Articles
Plàtans i un parell o tres d’estàtues
I bé, sembla que els plàtans de Barcelona estan malalts de fongs o de no sé quines patologies diversament obscures i a poc a poc es van substituint per lledoners i altres arbres d’ombra fosca o negra, saturnians. El poeta del Canvi ja avisava, al llibre de Rudiments de saviesa: “Quin és l’arbre més infame? | És, sens dubte, el lledoner. | És tan gros i fa una fruita | tan petita: tot és pell...” Digui Bauçà el que digui, en alguns llocs, com a la plaça Folguera, els lledoners hi estan molt bé. El que jo faria seria substituir els plàtans malalts per plàtans bons, mirar que no s’emmalaltissin i, perquè rebin més aigua del cel, substituir l’asfalt per un bon i bell empedrat a l’antiga, deixant només un marge llis arran de vorera per a les bicicletes. Encara que sembli impossible, no ho és: el responsible d’haver fet desaparèixer els empedrats, aquí i a París, és la policia, com tothom sap, que és un organisme que sempre tendeix a agafar una mica més de poder del que té. La gràcia de Barcelona no és que tingui més arbres que cap altra ciutat, sinó que siguin plàtans.Ho diu el poeta de Tot és ara i res: “Mentre el riu de la tarda s’escola a poc a poc | i plàtans de l’acera donen verd a l’aire, | una quallada immòbil claror blanca apaïsada | mirem des del balcó” (Joan Vinyoli, “Per transparència”). A l’hivern, com diu Max Jacob en la bíblia del poema en prosa que és el seu llibre El gobelet dels daus, els plàtans són “esquelets massa bonics”. En un altre moment, al llibre de La ciutat d’ivori, Guerau de Liost comença així el sonet de l’egrègia pecadora: “Com una escampadissa de pètals i turqueses | l’atzur dignificava la testa somnolent | dels plàtans. Condormien les volves ja despreses | el refregar dels passos sobre el passeig d’argent”. Pètals, ivori, turqueses, argent, envolten els plàtans, i aquesta és la sensació de la ciutat on es pot donar bellament l’enamorar-se. Un plàtan de tronc al·lucinat que creixia en espiral a Còrsega Muntaner i al qual vaig dedicar un article de diari amb foto el 1998, ha desaparegut fa poc, a l’escossell encara hi ha una d’aquelles “rodones | mortes: són els monyons | del plàtans del camí”, que diu el poeta de Menja’t una cama. Els xamfrans, els carrers rectes, llarguíssims, la línia de cornises tan apreciada per le Corbusier, agafen, a la primavera, un encant innegable, gràcies als plàtans. El poeta i teoritzador de l’Eixample, Bauçà, diu: “Un fet d’informació és el dels plàtans de l’Eixample. Durant tot l’any emeten fulles. Quan no n’emeten emeten que no n’emeten” (El canvi, pàgina 306). Però també hi ha una visió diferent en una novel·la més antiga. En cinema res, però en novel·la tenim unes quantes grans visions de Barcelona, des de L’Auca del Senyor Esteve a la del primer volum de Camins de França, de Puig i Ferreter. Una de les més penetrants, i despietades,
és la de Prudenci Bertrana a L’impenitent, llibre acabat d’escriure el 1939. L’impenitent és el que no té cura, i representa el mateix Prudenci Bertrana sota el nom d’Innocenci Aspriu, que en un dels primers capítols cerca pis i havent descartat la ciutat vella, “on aquest bé de Déu hi anava escàs i mal repartit, es disposà a cercar-lo per les cases de l’Eixampla. Li calia recórrer aquesta àrea inacabable, aqueix engraellat de carrers que comença al peu de Montjuïc, s’estén vers el Nord-oest i volta per Llevant fins gairebé recloure la ciutat primitiva, com la polpa d’una fruita el seu pinyol ... rutes dièdriques, on pel cim del cap sembla que us persegueixin els balustres d’un mateix terrat; a mig aire, la persiana verda d’un mateix balcó, i a baix, la soca berrugosa i nafrada d’un mateix plàtan.” Aquesta novel·la és la tercera d’una trilogia autobiogràfica en què Bertrana es retrata de jove al mas (L’hereu), després casat i buscant-se la vida sobretot a Girona (El vagabund) i al final impenitent i ja grandet a Barcelona. Tots els personatges hi són persones reals amb els noms canviats paral·lelísticament, començant pel del mateix protagonista. El que falla de la imatge de Bertrana és que si realment s’hagués pensat en una polpa envoltant un pinyol, en comptes del pla Cerdà s’hauria hagut d’agafar el pla Rovira (el senyor de bronze que seu a la plaça Rovira, l’arquitecte del bell mercat de Sant Antoni), que proposava una eixampla radial, que hauria donat molta més fluidesa i harmonia a l’encaix entre la ciutat vella i la nova (les rondes i les places d’Urquinaona, Catalunya i Universitat). L’eixample serien com raigs de sol al voltant del nucli antic: se’n pot veure el plànol en baix relleu als peus del monument de la plaça Rovira, a Gràcia. Hi ha arbres que fan nosa i s’han de treure: al carrer Tarragona hi ha, a més d’acàcies, unes fileres de pollancres i d’eucaliptus que han anat creixent i van tapant un dels millors monuments de la ciutat, la Dona- i-ocell de Miró: a dalt a Montjuïc, davant del museu d’art, hi ha un punt des d’on encara es veuen, en una magnífica línia de visió, les nobles proporcions de la font de Jujol al centre de la plaça Espanya i més al fons l’esclat de colors de Miró. També la sortida de l’ascensor del metro de la plaça Tetuan es troba absurdament i perillosa al mig de la Granvia. Per què? Per tapar la visió frontal del monument al doctor Robert: un grandiós pedestal de Gaudí i un agosarat grup escultòric de Llimona, on una de les figures és el famós retrat de Verdaguer.
Tornar