Articles
Pijoaparte i Cecília Ce, 40 anys
Fa 40 anys, la primavera de 1966, sortien en paral·lel dues novel·les que recorren la ciutat de Barcelona: Últimas tardes con Teresa, d’un encara poc conegut Juan Marsé, es publicava a l’abril a Seix-Barral i, pel maig, l’esperada nova novel·la de Mercè Rodoreda, El carrer de les Camèlies, apareixia al Club Editor. Dues generacions, dues novel·les, coincidien. No s’hi va fer lectura conjunta. Ambdues aportaven protagonistes capaços de representar la ciutat: el Pijoaparte esdevindria, ja als 70, un cert emblema de la immigració, i Teresa Serrat, el seu contrapunt com a rebel burgesa d’antifranquisme idealitzat. Mentre que Cecília Ce, criatura sense llinatge, prostituïda i deambulant, constituïa el mirall on ningú voldria mirar ni reflectir-se, mai respectada. Una i altra novel·la comparteixen paisatges i llocs, que fan visibles per a la literatura. També ausculten la immigració, perspectiva que en el cas de Rodoreda ha passat desapercebuda. Feia dos anys que Francesc Candel havia publicat Els altres catalans, un llibre que havia agradat molt a l’editor de Rodoreda, Joan Sales, per mediació del qual l’escriptora, exiliada, va escriure en aquesta novel·la la paraula xarnego, que en castellà escrivia Marsé a la seva. La novel·la de Rodoreda té una primera part al Somorrostro. L’autora hi descriu una barraca al detall, així com la vida al barri. Com en el cas de La plaça del Diamant, on l’escriptora dóna l’alè de la postguerra més crua sense viure-la, aquí també el lector pot quedar sobtat per la versemblança d’ambients que ni eren els seus ni podia conèixer des de Ginebra. És plausible que en El carrer de les Camèlies fes servir ambients que havia conegut durant la guerra europea a Llemotges i Bordeus. L’escala de l’Eixample on després viurà Cecília Ce fa pensar en la que descriu en cartes des de París, mentre que l’estraperlo el coneixia per via familiar. La novel·la de Marsé feia emergir al seu torn el barri del Carmel. Últimas tardes con Teresa ha quedat com l’obra que posa dempeus el Pijoaparte i, amb ell, la immigració de la postguerra. Una immigració que també forma part del món de Cecília Ce, una filla de la Barcelona que seria destruïda per la guerra i que en la postguerra no trobaria cap lloc segur. Cecília, però, no ha arribat a tenir la projecció ni del Pijoaparte ni de la criatura rodorediana que la precedí, la Colometa. Immigració i interclassisme farisaic en Marsé; alienació, prostitució i mercat negre enRodoreda: les cares de la Barcelona franquista. Rodoreda escrivia des de l’exili, a Ginebra; Marsé havia començat la novel·la a París, on vivia un altre exili, el de tots aquells que fugien de l’erm cultural franquista. Els respectius processos d’escriptura i d’edició aporten d’altres moments fulgurals.
L’editora Núria Folch, vídua de Joan Sales, primer editor de les novel·les de Rodoreda a la postguerra, és de memòria fiable. Si no recorda una cosa, ho diu, no la imagina ni la intenta reconstruir amb hipòtesis ni deduccions apressades. I si ha de fer un esforç de memòria, sap què li cal: dormir, perquè aflori. Quan la truco per parlar del procés d’edició d’El carrer de les Camèlies quedem així, que li tornaré a telefonar l’endemà, que ja haurà dormit i potser tindrà algun record. No més tard de demà, tampoc, que als 91 anys la memòria se’n va tan aviat com torna i ella està ocupadíssima amb la correspondència de Sales que vol publicar... L’endemà a mig matí el record és nítid. “Sap?, quan buscàvem una foto per a la coberta, ells dos, la Mercè i en Joan, i jo també, perquè m’hi divertia, vam anar unes quantes vegades a cataus de vici”. No la comprenc, però la deixo parlar: “A llocs d’aquests pornogràfics, de mal viure, ja sap”. Vol dir llibreries de vell on és possible trobar fotos calentes? “No, no a llibreries, i ara! Pel Paral·lel i pel Xino, cataus de vici!”, exclama. Cabarets? “Exacte! Això és. Ens ho passàvem la mar de bé. No, no hi entràvem, a l’espectacle... Només miràvem l’entrada al local, les fotos que hi havia de les dones que hi treballaven. I un dia la Mercè en va assenyalar una i va dir que aquella era, exactament, la protagonista d’El carrer de les Camèlies. Dedueixo que van agafar una propaganda i se la van endur. Era finals de 1965. En aquell