Documentació
A l’ombra de la muntanya invisible
Qué diantre significaba todo aquello? ¿Era un circo? ¿Un campamento juvenil? ¿Una mera ruina? ¿Dónde estaba la ciudad? ¿Era un sueño? ¿Eran las afueras de una ciudad? ¿Eran las afueras de un sueño?”. Així raonava el protagonista de Quédate, a l’estadi de Montjuïc en runes, presoner de la resistència a la dominació de la ciutat en mans dels mantovanis. Quédate era una novel·la que bevia de la narrativa de Nik Cohn i Colin McInnes, i del millor Boris Vian, en la que Jimmy Jazz i Jaime Morey s’enfrontaven com titelles del Turó Park. I alguns apostàvem per Jimmy Jazz. L’autor d’El Triunfo desconcertava aquells que veien en ell només un hereu de la tradició que havia fet del Xino barceloní un escenari per a les fantasies canalles de la burgesia local (també francesa). I els ensarronava, perquè Casavella era un escriptor. Pels carrerons estrets i pudents, saltant de terrat en terrat entre roba estesa al sol mentre les guitarres marcaven el ritme del ventilador, s’aterrava al cim de Montjuïc. I, des de dalt de Montjuïc, “la ciudad, de lejos, tarda en admitir cambios”. Un paisatge impertorbable als peus. El port i el “rompeolas”. I una golondrina amb un boig i un cínic al timó. El peu de Montjuïc i el Poble Sec. El Mercat de les Flors, abandonat, i l’estadi amb les seves graderies ruïnoses. Les barraques dels que arribaven a la ciutat com qui arriba a un somni. O tan sols a les rodalies d’una ciutat i a les rodalies d’un somni. I les barraques dels pavellons de les exposicions, barraques de la fira de mostres o de vanitats, convertides en columnes abatudes pel pas del temps i devorades per la vegetació de la muntanya; estàtues mutilades amagades de nit entre les fulles i les branques, més enllà dels jardins francesos i l’escut de la ciutat dibuixat amb flors. Un ideal d’ordre, de menestrals bevent a la Font del Gat, convivint amb un altre ordre: les torres d’Àvila a la porta de la muntanya. I tots els ordres capgirats per la foscor en la muntanya invisible. Una muntanya que escapa a l’ordre racional de la ciutat dibuixada amb tiralínies. I una ciutat que no pot escapar a l’ombra de la muntanya invisible, la muntanya dels morts enterrats mirant el mar i amagats a la vista dels seus conciutadans. Des de Montjuïc, la ciutat, de lluny, triga en admetre els canvis. Des de Montjuïc, no es veu com desapareix la marquesina de la parada d’autobusos i tramvies de la plaça Urquinaona. O com canvia la vida de la gent, engolida pels tifosi dels mundials o els turistes dels jocs olímpics. A Montjuïc, de nit, només se sent el lent caminar de les plantes damunt les estàtues, columnes, palaus i torres de guix. Vaig travessar Montjuïc de nit amb Casavella. Lluny, a la Terrassa Amèrica, s’extingia el so de les tumbadores camí de la llum oscil·lant del Paral·lel. En una paret,
entre les heures, em va semblar veure una W, com els dos turons de la ciutat invertits: Montjuïc i Tibidabo. I tot i les evidències ningú entenia quin era el secret de les festes. La setena regla: “Saber que nunca se termina el secreto de las fiestas”. Potser, per entendre-ho, calia traslladar-se a la ciutat dels set turons: a una Roma on en una paret també hi hagués una W dibuixada. Com a Lo que sé de los vampiros. Les bones màximes gravades amb força a la memòria eviten la imbecilitat.
Tornar