Documentació
Interiors de mel
Els lectors de Les seduccions de Júia no podran recordar un article on Vargas Llosa indaga sobre els límits de la “huachafería”, un peruanisme que serveix per descriure una estètica, una manera de sentir, i una forma de jutjar el món que es caracteritza per ser intuïtiva, melòdica i sensiblera, i que contempla el territori de les idees com un destorb decoratiu. Per una raó de tradició, aquí no hi pot haver “huachafos”, però sí que es pot trobar una línia de conducta que s’hi acosta prou: és la distorsió del gust que es coneix anb el nom de cursileria, aquella actitud que sol aparèixer quan algú pretén imitar un refinament i una elegància que no pot assolir, i que acaba esdevenint una rebaixa i una caricatura dels models estètics. Màrius Carol (Barcelona, 1953) ha triat dos protagonistes que són la rèplica a una manera d’estar en el món, i no tant perquè els agradi freqüentar bons restaurants, ni perquè siguin experts en l’art de beure bé, sinó perquè es té la certesa que l’autor ignora que el personatge més important de qualsevol text novel·lesc és sempre la veu narradora, que l’actitud del narrador, determina la coherència interna de l’argument i esdevé un factor essencial per assolir el necessari poder persuasiu de la ficció. Deixant de banda que es fa difícil detectar alguna raó narrativa que justifiqui els canvis aleatoris, de la tercera persona a la primera, que es produeixen quan es tracta de seguir les aventures de la protagonista, la veu narradora de “Les seduccions de Júlia sembla que habiti en ple segle XIX, quan la megalomania dels autors era impossible d’eliminar i se sentien amb suficient empenta per pontificar sobre qualsevol aspecte cívic o espiritual. Però no tots els escriptors decimonònics posseïen el talent de Víctor Hugo o Alexandre Dumas, i no és habitual que en molts de casos les intromissions de l’autor i les incongruències narratives que ocasionava trenquessin el sistema i matessin el crèdit i la il·lusió de la versemblança. És el que passa amb la novel·la de Màrius Carol: Les seduccions de Júlia vol deixar constància de la realitat immediat i cosmopolita de Barcelona, els batecs de la vida urbana, però és inevitable pensar que Màrius Carol no ha sabut seleccionar amb aptitud els materials narratius. Qualsevol excusa és vàlida per derivar cap a la confecció d’una guia turística estereotipada, i cada peripècia significa una ocasió aprofitada per qualificar als personatges segons les botigues que freqüenten i la marca de roba que vesteixen. Sense saber concedir narrativament als protagonistes del “savoir vivre” que vol que tingui, l’autor es decanta per convertir-los en un mena de personatges-anunci. I potser és millor, perquè el lector s’estalvia així la molèstia d’experimetar la dosi de vergonya aliena que provoca llegir fragments com els següent: “Ell, amb mans expertes, li va treure els sostenidors, que van caure a terra just sobre la seva camisa. Els mugrons d’ella van fregar suaument els seus, abans que la Júlia introduís, amb la mà dreta, l’estaca impetuosa en el seu interior de mel, mentre amb l’índex de l’esquerra apartava les minúscules i exquisides calces de puntes, per deixar camí al sexe amatent”.
Com qualsevol llibre que vulgui convèncer al públic consumidor de “best sellers”, Les seduccions de Júlia s’esforça per disteure instruint. D’una banda, hi ha la història de la protagonista, una antiga periodista reciclada als temps actuals que s’informa per realitzar un documentals sobre Dalí: és el camí que Màrius Carol utilitza per proporcionar un devassall d’anècdotes sobre la vida i la decadència de la personalitat del pintor, però no cal buscar cap esperit reflexiu sobre l’art o la construcció d’una màscara estètica que vagi més enllà de la sentència que vagi més enllà de la sentència pròpia dels suplements dominicals. D’altra banda, hi ha una història paral·lela, amb un antic amor de Júlia com a fil rector, on es mescla l’assassinat, el complot, l’espionatges i la investigació: és la via encarregada d’oferir les dosis de suspens contraposades al rumb de l’altra pesquisa. El que predomina en les dues línees argumentals é sla informacií supèrflua, una malícia eròtica a frec de carrincloneria, un sentimentalisme vacu, i una desídia narrativa que sovint fa sospitar que la llengua original del llibre no és ben bé la que es llegeix. Quan l’antic amor de Júlia visita un pintor especialitzat en marines i natures mortes, el narrador opina el següent: “Era evident que l’artista coneixia l’ofici, i segur que la seva obra tenia bona sortida entre la burgesia catalana sempre tan poc amiga d’innovacions i modernitats”. Si es posa en dubte la paraula “ofici”, es pot tenir un bon dibuix de la novel·la que ha escrit Màrius Carol, Les seduccions de Júlia, que va guanyar i Premi Ramon Llull 2002.
Tornar