Articles
Et in Barcelona ego
Notícies llegides als diaris, fa poc, sobre una exposició de l’obra de Poussin al Museu de Belles Arts de Bilbao em van portar a remirar reproduccions dels seus quadres i, a causa d’això, a ficar-me de ple en la famosa (?!) polèmica sobre les paraules que aquest pintor va estampar en els dos sarcòfags de les respectives versions que va fer del tema pastoral “Et in Arcadia ego”: la primera, òbviament barroca; la segona ja típicament neo-clàssica. El quid de la qüestió resideix en el caràcter sintàcticament complex de la llegenda al·ludida: ¿Hem d’entendre que Poussin traduïa aquestes paraules llatines en el sentit “Jo també (vaig ser feliç / vaig viure) a Arcàdia”, regió central de la península del Peloponnès —no precisament arcàdica en el sentit d’amena i verdejant—, o hem d’entendre, com ja va fer-ho Jordi III d’Anglaterra, davant el mateix tema pintat per Sir Joshua Reynolds: “Jo, la mort, també visc (o regno) a Arcàdia”, atès que en el quadre de Reynolds, com en la primera versió del de Poussin sobre aquest tema, una calavera rebla el protagonisme de la mort, que ja suggereix prou una sepultura? L’estudi exhaustiu d’aquest dilema a càrrec del gran investigador de la iconografia Erwin Panofsky no deixa cap dubte al respecte: els poetes llatins van tendir a idealitzar la regió grega d’Arcàdia, cosa que, de fet, no van fer ni Polibi ni Teòcrit, entre altres coses perquè van veure que era una regió plena de cítares i flautes, però pobra en paisatge. Virgili, sobretot, la va convertir en un lloc de serenitat i d’harmonia, ric vegetalment, emblema de grans amors i de civilitat perfecta: és una idealització de l’Arcàdia que arriba fins als noucentistes catalans (D’Ors): lloc de cultura, esplai i civilitat. A D’Ors aquesta falsa concepció d’Arcàdia potser li venia de Goethe, que, arran el seu viatge a Itàlia, va acabar d’embolicar la troca escrivint, amb entusiasme per les terres clàssiques: “Auch ich in Arkadien”, “Jo també he estat a l’Arcàdia”. Però la veritat era una altra, i no tenia res a veure ni amb el pastoral Virgili ni amb el seu ressò del tema en la famosa obra de Sannazaro. Panofsky, que era molt savi, va descobrir que aquest lema ja havia aparegut, en plena Contrareforma, en un quadre de Giovanni Francesco Guercino, pintat entre 1621 i 1623, i que, atès el context i fins i tot l’envitricollada gramàtica llatina, la cosa s’havia de traduir d’una manera molt poc optimista: “Jo, la mort, també sóc present a Arcàdia”; és a dir, s’havia d’interpretar com un memento mori, i no com una exaltació enjogassada de les segones residències o del turisme rural. Tot s’acaba d’entendre quan sabem que Poussin va arribar a Roma només un o dos anys després que hi morís “il Guercino” ja esmentat, i, molt especialment, quan es comparen les dues versions seves sobre el mateix tema: la primera, com ja he dit, d’impregnació barroca —amb una calavera damunt el sarcòfag— i l’altra més idíl·lica, però sense que el lema hagi de traduir-se obligadament d’una altra manera. Mireu si deu ser complicada, la cosa —i vegeu per escreix el prestigi de certes cases reials—, que els anglesos, influïts per Reynolds i per Jordi III van permetre Panofsky derivar el lema, amb autoritat, cap al sentit de l’hegemonia absoluta de la mort, mentre els francesos, pel que es llegeix a Balzac (Madame Firmiani) o a Flaubert —que sabia llatí— (Par les champs et par les grèves), potser per la tirada de tots dos a la bona vida, van malentendre que el subjecte de la frase era un arcadi que s’ho havia passat molt bé a la vida, i no la Mort. Només he d’afegir una cosa: Barcelona s’ha posat de moda, i la gent hi ve i s’escampa a gavadals (ja no per culpa de l’Ors, sinó d’una infundada propaganda), per gaudir de dies feliços, “arcàdics” i plens de felicitat: al damunt, fan gasto a les botigues del Passeig de Gràcia, prenen el sol, i, en tornant al seu país, diuen, joiosos: “Et in Barcelona ego!”: “Jo també he estat a Barcelona!”. Però si els que escolten aquesta expressió saben llatí, són anglesos, han llegit Panofsky, encara més si es recorden de l’anècdota de Sir Joshua Reynolds i el rei Jordi, i més encara si coneixen els quadres de Poussin que fan al cas, llavors aquests interlocutors entendran una cosa tan diferent com esgarrifosa: “Jo, la mort, regno fins i tot a Barcelona”. Proposo a l’alcalde de la ciutat que faci això, almenys per Tots Sants: que reparteixi unes postals de la ciutat, amb la Sagrada Família o el que sia, amb una calavera a sota —o al damunt, com en el quadre de Poussin— i la llegenda “Et in Barcino ego” —amb la corresponent i sàvia explicació—, perquè l’ego distret i turístic dels nostres visitants no derivi massa frívolament cap al tema del carpe diem, i corri, com és de rigor, cap al memento mori. Potser així els turistes, espantats, es quedaran a casa seva, llegint i estudiant, com Montaigne, mentre esperen la visita de la Parca funesta.
Tornar