moment, Marsé corregia les proves d’edició de la seva novel·la, que ja havia passat, com la de Rodoreda, censura. Rodoreda, Sales i Folch per cataus de vici. Quina imatge, quina llàstima que no n’hi hagi cap foto! L’autora de La plaça del Diamant —mare de la Colometa, personatge antitètic de Cecília Ce, la protagonista de la nova novel·la— i els editors Sales, que aleshores ja congriaven entre els seus desafectes una farisaica reputació puritana. Quina escena! El 1965, Mercè Rodoreda (1908-1983) era ja, des de l’exili a Ginebra, una autora llegida a Catalunya. La plaça del Diamant havia estat rebutjada pel jurat del premi Sant Jordi, però des que s’havia publicat, el 1962, havia esdevingut un petit i significatiu best-seller, sense gaire suport de la crítica (excepcions: Joan Triadú, Joan Fuster i Miquel Bauçà), amb el rebuig també d’escriptors i intel·lectuals exiliats. Un èxit que es va guanyar de boca a orella dels lectors comuns. Joan Sales ja havia engegat traduccions, i esperava molt de la nova novel·la, que potser no li agradava tant com La Plaça però... “que agradava, en canvi, molt i molt més que La Plaça, a en Fuster (Joan)”. En publicar-se, li van caure tots els premis que la història de Colometa no havia obtingut: el premi Sant Jordi, aquell mateix any; el de la Crítica, el 1967, i el Ramon Llull, el 1969. Núria Folch no pot dir res de com es va prendre els premis l’escriptora, no en té record. Però és més que plausible imaginar Rodoreda rient de valent —el seu riure superlatiu— mentre mirava la foto de la coberta d’El carrer de les Camèlies. La foto exigiria una investigació difícil, perquè ja no en poden parlar ni Rodoreda ni Sales, i Núria Folch no se’n recorda. Aquí només apunto què hi diu l’edició: “Per a la fotografia de la sobrecoberta, interpretant la protagonista d’EL CARRER DE LES CAMÈLIES, ha posat Lilly von Karachi, vedette del Crazy Horse Saloon de París”. És cert? La clau podria ser paròdica, com sovint convé llegir l’autora en aquesta novel·la que estrafà el melodrama. Una paròdia, la de la foto, propiciada per l’editor Sales, potser pertorbat pel personatge de Cecília Ce i per com seria rebut per les “dues mil famílies” que, en carta a Rodoreda, xifrava com a gruix de lectors. Núria Folch repeteix que la foto va sortir del Xino o del Paral·lel. Qui és Cecília Ce? Apareguda, com el Pijoaparte i la Teresa Serrat, de Marsé, dos anys després del llibre de Candel Els altres catalans (1964), és més desconeguda que els seus coetanis. La seva història fa feredat. Nadó abandonat al peu d’una torreta del carrer de les Camèlies, al barri del Guinardó, Cecília deixarà aviat la parella de vells que l’ha acollida per marxar darrera de l’amor, itinerari de prostitució i estraperlo. Anirà primer al Somorrostro, seguint un gitano, i hi viurà a les barraques dels anys 30, juntament amb immigrants del sud. En aquestes planes, Rodoreda escriu la paraula xarnego, que probablement coneixia per mediació de Joan Sales. “A en Joan li hauria agradat molt, però molt, publicar Els altres catalans d’en Candel, segur que li’n va parlar a la Mercè, en parlàvem molt, feia poc que havia sortit. Sí, no em sorprendria que la paraula xarnego la hi indiqués en Joan. Tot i ser extre-ma-da-ment sensible a cap suggeriment, aleshores ella ja feia bastant de cas. Quan la vam conèixer, estava saturada de les correccions de l’Obiols (Armand Obiols, parella de Rodoreda a l’exili, notable crític literari i home de lletres), que en qüestions de llengua era un pèl afrancesat. Sí, xarnego sembla aquí una paraula d’en Joan”. Una lluita amb navalles acabarà amb el gitano i Cecília Ce seguirà un altre noi, immigrant, cap al barri del Carmel, a la Casa dels Lliris, d’on sortirà ben aviat per fer la vida pels carrers de Barcelona, ja en la postguerra. Farà de prostituta de carrer fins que un dels seus clients li pari pis al carrer de Mallorca, cantonada amb Rambla de Catalunya. Cecília és un personatge que no toca de peus a terra, que no sap mai, ho diu, si la cosa va de broma o no, que no s’adona de res. És un personatge que provoca por, rebuig, qualsevol sentiment menys la identificació. Cecília mira d’estalviar, es compra una torreta a Sant Gervasi, que acabarà perdent per l’estraperlo. Haurà de tornar al pis del carrer