Documentació
Els sopars
Quedava amb Casavella de tant en tant i ens n’anàvem a armar gatzara. Quan em trucava ell, era el seu segon dia de gresca. Després, al llarg de la setmana, m’anava trobant amb els còmplices del segon, tercer o cinquè dies, encara atordits per la seva sessió amb aquell home que mai dormia. Iniciàvem la cosa en una cocteleria, la prosseguíem en un gallec i acabàvem en un, dos o, com a màxim, tres bars, on Casavella era rebut amb enorme
respecte, aquesta cosa tan difícil de rebre en qualsevol local de Barcelona. Les nostres gresques, els nostres encontres, tenien la curiositat de contemplar un sopar. A Casavella l’importava un rave menjar. O dormir. És a dir, tenia un gran menyspreu cap a la realitat. Les seves sessions de treball, irreals —és a dir, sense moments per al son o l’aliment— havien de ser especialment dures i poc plaents. Casavella, en fi, no crec que entengués la literatura com a plaer personal, com un ornament. El fet d’iniciar la cosa amb un sopar formal, fins i tot elaborat, era, en fi, una concessió amable. El contingut dels sopars i de les posteriors gresques és, senzillament, impublicable. No transcorrien en l’itinerari ad-hoc de conversa amb autor local. A saber: èxits, noms propis, ocurrències personals i anecdotari divertit. Eren, de fet, pur menyspreu a la cultura espanyola. Parlàvem de la nostra feina, dels seus límits i de les burles astutes o fallides a aquests límits. De la lectura de la realitat sobre la qual s’edificava —o ensorrava— la nostra feina. Aquestes converses tal vegada tenien l’interès de veure com Casavella —la seva tàctica laboral consistia en defensar, sic, que “un escriptor no ha de pertànyer a cap generació”—, es verbalitzava a si mateix a les quimbambes d’aquesta amabilitat en què s’ha convertit la cultura. En les nostres converses, per altra banda, apareixien molt els anys setanta. La presa de consciència vital en una ciutat en la qual, durant uns pocs anys, es va viure una llibertat admirable, que nosaltres a penes albiràvem, i que va morir sense supervivents aparents. Potser, ara que ho penso, aquest estat d’ànim, aquesta informació a penes intuïda al final de la infància, aquesta franja temporal, és possiblement la seva aportació a la Novel·la de Barcelona, aquest gènere que ens embogeix als barcelonins, i que consisteix en què algú que no toca accedeix a on no li toca, on s’hi manté fins que és desplaçat violentament pel que sempre toca. És un gènere que parla de la crueltat social, i de la violència descomunal. De la dificultat de pervivència del que no s’espera.
Tornar