catalana: les intrigues de la Generalitat i les reflexions sobre el catalanisme i Espanya, l’especulació urbanística, la gran transformació demogràfica soferta per la ciutat durant l’última dècada, i el pes perdurable de la Història (l’ombra de la guerra civil, els intríngulis tèrbols de la Transició)... Com a escàner de la realitat, la novel·la és lúcida en les seves anàlisis i punyent i brutal en la capacitat per delatar la part més grotesca –també la més sublim– que palpita rere tanta agitació. A Porcel, però, el marc purament realista sobretot li interessa com a teló de fons per completar les personalitats dels seus protagonistes. Pelai Puig Alosa i Ginés Jordi Martigalà són els dos pilars –psicologia, ambicions, temperament, quotidianitat, desitjos, pulsions– sobre els quals es basteix la novel·la, amb una estructura de vides paral·leles, però significativament antagòniques, que alterna els capítols protagonitzats per un i l’altre fins que coincideixen en un clímax final irònic i esclatant. El lector assisteix, així, al desenvolupament de dues vides que no tenen res en comú, excepte el fet de participar de les dinàmiques magmàtiques d’una mateixa societat. Hi participen, però, un com a titella (o ombra) i l’altre com a titellaire (o senyor del castell). Pelai Puig està embolicat en les petites misèries de la politiqueria, fart d’una família que el repugna i turmentat perquè no pot fer encaixarles seves baixes passions amb els seus ideals de polític catalanista i d’esquerres. Ginés Jordi, en canvi, es troba perfectament assentat en la seva torredepoder, al barri de Pedralbes, rejovenit per la història d’amor que acaba d’iniciar amb la bella Simona, apassionat per l’art i amb una capacitat mundial d’influència que l’agermana als senyors de l’univers descrits per Tom Wolfe a La foguera de les vanitats. Gosaria dir que Cada castell i totes les ombres és la novel·la de Porcel que té una estructura més rodona i perfecta. No només perquè el muntatge paral·lel (que ja s’explicita des de la mateixa presentació dels protagonistes: un apareix, ofegat i ressentit, entre la marabunta del metro, mentre que l’altre fa la seva aparició, hedonista i conforme, a vuit mil metres d’altura dalt d’un avió privat) reforça els trets distintius que defineixen dues maneres de viure i dues visions del món oposades, sinó també perquè l’autor sap expressar literàriament les diferències que separen els dos homes i els dos móns socials que retrata. Vull dir que la dissemblança total entre els dos protagonistes no només es fa palesa pel tipus de peripècies que viuen, sinó també per l’estil amb què Porcel relata els seus quefers: les de Pelai Puig, amb un estil periodístic i caricaturesc; les de Ginés Jordi, amb un estil més filosòfic i poètic. El resultat és una novel·la poderosa i profunda, que pren el pols de la realitat més actual alhora que, sarcàstica i lírica, la recrea i la transcendeix.
Tornar