Mallorca, claustrofòbic, escenari de situacions que recorden alguns films —Llum de gas, La finestra indiscreta, Repulsió—dels anys en què s’escau l’acció, que, com és habitual en Rodoreda, estan donats amb pinzellades molt lleugeres, com si fóssim en un relat fora de la història. El carrer de les Camèlies no és una crònica, per estructura i llenguatge més aviat és un malson. Quan es va traduir al francès, per Bernard Lesfargues, no va arribar a circular; només sortir, l’editorial feia fallida. El 2005 ha estat recuperada, en una traducció retreballada pel mateix Bernard Lesfargues, a Tinta Blava, de l’editor Llibert Tarragó. I ha fet bona feina: unes quantes valoracions positives a la premsa francesa han estat seguides de la inclusió de La plaça del Diamant (traduïda per mediació de Juan Goytisolo) per Gallimard a L’Imaginaire, que és, diu Tarragó, “una col·lecció de butxaca seva on són recuperats sistemàticament els títols antics prestigiosos. És la col·lecció de rans morts”. Últimas tardes con Teresa explica una història més coneguda. La gent que l’ha llegit o rellegit al llarg d'aquests anys pot dir aviat quins són els escenaris, mentre que la lectura de la novel·la rodorediana continua provocant sensació de boira mental i emocional, ofec. Després d’un breu pròleg visionari, que vol salvar l’amor dels dos joves protagonistes tan diferents, la novel·la de Marsé inicia el primer capítol al jardí d’una torre burgesa del passeig de Sant Gervasi, la nit de Sant Joan de 1956. Els seus escenaris seran després el Carmel, la costa de Blanes, la Rambla baixa, el Poblesec. Com Cecília Ce, el Pijoaparte no té pare (ella tampoc no té mare). Podrien ser, en aquest sentit, dos fills d’una història perduda. L’edat de la Cecília és difícil de dir, però sembla haver estat abandonada a finals dels anys vint o acabats d’encetar els trenta. El Pijoaparte és un noi nascut a Ronda, Màlaga, una mica abans de la guerra; el 1956, any en què s’escau la novel·la, té una mica més de vint anys. La llegenda que envoltaria el Pijoaparte i el seu impacte en la Barcelona dels 70 han fet pensar que el personatge neix del contacte de l’autor, obrer d’un taller de joieria que ja havia publicat dues primeres novel·les, amb la gauche divine de l’editorial Seix-Barral i el Bocaccio del carrer Tuset. Però no. Juan Marsé (1937) la va començar a imaginar a París, on s’havia traslladat el 1960, amb l’ajut del Partit Comunista, a veure món i adquirir cultura i autoria. “No he estat mai un intel·lectual, no puc fer ni classes ni conferències, i no sabia com podria ser un escriptor que es guanya la vida. Potser traduint, si aprenia bé el francès. El partit em va ajudar a marxar. A París vaig començar a treballar als laboratoris Pasteur, amb Jacques Monod, una feina no molt ben pagada però que em deixava lliure a les cinc de la tarda i permetia menjar bé i barat als migdies. Ens feia classes Jorge Semprún, de doctrina i estratègia. Vaig observar les diferències enormes que hi havia entre allò que els exiliats deien i la meva experiència de Barcelona, on havia començat a treballar a tretze anys en un taller prou gran, amb una trentena d’obrers i especialistes. Aquest és un primer punt de partida de la novel·la, ara ho veig”. El punt fort va venir de les joves burgeses parisenques a qui va començar a donar classes de conversa en espanyol. “Un dia que no sabia què dir, vaig parlar del Carmel. Els vaig contar com, de petits, els nens del barri de la Salut tiràvem cap amunt i ens trobàvem aquelles criatures de cabells de sofre que ens ho prenien tot, i com era d’excitant per a nosaltres la batalla. Em vaig adonar que allò agradava molt a les meves alumnes... Un altre dia, els vaig parlar de la Rambla i del Xino. També els va agradar molt... D’aquella nostàlgia de raval va sorgir la Teresa Serrat”. El sobrenom del protagonista, quan Marsé ja sabia que seria —en homenatge a la novel·la del XIX— un noi de províncies que arriba a Barcelona i vol conquerir la ciutat, li va donar el seu amic Antonio Pérez, secretari del pintor Antonio Saura durant anys i actualment un dels dinamitzadors de la ciutat de Conca, on hi té un museu. “Em preguntava sovint per la novel·la i un dia que m’hi vaig estendre una mica, va dir: éste es un Pijoaparte. Em vaig quedar el nom.” Marsé va tornar el 1962, “encegat per veure el Carmel” i el primer que va fer després és anar cap a Ronda, d’on sorgeix Manolo el Pijoaparte, que es vol creure fill del marquès de Salvatierra o de Déu, de ningú més... El seu periple per Barcelona no serà tan arrossegat com el de Cecília Ce. El del Pijoaparte tindrà alguns moments d’esplendor i d’alguna cosa —poqueta— similar a l’èxit i el glamour que persegueix. Però l’una i l’altre seran foragitats i vomitats del caliu de la ciutat. Un caliu, potser, inexistent. “Tot era tan grotesc, sí, tan grotesc...”