15è. aniversari (1999 - 2014)
 
 

Documentació

Atrapat en el temps

Article publicat al diari “Avui” el 12/02/09 per Xavier Pla

En moltes universitats, a les classes d’anàlisi cinematogràfica o de teoria de la literatura, es parla de la cèlebre pel·lícula Memento (2000), dirigida per Christopher Nolan. És una obra sorprenent i innovadora que subverteix alguns dels principismés convencionals de la causalitat narrativa. Per això, la narratologia, la disciplina que estudia els mecanismes del relat, s’ha abraonat sobre aquesta pel·lícula i s’han multiplicat les reflexions i estudis sobre el protagonista i la seva peculiar història d’identitat personal i de pèrdua de

memòria. Leonard es veu obligat a tatuar-se al cos les indicacions necessàries per fixar el seu passat més immediat i s’envolta de tota mena de notes i fotografies per poder recordar noms, cares, telèfons, llocs o números de matrícula. Té una lesió cerebral els símptomes de la qual coincideixen amb els de la famosa síndrome de Korsakov que tan bé va estudiar el neuròleg Oliver Sacks a L’home que va confondre la seva dona amb un barret: pèrdua de la memòria recent, incapacitat per crear nous records, invasió de records

molt més anteriors. Però la genialitat de Memento es troba en el paral·lel invertit de la seva història i la forma que aquesta adopta. Per dir-ho ràpidament, el que desconcerta l’espectador és que la pel·lícula progressa amesura que l’acció recula. És el fet que cada vegada assisteix a l’escena anterior, que el temps està invertit, que costa identificar el present, el passat i el futur i que, per tant, la reconstrucció del puzle narratiu el portarà també a una apassionant reconstrucció de la identitat del personatge.

L’oblit i la memòria

Sembla que a la novel·la catalana d’avui li interessa més l’oblit que la memòria. El soroll del petit rèptil, de Carles Decors (Barcelona, 1954), és una altra novel·la sobre un home que un matí es desperta sense saber qui és, sense recordar què fa a l’habitació d’un hotel, ni tampoc identificar l’atractiva dona de cabells negres amb qui ha passat la nit. És un llibre sobre la identitat fragmentada i la necessitat de la memòria per configurar una adequada percepció del present. Ricard Rossich és un venedor de pisos que, com el protagonista de Memento, pateix la síndrome de Korsakov. La singularitat és que tots dos pateixen una crisi personal que no deriva directament o exactament d’un problema psicològic sinó fisiològic o patològic: en aquest cas, un cop al cap. El protagonista de la novel·la de Decors s’allotja a l’habitació 202 de l’Hotel Internacional de la Rambla de Barcelona un estiu de finals del segle XX. Quan es desperta, es repeteixen invariablement una sèrie d’esdeveniments: es mira la dona que jau al llit i intueix que és la mateixa que ha conegut a la Pedrera. Es dutxa, es vesteix i fa un ràpid recompte de les seves pertinences: la muda de roba, la colònia Varon Dandy, La muntanya màgica, de Thomas Mann, sense acabar de llegir. Quan surt de l’hotel, el recepcionista el saluda com si li volgués dir alguna cosa. Al carrer, atura un taxi i s’instal·la en un banc davant de la Pedrera, on sempre el portava de petit el seu pare quan sortien del partit de futbol. Una dona de cabells negres li parla, li demana que li faci de guia, ho fa, però de cop decideix

deixar l’edifici de Gaudí, baixa a peu fins a la Rambla i, quan arriba al mosaic de Miró, torna a entrar a l’hotel.

Records i paranoies

És interessant la topografia ciutadana, que inclou també el Palau de la Virreina i el Cafè de l’Òpera. Ricard és plenament conscient de la seva amnèsia i s’ha d’organitzar per resumir les seves vivències, tot i que de vegades l’espanta formar part d’una mena de “somni narcolèptic” en què apareix la figura de la seva dona, els records del seu matrimoni a la deriva i les paranoies de ser enganyat i abandonat. El torturen sobretot les escenes d’un viatge solitari a Indonèsia, amb una desconcertant experiència sexual i la visió, fora del seu bungalou, d’ungecko tokai, el petit i cridaner rèptil devorador d’insectes. Viu els moments comsi ja els hagués viscut o, com el protagonista d’Atrapat en el temps, comsi els hagués de reviure encara moltes vegades. Aquesta estructura circular, en forma d’espiral narrativa o d’esquema reincident que a cada escena va afegint obsessivament més informació es repeteix ben bé mitja dotzena de vegades. La narració és interposada: allò que llegeix el lector és la gravació del mateix protagonista en un reproductor de veu que porta una nota enganxada. “Porta aquesta casset sempre lligada al canell. Rebobina-la cada 20 minuts”. O bé, a la segona part, és la lectura d’un sistema de notetes escrites al seu “quadern blau” que, per indicació mèdica, ha de portar sempre i rellegir contínuament. Com que la novel·la està discretament narrada en temps present, la

lectura avança amb lentitud i el lector es troba cada vegada al mateix punt de partida. A diferència del cinema, la repetició d’escenes pot tenir efectes dissuasoris en la novel·la. És una bona idea que potser hauria donat per a un bon conte llarg.

Tornar