Documentació
Barcelona-tatxàn
La nit que guanyà el Nadal pujàrem a beure una copa a la suite del Ritz que l’organització tenia reservada al primer pis. La resta de l’hotel, clausurat per reformes, era un espectre de passadissos en penombra, mobiliari enllençolat, motllures daurades i polsegoses, rialles fresques i una definitiva sensació de cosa excepcional i irrepetible. Vaig pensar que aquella era una més de les visions de la Barcelona-tatxàn que m’havia proporcionat l’amistat amb Casavella. “És un al·lot de la teva edat; segur que us avindreu”, m’havia dit Victoria Bermejo, l’amiga que ens presentà un horabaixa de la primavera de 1985. Vaig reconèixer tot d’una, escrita a la cara d’aquell al·lot rossaino i grandolàs, aquesta consigna, que a més a més és una contrasenya: la vida és una cosa que, en cap cas, i per molt que la realitat ens hi empenyi, s’ha de viure mediocrement. I la literatura, com el cinema i la música, més que una afició, eren allà per marcar-nos el camí. No era només que haguéssim de viure com herois, que també, sinó que, per damunt de tot, havíem de viure de tal manera que els nostres herois no s’empegueïssin mai del nostre comportament. Aquesta era la postra ètica de la lectura, en aquells dies. Com a novel·lista sempre va ser un artista del territori; com a ciutadà, una vertadera enciclopèdia de la Barcelona més viva i vitalista, de la Barcelona-tatxàn que sap que donar-se importància no serveix per res i que cerca divertir-se perquè el món ja és fet i no és menester passar-se tota l’estona fent-lo. Coneixia els millors bars on anar a mig dematí a menjar coses com cap-i-pota en vinagreta i tuguris de matinada on havies de passar un examen visual a través d’un foradí perquè t’obrissin la porta. Fins i tot, gràcies a ell, vaig arribar a conèixer i tractar breument el gran Vázquez, el pare d’Anacleto. Del territori prohibit de la seva infantesa, el Barri Xino, ell en va fer, a El triunfo, la seva primera geografia literària. Quan treballàrem plegats en l’adaptació d’aquesta novel·la al cinema (un guió que no s’arribà a filmar mai) els dematins desmutàvem la novel·la i l’anàvem remutant en seqüències i planos cinematogràfics: els decapvespres, i amb l’ocasional ciceronatge de qualque gitano rumbero, ens patejàvem aquells carrers per millor imaginar les escenes somiades el dematí. A ell no li calia aquesta informació, la duia a dins, però passava gust de transmetre-la, acompanyada de tota una mítica anecdòtica que a mi, estudiant mallorquí, i conscient que per molts de barcelonins tot allò era un món ignot, preferiblement ignorable, em feia sentir un dels més rars privilegis, el de ser iniciat en un secret.
Tornar