. Marsé contrau la cara. És remarcable com són considerades i utilitzades per les dues novel·les les diferències lingüístiques i socials que la immigració havia posat en marxa. Rodoreda té personatges de noms castellans —“La senyoraMatilde era de Cartagena i vivia unes quantes barraques més avall”, escriu, per exemple, a l’inici del capítol XIV— que ajudaran Cecília, amb contradiccions però amb sentit comunitari. L’explotació major li arribarà dels prohoms catalans de l’estraperlo (entre les amistats del seu protector, un historiador). Per la seva banda, Marsé fa servir la llengua catalana per definir el Pijoparte en aspectes íntims.Renega en català, i només quan està sol, i ben aviat, en el primer capítol, és descrit així per l’autor: “Su acento era otra de las cosas que llamaba la atención; era un acento que a ratos podía pasar por sudamericano, pero que, bien mirado, no consistía más que en una simple deformación del andaluz pasado por el tamiz de un catalán de suburbio —como una dulce caída de las vocales, una abundancia de eses y una ternura en los giros muy especial—, deformación puesta al servicio de un léxico con pretensiones frívolas a la moda (....)” Tant Rodoreda com Marsé utilitzen cites per obrir les novel·les. Marsé ho farà també a cada capítol, cosa que Rodoreda no fa en aquesta ocasió, però sí en d’altres novel·les, com Mirall trencat. Tots dos s’encomanen a poetes, no pas a novel·listes: Rodoreda a T.S Eliot, “I have walked many years in this city” (He caminat molt per aquesta ciutat), del Càntic de Jacob, de 1928, poema profètic immediatament posterior a La terra eixorca; Marsé, al poema de Baudelaire L'albatros, de Les flors del mal, 1857, obra per la qual el poeta fou processat per immoral amb el resultat del llibre embargat mentre no en suprimís sis poemes i una multa de tres-cents francs de l’època. Entre les cites dels capítols de Marsé n’hi ha dues d’inventades, paròdiques. La del cine de gàngsters i la de la borsa. Una altra és de Llorenç Villalonga: “¿Com ha d’assimilar-se aquesta pura poesia de la forma quan no es resol en l’orgasme?” Els dos llibres van passar la censura franquista, aleshores una mica alleujada per la Llei de Premsa de Manuel Fraga que, val a dir, havia estat propiciada per l’escàndol majúscul de la presentació a Cannes de Viridiana (1961) de Buñuel, el primer film del cineasta a Espanya després de la guerra. Marsé recorda les peripècies d’Últimas tardes con Teresa amb el director general CarlosRobles Piquer. “Vaig anar a veure’l a Madrid i em va convidar a dinar. Temia que volgués suprimir les referències a les vagues d’estudiants. No. Li preocupaven les paraules senos, muslos, i el bigotet d’alférez provisional del pare de la Teresa... Em vaig arriscar un mica i, confiant que no s’ho tornessin a llegir, no vaig canviar el bigoti ni vaig treure tants pits i cuixes com volien. I en efecte, va passar. Ningú més no s’ho va tornar a llegir. Ara, això sí: durant anys, quan em veia, havia d’aguantar que aquell paio m’anés dient: “Yo te salvé el libro ...” Al cap de 40 anys El carrer de les Camèlies i Últimas tardes con Teresa gaudeixen de bona salut. Han consolidat la trajectòria dels seus autors en trobar-se amb un bon nombre de lectors fidels i continuats. Encara, també, proporcionen claus per entendre la ciutat d’avui. Provin, per exemple, de saber quins són els Pijoaparte (i la Teresa) i les Cecílies d’avui. Marsé veu la seva criatura en “magrebins, subsaharians...” i qui signa aquestes ratlles, entre la classe política, curiosament transformat. La somnàmbula i atordida Cecília podria ser avui una de les dones que fan la ronda de Sant Antoni i tants carrers i carreteres, per on deambulen, funàmbules, a mans de les noves màfies.
Tornar