Documentació
Així vam començar a ballar la conga
A la primavera del 83 per ballar la conga n’hi havia prou amb dir “hola” i sumar-s’hi. Ell encara no era Casavella. Es deia Francisco García Hortelano (“Sí, com el de Mary Tribune”) i treballava a la Caixa però ho estava deixant i escrivia o estava a punt d’escriure cròniques de rock a Cairo amb el pseudònim d’El Cadete i era tan imprevist i divertit i enllaçador, justament, com una conga. El seu ídol llavors era Nick Cohn i el seu disc favorit (d’aquell mes) era la banda sonora de Desmadre a la americana i tenia un aire de Tom Verlaine però a la gallega. Aquella nit a Zeleste érem Juanito Bufill, que escrivia a Bésame mucho, i un servidor, que escrivia de cinema i de rock a El Correo Catalán, i Pepita Forever, i tots tres vam dir “hola” i vam començar a ballar. Francisco, que era la millor orella al sud del Paral·lel, ens va presentar Jorge López Gil (en art Ragnampiza), la millor orella al sud de Kingston, a punt de convertir-se en un califa del reggae, i Javier Urréjola (en art Barracuda), la millor orella al sud de Memphis, a punt de cantar mil vegades Redemption song a les matinades d’El Sot, i llavors va aparèixer Mingus, la millor orella al sud de Formentor, i el melancòlic Pedro Burruezo, que acabava de fundar Claustrofobia, i Tolo, i el Chiri, cada vegada érem més i Francisco era el que més ballava, i llavors va arribar la comtessa Teresa, i així vam començar a recórrer bars i bailongos que ja no existeixen, ni el 54 ni Zigzag ni El Otro ni Metro ni Los Latinos ni els chiringuitos de Castelldefels. Mai més tornaríem a ballar tant. La conga començava a qualsevol hora, anàvem de concert en concert i de casa en casa, i escoltàvem U-Roy i Gainsbourg i els Ramones i Johnny Guitar Watson i Bambino, i menjàvem molta, molta tarta de Mondoñedo, i Francisco no deixava de repetir “It’s too late to stop now”, i una nit va entrar Gato i també va dir “hola” i ens va portar a la rumba i a les bodes gitanes, i poc després Francisco va aixecar el cap després d’escoltar Chano Abellán cantant El triunfo i va dir “estaria bé que Malas calles passés al Xino”, i algú (jo, potser) va dir “Això és només el principi”.
Tornar