Articles
De quan Barcelona tenia el seu Montmatre
La proliferació de teatres i cafès i l’ambient de festa contínua van propiciar l’època daurada del Paral·lel
Durant diverses dècades, Barcelona També va tenir el seu Montmartre. O el seu Broadway. De les dues maneres se’n va dir de l’avinguda que concentrava la major quantitat de teatres de tota la ciutat, tot i que el qualificatiu més comú era el del “Montmartre de Barcelona”. El seu naixement es va produir de la mà de la urbanització d’una nova zona de la ciutat, al peu de la muntanya de Montjuïc. El carrer del Paral·lel es va inaugurar oficialment l’any 1894. Dos anys abans ja s’havia obert el primer dels teatres establerts a l’avinguda, el Teatro Circo Modelo, ben aviat Teatro Circo Español. Va ser el primer d’una munió d’establiments d’espectacles en viu, entre teatres, music-halls i cafès cantants que el van convertir en el centre de la vida nocturna de la ciutat, amb una clientela eminentment popular, però que atreia també intel·lectuals i representants de la societat benestant. I molts mariners estrangers que, just desembarcar a Barcelona, frisaven per anar a visitar alguns dels seus locals. També va ser l’escenari de l’agitació social, seu de mítings, manifestacions i fins i tot atemptats. Les tres primeres dècades del segle XX varen viure l’apogeu del Paral·lel, però la postguerra no en va apagar el poder d’atracció. A partir de la dècada de 1950 va começar el seu declivi progressiu.
El nom
Hi ha diverses teories del perquè del nom de l’avinguda. La més estesa parla d’una taverna dita Paral·lel que es va fer tan famosa que va acabar batejant tot el carrer. La més prosaica, sembla que també la més encertada, diu que obeeix a la seva perfecta orientació Est-Oest, la mateixa dels paral·lels del globus terraqüi.
Equipaments
En la seva millor època, el Paral·lel va tenir fins a nou teatres funcionant alhora. Per ordre de construcció, a l’Español el van succeir el Delicias (amb el temps, Talía i Martínez Soria), el pavelló dels germans Soriano, l’Olympia, el Nuevo, l’Arnau, l’Onofri (amb el temps, Condal), l’Apolo i el Cómico. La seva activitat es complementava amb la dels cafès cantants, la majoria dels quals tenia sala de joc, i music-halls. Entre els més famosos hi va haver l’Español i La Pajarera Catalana, que és el nom amb què es va batejar El Molino en els temps de la seva fundació, l’any 1899 . Entre una i altra denominació, també es va dir Petit Palais i Petit Moulin Rouge.
Els espectacles
Una de les claus de l’èxit del Paral·lel radica en la varietat de la seva oferta. Circ, melodrama, vodevil, revista, music-hall, sarsuela, pantomima, incipients sessions cinematogràfiques (moltes sales alternaven la seva programació d’espectacles amb les projeccions de cine), teatre en català, dansa, òpera...I tot això s’oferia a preus econòmics. Per exemple, l’entrada general per a l’espectacle inaugural del Teatro Español es va despatxar a 0,50 cèntims. El públic també podia ser protagonista de l’espectacle amb iniciatives com inacabables concursos de ball (de fins a diversos dies de durada) en els quals obsequiaven en metàl·lic la parella que aguantés més temps en dansa.
Les figures
El nom del Paral·lel està ple de figures que van conquerir el favor del públic. Des dels pioners, com la saga de mims Onofri, a les últimes estrelles d’El Molino, com Alady, Mary Santpere, La Maña o Merche Mar, passant per Carmen del Lirio, Escamillo, Josep Santpere, Mirko, Johnson... Però hi ha diverses dones que van aconseguir un relleu especial. Una d’elles va ser Consuelo Portela, la Bella Chelito, amb el seu cèlebre espectacle La pulga. El número consistia en anar-se posant i traient la roba íntima amb l’excusa de buscar una puça que la molestava. L’actuació va tenir tant èxit que li van ploure imitadores. Una altra revolució entre el públic la va protagonitzar Francisca Marqués López, Raquel Meller. Diuen que si el tango no s’entendria sense Carlos Gardel, el cuplé es va fer popular arreu gràcies a Raquel Meller. Abans de fer-se famosa al món sencer, va reinaugurar l’Arnau el 1911 i el va convertir en el local més famós de Barcelona. I Maria Yáñez, la Bella Dorita, que va ser proclamada com a l’última reina del Paral·lel. La seva fama va començar a créixer quan, dos anys després del seu debut, durant una actuació, el vestit que portava li va caure i va quedar completament despullada a l’escenari. Com d’altres companyes, va trencar molts cors entre els seus seguidors.
Obrerisme i anarquisme.
De la mateixa manera que el Paral·lel era el centre de la diversió d’un públic popular, es diu que quan hi havia disturbis també era el lloc on sonaven els primers trets i s’aixecaven les primeres barricades. L’anarquisme barceloní es reunia a jugar al dòmino en una taverna anomenada La Tranquilitat. A començaments del segle XX, l’empresari del Teatre Apolo cedia gratuïtament el local els diumenges al matí per fer-hi els mítings anarquistes. I la cartellera del local es mostrava sensible al seu ideari de la mà de melodrames com El Cristo moderno, de José Fola Igurbide. En una de les funcions, un espectador va disparar a l’actor que representava el defensor dels privilegis de l’aristocràcia; no el va ferir, i l’actor es va defensar dient que, en la vida real, ell estava al costat de la llibertat. El 1920, any de gran tensió social i d’atemptats entre el sindicat dels obrers i els dels patrons, hi va haver un atemptat als music-hall Pompeya, amb el resultat de sis morts i 18 ferits.
Tornar