Documentació
Estimar una altra persona és com viatjar a un país diferent
Manuel Forcano (Barcelona, 1968) és un dels poetes més sòlids i més refinats de l’actual poesia catalana. Llei d’estrangeria (Proa) és el títol del darrer llibre que ha publicat. Hi tracta els temesmés recurrents en la seva obra: l’amor, el desig, el desamor... Amb intensitat i sensualisme.
Com encaixa Llei d’estrangeria en la teva obra anterior?
Mentre l’anava fent, alguns lectors em demanaven quin tipus de llibre feia: un Corint o un Tren de Bagdad? És a dir, un tipus de poesia breu, concisa, d’impacte, o bé un tipus de poesia llarga, més narrativa, amb poemes riu? Jo diria que he tornat al model primer, un tipus Corint: poemes breus, amb versos molt plàstics, molt impactants, amb versos finals que esclaten als ulls del lector i donen un sentit complet i diferent a tot el poema. El que passa és que cada poeta acaba parlant sempre d’uns mateixos temes. I els meus temes són l’amor i el desamor, el desig i el desdesig. Formalment, doncs, hi ha un trencament amb el meu darrer llibre de poemes, El tren de Bagdad. Temàticament, no. La novetat que potser presenta Llei d’estrangeria és que és monotemàtic; és a dir, el tema amorós hi és omnipresent.
Tant pel títol com per alguns poemes, sembla que has de tractarel tema de la immigració, un tema que sembla que ha de remetre a una poesia molt realista o de crítica social, però que en el teu desig: és voler arribar a un nou lloc per viure millor. La semblança amb l’amor no és gens forçada: quan vols enamorar-te, quan estimes algú i hi vols compartir la vida, vols anar a una altra banda, vols ser diferent, vols deixar de ser el que eres per passar a viure una vida millor, a ser una persona millor.Has hagut d’esforçar-te per no derivar cap al vessant més social del tema, o ha vengut com ha vengut?
No, ha vingut com ha vingut. He anat molt en compte per no caure en la sensibleria, en el ridícul, en el tòpic de l’amor. Parlar de l’amor pot ser molt fàcil o molt banal. Jo he anat molt alerta a no caure-hi. Joan Margarit sempre diu que, en un poema, és molt fàcil excedir-te una miqueta, fer una passamés dela que convé, i caure en el ridícul més complet. L’esforç ha estat perquè això no passés. Per això he trigat tant a fer el llibre, perquè l’he polit i pentinat moltmés que altres llibres. Tot per evitar el ridícul. Hem parlat dels dos tipus de poesia que sols fer: més sintètica i intensa, o més narrativa i extensa.
Com decideixes quin tipus de poesia escriuràs, i quina és la diferència durant el procés creatiu?
Potser quan vaig fer El tren de Bagdad tenia ganes d’explicar moltes coses. El vaig escriure després de la meva estada d’un any i escaig a Egipte, i volia parlar sobre el que m’havia passat, el que havia vist i conegut, i vaig pensar que el més adient per fer-ho no eren els poemes senzills i breus que fins llavors havia fet, sinó un tipus de poesia més llarga i narrativa, que em permetés contar més històries, més anècdotes... I tampoc no és que, amb Llei d’estrangeria, hagi tingut menys coses a dir, però sí que he vist que podia dir-les d’una manera més sintètica, ambimatgesmés fortes i intenses.
A pesar d’aquestes distincions, la teva poesia, per temes i per retòrica, és molt coherent. Et preocupa que un dia la coherència et pugui acabar duent a la repetició i l’encotillament?
Els poemes surten una mica sols. És aquesta inspiracióde laqual tant parlem. El poeta escriu, una mica, allò que li dicten. Jo tinc la sensació de no haver escrit alguns dels poemes: com si una veu me’ls hagués murmurat... I no sé si la inspiració em parlarà d’altres temes. En tot cas, jo crec que lamajoria de poetes acaben parlant sempre d’uns mateixos temes, amb uns tons i uns estils i uns matisos potser diferents, però els temes no canvien o canvien poc, cas no és així.
Com l’has tractat?
Els periodistes de Barcelona em demanaren si ara em dedicava a fer una poesia més social. I no. No és això. Jo he fet servir el tema de la immigració com una metàfora de l’amor. Quan estimes, ets un estranger al cor de l’altra persona. I l’altre és estranger en el teu cor. Quan estimes una altra persona, és com viatjar o ser turista a un país diferent: aprens uns nous costums, una nova manera de fer i de veure les coses, parles una altra llengua... Quan estàs amb algú, tot és diferent de quan estaves sol. Per tant, he portat el tema –social– de la immigració cap al territori amorós. De totes maneres, em sembla molt bé que, sobre aquest tema, es pugui fer poesia de crítica social. El primer poema del llibre, fins i tot, es pot considerar poesia social explícita: es titula Pasteres i hi deixo ben clara la meva visió sobre la immigració.
Quina és aquesta visió?
Jo estic d’acord que vingui gent, que l’únic que vol és guanyar-se una vida. Tots estem d’acord que han de venir d’una forma endreçada, i que s’han d’integrar al país d’acollida. Però han de poder venir. A veure, jo ara he passat una setmana fantàstica al Cabo de Gata, Almeria, banyant-me en unes platges meravelloses, belles, verges; però, entre les roques, si t’hi fixaves, hi podies veure restes –calçotets, camises– dels immigrants que furtivament van arribant per les nits per iniciar una nova vida.
Terrible...
Al capdavall, és prou evident que la immigració és una forma desig: és voler arribar a un nou lloc per viure millor. La semblança amb l’amor no és gens forçada: quan vols enamorar-te, quan estimes algú i hi vols compartir la vida, vols anar a una altra banda, vols ser diferent, vols deixar de ser el que eres per passar a viure una vida millor, a ser una persona millor.
Has hagut d’esforçar-te per no derivar cap al vessant més social del tema, o ha vengut com ha vengut?
No, ha vingut com ha vingut. He anat molt en compte per no caure en la sensibleria, en el ridícul, en el tòpic de l’amor. Parlar de l’amor pot ser molt fàcil o molt banal. Jo he anat molt alerta a no caure-hi. Joan Margarit sempre diu que, en un poema, és molt fàcil excedir-te una miqueta, fer una passa més de la que convé, i caure en el ridícul més complet. L’esforç ha estat perquè això no passés. Per això he trigat tant a fer el llibre, perquè l’he polit i pentinat moltmés que altres llibres. Tot per evitar el ridícul. Hem parlat dels dos tipus de poesia que sols fer: més sintètica i intensa, o més narrativa i extensa.
Com decideixes quin tipus de poesia escriuràs, i quina és la diferència durant el procés creatiu?
Potser quan vaig fer El tren de Bagdad tenia ganes d’explicar moltes coses. El vaig escriure després de la meva estada d’un any i escaig a Egipte, i volia parlar sobre el que m’havia passat, el que havia vist i conegut, i vaig pensar que el més adient per fer-ho no eren els poemes senzills i breus que fins llavors havia fet, sinó un tipus de poesia més llarga i narrativa, que em permetés contar més històries, més anècdotes... I tampoc no és que, amb Llei d’estrangeria, hagi tingut menys coses a dir, però sí que he vist que podia dir-les d’una manera més sintètica, ambimatgesmés fortes i intenses.
A pesar d’aquestes distincions, la teva poesia, per temes i per retòrica, és molt coherent. Et preocupa que un dia la coherència et pugui acabar duent a la repetició i l’encotillament?
Els poemes surten una mica sols. És aquesta inspiració de la qual tant parlem. El poeta escriu, una mica, allò que li dicten. Jo tinc la sensació de no haver escrit alguns dels poemes: com si una veu me’ls hagués murmurat... I no sé si la inspiració em parlarà d’altres temes. En tot cas, jo crec que lamajoria de poetes acaben parlant sempre d’uns mateixos temes, amb uns tons i uns estils i uns matisos potser diferents, però els temes no canvien o canvien poc.
Tornar